‘HACKEJAR’ ELS COMICIS

Posted in Actualitat, País with tags , , , , , , , on 30 Octubre 2017 by Joan-Albert Ros

Votació

Des de divendres han sorgit unes quantes veus des de l’independentisme que ponderen la possibilitat de participar en les eleccions convocades pel govern espanyol en virtut de les mesures derivades de l’aprovació de l’article 155 de la Constitució Espanyola. Modestament, crec que hi ha un error de base en suggerir que el sobiranisme i l’independentisme han de sumar-se a aquesta contesa electoral, perquè suposa l’acceptació de la usurpació de les funcions de les autoritats legítimes a Catalunya i converteix la declaració de la República de Catalunya per part del Parlament en poc més que un brindis al sol.

Penso que cal que el govern d’aquesta República naixent faci passes decidides i aviat i no accepti, simplement, de sotmetre’s a un poder aliè i hostil i tampoc a un relat imposat que el considera clandestí i culpable de rebel·lió. Si sobiranisme i independentisme han de participar en les eleccions del 21-D, només hi ha una manera legítima de defensar-ho sense convertir els passos per l’aixecament de la República en paper mullat: El Molt Honorable President Carles Puigdemont, en l’exercici del seu càrrec, no pot acceptar de ser-ne remogut i ha de convocar eleccions amb idèntica data a les que ha convocat l’estat espanyol.

L’estratègia ha de ser hackejar la imposició dels comicis autonòmics. És la manera menys conflictiva i l’única legítima d’acceptar-los com a solució. No hi ha, de fet, cap altra manera digna que el govern legítim de la República de Catalunya accepti que els catalans hagin estat cridats a votar sense el seu concurs.

L’unionisme només se sent cridat a les eleccions convocades per Rajoy. L’independentisme no acceptarà la convocatòria unànimement. Quina és la manera de recollir el guant i guanyar les eleccions? Si hi ha d’haver eleccions i tota la ciutadania s’hi ha de sentir cridada, és important que la convoqui l’autoritat legítima a Catalunya. Ja està bé que l’estat espanyol cridi al vot en aquesta contesa, però ara és el govern legítim el que ha d’actuar de manera que faci evident que no accepta que li usurpin les funcions. I després, havent convocat els comicis com toca, llavors sí, i per descomptat, l’independentisme ha de guanyar-los.

Ara que fins i tot l’electorat unionista ha cridat “votarem!” es tracta d’aprofitar-ho i aconseguir que ho tornin a cridar el sobiranisme i l’independentisme. No serien dos processos electorals paral·lels, només seria així si es fixés una altra data, i potser podria ser interessant mesurar forces i legitimitats però també seria conflictiu: acabaríem escenificant probablement un nou 1-O. Si la cita és la mateixa, en canvi, no hi ha enfrontament, només dialèctica política, i aquesta seria la gràcia. Màxima participació i legitimació a dues bandes, al gust de tota mena d’electors.

Fóra desitjable que, si el President i les forces sobiranistes i independentistes ho consideren oportú, poguessin especificar als seus programes respectius (si és que no n’hi ha un de conjunt) que consideraran la contesa unes eleccions constituents si guanyen. A més, no cal pensar en la logística per posar urnes, paperetes, junta electoral i altres aspectes de logística bàsics, perquè en el fons la feina la farà l’estat espanyol. Oi que el govern legítim no controla res? Doncs ja farà l’estat espanyol la feina; això sí, cal pensar en tenir interventors a totes les meses perquè perpetraran frau si poden, i hi ha antecedents com per sospitar i encarar el risc d’una tupinada amb tota la cautela.

Hi ha qui pot dir que, sabent que hi haurà urnes tant si el MHP convoca com si no, hackejar els comicis és retorçar el relat, però molts independentistes anirem a votar si ens convoca l’autoritat legítima, difícilment participarem en una xarlotada organitzada per una autoritat a qui no reconeixem. L’unionisme pensa el mateix, a l’inrevés. I succeeix idènticament amb la participació de les forces polítiques de cada opció: la CUP no voldria concórrer a unes autonòmiques, PP, PSC i C’s no voldrien fer campanya en cap referèndum. Per això cal legitimar els comicis a dues bandes. D’una banda ja estan legitimats, cal que l’independentisme i el sobiranisme s’afanyin també a legitimar-los també. Al capdavall, això serà probablement el més similar que puguem aconseguir a un referèndum pactat.

En conclusió, per a l’independentisme, guanyar amb les úniques urnes que reconeixen com a vàlides l’unionisme, Espanya i la UE seria un triomf triple, però encara seria millor guanyar en camp comú i rebentar el relat colonial.

Joan-Albert Ros

 

Anuncis

NIHIL INVENIES

Posted in Rauxa on 19 Octubre 2014 by Joan-Albert Ros

NIHIL INVENIES

De llavors, de tot allò… aquí ja no en trobareu res.

Armari clos.

Joan-Albert Ros

EL MAL QUE VE D’ALMANSA

Posted in País with tags , , , , , , , , , on 29 Novembre 2013 by Joan-Albert Ros

VergonyaCanal9

Ja està. Ja han tancat ‪‎RTVV. Escric això colpit per una maniobra que atempta contra la llibertat d’expressió, contra els mitjans d’informació públics i contra la llengua catalana.

Aquestes són algunes paraules de fa uns instants dels professionals de Canal 9 davant de la clausura, llavors imminent i que finalment s’ha dut a terme per la força:

“No hem de permetre que cap televisió ni cap ràdio pública torne a obrir i torne a estar manipulada”.

“Abans no podíem sortir a fer la televisió que volíem perquè no mos deixaven. Ara la població valenciana està veient com són de veritat aquesta gent”.

“Que continue avant aquesta revolució, que, ves per on, ha començat per la ferramenta de manipulació del PP”.

“Ens estaran veient i estaran alegres que estiguem tristos. Anem a regalar-lis el somriure”.

Tinguem clar que els monstres que han emmordassat periodistes durant anys i que ara clausuren una tele pública no són demòcrates però se serveixen de la democràcia, la violen. I no ho fan només al País Valencià. El decret de Tractament Integrat de Llengües de Bauzá és un nou decret de Nova Planta. Ahir aprovaven una reforma educativa al ple del Congrés dels Diputats que està dissenyada per liquidar la immersió lingüística i per espanyolitzar-nos. També ahir, a TV3, l’europarlamentari del PP Santiago Fisas, amb tota la seva barra, renyava Ariadna Oltra i titllava el canal de partidista perquè la moderadora del debat d’Els Matins havia permès que Raimon Obiols rebatés les seves argumentacions… I així fins a l’infinit. Fins que els parem els peus.

Aquesta gentola té una agenda per anorrear no només una cultura que els ha fet sempre nosa sinó també per esclafar tota dissidència, perquè tenen una ideologia totalitària i no toleren cap contestació.

I sabem perfectament com va la cosa: “Quan el mal ve d’Almansa a tots mos alcança”. Per dignitat, cal plantar cara, de nord a sud i d’est a oest.

Joan-Albert Ros

ELECCIONS AL PARLAMENT 2012 – ANÀLISI PER A BABAUS

Posted in País with tags , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , on 27 Novembre 2012 by Joan-Albert Ros

Com que tothom fa la seva anàlisi dels resultats de les Eleccions al Parlament 2012, jo també hi diré la meva. Hi ha qui ha fet lectures tan absurdes de la nova composició de les corts que, per molt que jo l’erri, dubto que arribi a dir-la més grossa que no l’han dita alguns presumptes opinadors qualificats, representants polítics, diaris de diferents colors i altres agents interessats.

Aquesta contesa electoral avançada va plantejar-se ben bé com un plebiscit, però no pas sobre la figura d’Artur Mas, com han volgut fer creure alguns, sinó sobre la possibilitat d’inquirir el poble sobre una qüestió tan controvertida com la consecució d’un estat propi per a Catalunya. Si bé es pot argumentar que, tot i guanyar les eleccions, el partit que les ha convocades i el seu candidat queden tocats o en una posició compromesa, el dret a decidir del poble català ha estat amplíssimament reivindicat pel propi poble, ja que s’ha incrementat el nombre d’escons sobiranistes i ara la formació més majoritària -que fins ara s’havia dedicat únicament a gestionar l’autonomisme- incorpora al seu programa la realització d’una consulta sobre la independència, per bé que el mot sembli encara tabú, no entre la militància de CiU però si entre els seus representants.

Tot i que els mitjans estatals prounionistes miren de vendre el resultat dels sufragis com un fracàs estrepitós de l’independentisme, la realitat, com han apuntat la majoria de mitjans internacionals, és que hi ha ara al Parlament vuitanta set diputats a favor del dret a decidir contra quaranta vuit diputats unionistes, vint dels quals pertanyen al PSC, que no s’ha mostrat en contra d’una consulta si és pactada amb l’Estat, per molt que això sembli actualment un escenari improbable. Ara són setanta quatre els escons inequívocament sobiranistes (un nombre que depassa de llarg la majoria absoluta de la cambra), de manera que l’independentisme surt de les eleccions reforçat.

Durant aquesta campanya, hi ha hagut sondeigs que apuntaven una certa davallada de CiU i un clar creixement d’ERC, la majoria pronosticaven també la desaparició de SI de l’arc parlamentari, però en conjunt no hi ha hagut pràcticament cap enquesta (ni tan sols a peu d’urna) que l’encertés del tot ni que dibuixés un escenari prou aproximat al que ha sortit finalment d’aquestes eleccions. Està clar que l’altíssima participació ha afectat l’estadística però de totes formes sembla molt necessària una reflexió generalitzada, tan a escala mediàtica com de partits, de l’ús que es fa dels estudis d’opinió.

Crec que molts analistes obvien que CiU va treure uns resultats impressionants a les anteriors eleccions perquè moltíssima gent va castigar el tripartit. Han baixat força, però segueixen essent una opció molt i molt majoritària. Hi ha hagut vot en contra de les retallades i segur que la campanya de falsedats i brutícia d’El Mundo els ha fet mal, però més que perdre votants crec que els ha afectat una altíssima participació (notícia molt positiva de la jornada i que atorga major legitimitat tant a les forces amb representació com al procés que aquesta legislatura hem d’iniciar per aconseguir exercir el dret a l’autodeterminació). Ara CiU duu l’estat propi al programa, i el programa compromet i Mas ha demostrat en els darrers temps que fa el que diu i diu el que fa, fins i tot quan parla de retallades. Ara ja no poden deixar això de banda, perquè segueix essent un clam d’un sector molt majoritari de la societat catalana. A més, seguir gestionant l’autonomisme no té cap futur, perquè no hi ha calés per pagar res.

Campanya excel·lent d’ERC, que gràcies a Oriol Junqueras (i a la retirada de Puigcercós i d’altres actors anteriorment molt visibles al partit) aconsegueix purgar en un temps rècord el seu paper en els passats tripartits. Crec que Junqueras no decebrà i que serà responsable. Si dóna suport a Mas prioritzarà l’eix nacional de manera que serà inequívoc el compromís de CiU amb la independència. S’acosten mals temps per a Duran (tot i que no necessàriament per a Unió, amb molts militants que estaven demanant una renovació en el lideratge que deixés de banda el confederalisme fundacional i se centrés en aconseguir l’estat propi). És obvi que caldrà que algú s’arrisqui a garantir la governabilitat del país, crec que Junqueras només donarà suport per fer possible la governabilitat no només si el dret a decidir és l’eix central de l’executiu català, sinó implicant CiU en la campanya pel sí a la independència. No sé si ERC voldrà entrar al govern, però. Hi ha un factor estratègic: si CiU i republicans governen en coalició, el cap de l’oposició serà Navarro. Per contra, si ERC garanteix la governabilitat des de fora, la imatge d’un President de la Generalitat i d’un cap de l’oposició tots dos independentistes pot ser impagable fins i tot a escala internacional.

El PSC s’ha fomut una bona ensopegada, però com que la patacada és menor que no s’esperaven i que tothom augurava ara sembla que se senten contents i tot, cosa que els pot perjudicar a la llarga, perquè no els durà enlloc seguir fent campanya per un federalisme en el que no creu el PSOE -per molt que Alfredo Pérez Rubalcaba hagi mirat de dissimular-ho en campanya- i en el que ja és obvi que no creu la societat catalana. Des de la perspectiva catalanista, l’únic positiu del seu resultat és que almenys queden per davant del PP. Costa d’entendre que un partit que es diu d’esquerres i catalanista no se sumi de manera inequívoca al dret a decidir, ni que sigui per fer campanya pel no. Que els socialistes escullin candidats tan descafeïnats com Pere Navarro o José Montilla és un cas que no podria explicar ni el periodista especialitzat en fenòmens paranormals Sebastià d’Arbó.

Després d’una campanya basada en la por, en l’amenaça i en les mentides, el PPC obté els millors resultats de la seva història… I puja un miserable escó. Han tocat sostre i amb Ciutadans els ha sortit un gra al cul. Fan una lectura apocalíptica i absurda dels resultats, però interessada. Si segueixen negant-se a veure que la societat catalana aposta inequívocament de forma molt majoritària per l’autodeterminació acabaran enduent-se un dia una gran sorpresa. Confio que d’una vegada per sempre més, CiU els descarti com a soci.

Joan Herrera em sembla un llast per a ICV-EA, crec que si han aconseguit millorar resultats en els dos darrers comicis és perquè Joan Saura encara era pitjor. Herrera és un dels personatges més demagogs de la política catalana. En un context de crisi atroç i de retallades generalitzades a tot Europa, resulta pueril i trampós estar repetint cada dos per tres que CiU és “insensible al patiment dels ciutadans” o que “és el mateix que el PP”. El to de superioritat moral que gasta és detestable, al marge del contingut del discurs. Són la baula més feble dels partits a favor del dret a decidir i la seva indeterminació en qüestions de país fa que de vegades sembli realment agosarat de refiar-se que quan toqui acabin donant suport a la convocatòria d’un referèndum. Penso que caldrà celebrar el dia que Raül Romeva prengui el relleu de l’actual cap de files ecosocialista, si Iniciativa envia Herrera al Parlament Europeu estic segur que arreglarà el món solet i Europa garantirà a una Catalunya independent l’accés com a membre de la Unió de ple dret a condició que el fem tornar a casa en bicicleta.

Podem anar-nos preparant, si Ciutadans tenia fins ara una presència mediàtica exagerada per la seva poca representació al Parlament, ara ens els trobarem fins a la sopa. Van començar a fer campanya des del dia zero de l’anterior legislatura i els ha afavorit la seva contínua exposició. Sembla que pesquen votants que eren afectes al PSOE i votaven PSC i que en pispen encara més al PP. Són d’una demagògia perversa que és un insult a la intel·ligència, però d’idiotes no en són gens. Per molt que Jordi Cañas s’emprenyi, si hi ha res que defineixi C’s és l’adjectiu “quintacolumnista”. S’estrenen amb un esperpent (l’anunci de la presentació d’una moció de censura en contra del candidat de la formació guanyadora abans no hagi estat investit President) que els garantirà encara més temps a pantalla. Si segueixen així, auguro que aviat passaran al davant del PP.

Una de les millors notícies de la jornada electoral, tant des del punt de vista nacional com des del punt de vista progressista, és l’estrena de la CUP al Parlament. Amb un discurs tan tranquil i assossegat com el de Junqueras, però inequívocament revolucionari i encara amb major compromís social, David Fernàndez i la seva formació són el testimoni que els temps estan canviant i que si la política s’allunya del carrer és la gent del carrer la que acaba fent política. És trist que SI hagi perdut tota representació, segurament les seves formes estridents els han fet mal però han pencat de debò durant la legislatura i han aconseguit que el debat se centrés en la independència.

Penso que el mandat de l’electorat és clar i que ara toca posar-se a treballar per tal que ben aviat sigui possible un referèndum sobre la independència. Veient l’arc parlamentari, més enllà de la fita difícil de la materialització de la convocatòria, queda clar que un “sí” majoritari no és cap entelèquia.

Joan-Albert Ros

LA COL·LECCIÓ

Posted in Rauxa with tags , , , , , on 29 Octubre 2011 by Joan-Albert Ros

Volia pensar que finalment, un tipus mundà i mediocre com ell, havia assolit, mercès a l’experiència, una formació i una destresa que ni la vida acadèmica ni l’estudi no li haurien facilitat. Tot i que sabia que en el fons no era més que un modest taxidermista, avesat a l’aspror de la palla, a la suavitat dels pelatges més diversos, a l’olor del formol i de la carn morta, tants anys de vida en parella l’havien dut a considerar-se expert en taxonomia sense necessitat d’haver posat mai els peus a cap facultat de biologia: La convivència prolongada amb la seva muller li havia permès d’omplir dels més diversos espècimens un remarcable museu de zoologia.

En principi hauria volgut que a la seva col·lecció només hi entressin éssers magnífics, la mena d’animals majestuosos que hom pot associar a afalacs, elogis i compliments, però aquelles dues formiguetes que de mica en mica havien acumulat prou estalvis i s’havien convertit en abelles feineres per a comprar un habitatge on anar a viure plegades, van deixar enrere aquella primera transformació dins de l’ordre dels insectes himenòpters per a donar pas a metamorfosis encara més extraordinàries. Potser durant un cert temps va poder classificar papallones, colibrís, gaseles, isards, panteres, paons, ratolinets i conillets de vellut, però ara que ell era calb i ella es pentinava una llarga cabellera del blanc translúcid de l’alabastre, els insults que havien proferit durant tota una vida compartida guanyaven de molt llarg les moixaines i les amoretes i omplien cambres i cambres d’un museu que era un monument a llur pèssima convivència.

Hi havia, dissecades, tantes bestioles i feristeles com improperis havien intercanviat. Destacava la sala plena de mamífers artiodàctils de la família dels suids; n’hi havia de salvatges -com el senglar- i n’hi havia de domèstics -porcs de gla, porcs de granja, porcs negres, truges i garrins. L’esposa, sobretot, farta d’anar darrera d’ell netejant la seva brutícia, el trobava l’exemple perfecte del marrà per excel·lència. Ell li havia dedicat semblants epítets. Hi havia vaques, foques, morses, guilles, fures i borinots. També l’havia acusada de tenir ara massa pardals al cap, ara corbs d’idees negres. Ella el corresponia titllant-lo de peresós, el mamífer de l’ordre dels xenartres, de potes llargues i ungles corbes, d’hàbitat arborícola. Tots dos havien estat paparres, sangoneres, lluços, cucs, voltors, rates de claveguera, escarabats piloters, escurçons i escorpins… No hi havia límit per a aquell inventari de bestiar indesitjable. Coronava l’exposició una sala amb un elefant i una balena, exemples del pes notable al que un i altra, respectivament, havien arribat amb l’edat.

Ell es veia convertit en comissari d’una exposició fabulosa, però el cert era que aquell matrimoni ja no eren un home i una dona, sinó la mena de bèsties que hom detesta. Dues males bèsties. Un parell de peces de museu.

Joan-Albert Ros

Aquest text ha estat redactat en el marc del III Concurs Internacional de Literatura Ràpida a la Biblioteca Vapor Vell, el matí del dissabte 29 d’octubre de 2011.

ETIQUETA EXIGIDA

Posted in Rauxa with tags , , , , , , , on 17 Juny 2011 by Joan-Albert Ros

Es llevà neguitós. L’inquietava que feia temps que volia dir-se quelcom que, per discreció, vergonya i amor propi, havia mirat de callar-se fins llavors. Mai no havia ensopegat l’ocasió de confessar-se davant del mirall i amollar tot allò que de la seva persona l’enutjava. Decidí que ja era hora de buidar el pap, però. De manera que prengué amb determinació el seu telèfon mòbil i es trucà.

El va contrariar de trobar-se comunicant. Després de renegar i de maleir uns quants cops la pròpia ombra, sortí al carrer i demanà tothom si l’havien vist. “Si em trobeu, feu-me el favor, aviseu-me que m’estic buscant!”.

Quan tornà de nou a casa l’esperaven uns infermers, tot just sortits d’una ambulància, que premien infructuosament a l’intèrfon el botó d’un pis buit. “Si és per mi que demaneu us desitjo bona sort!, jo mateix fa temps que miro de trobar-me, he regirat pertot, però enlloc no he vist indicis de la meva presència”, va dir-los. “No patiu -van respondre-li- sabem on dur-vos perquè finalment coincidiu amb qui cerqueu”.

Li semblà que la camisa que li requerien que vestís per a accedir al lloc on anava era un xic incòmoda, però sempre havia volgut respectar les normes. I si finalment havia arribat el dia que es trobaria ell mateix no serien qüestions d’etiqueta les que li impedirien d’entrar on fos que s’esperava.

Joan-Albert Ros

PALMA – BARCELONA

Posted in Rauxa with tags , , , , , on 12 Març 2011 by Joan-Albert Ros

Van quedar als bars de les seves cantonades respectives, com antany solien fer quan la distància ho propiciava, quan la cantonada era la mateixa per a tots dos i tot era més senzill. Van esmorzar sols, perquè ara eren a quilòmetres de distància, però van comentar les notícies del diari, van recordar temps en els que es trobaven més a prop i van riure. Dos cambrers de dos cafès diferents miraven dos clients de dues ciutats diferents que parlaven sols en taules diferents de locals diferents.

Després d’una bona estona de fer-la petar animadament, sols i plegats alhora, aquells dos homes estranys van sospirar a l’uníson, un a Palma, l’altre a Barcelona, i van enlairar al mateix instant sengles copes, acomiadant-se amb un brindis pels amics absents.

Joan-Albert Ros

%d bloggers like this: