‘HACKEJAR’ ELS COMICIS

Des de divendres han sorgit unes quantes veus des de l’independentisme que ponderen la possibilitat de participar en les eleccions convocades pel govern espanyol en virtut de les mesures derivades de l’aprovació de l’article 155 de la Constitució Espanyola. Modestament, crec que hi ha un error de base en suggerir que el sobiranisme i l’independentisme han de sumar-se a aquesta contesa electoral, perquè suposa l’acceptació de la usurpació de les funcions de les autoritats legítimes a Catalunya i converteix la declaració de la República de Catalunya per part del Parlament en poc més que un brindis al sol.

Penso que cal que el govern d’aquesta República naixent faci passes decidides i aviat i no accepti, simplement, de sotmetre’s a un poder aliè i hostil i tampoc a un relat imposat que el considera clandestí i culpable de rebel·lió. Si sobiranisme i independentisme han de participar en les eleccions del 21-D, només hi ha una manera legítima de defensar-ho sense convertir els passos per l’aixecament de la República en paper mullat: El Molt Honorable President Carles Puigdemont, en l’exercici del seu càrrec, no pot acceptar de ser-ne remogut i ha de convocar eleccions amb idèntica data a les que ha convocat l’estat espanyol.

L’estratègia ha de ser hackejar la imposició dels comicis autonòmics. És la manera menys conflictiva i l’única legítima d’acceptar-los com a solució. No hi ha, de fet, cap altra manera digna que el govern legítim de la República de Catalunya accepti que els catalans hagin estat cridats a votar sense el seu concurs.

L’unionisme només se sent cridat a les eleccions convocades per Rajoy. L’independentisme no acceptarà la convocatòria unànimement. Quina és la manera de recollir el guant i guanyar les eleccions? Si hi ha d’haver eleccions i tota la ciutadania s’hi ha de sentir cridada, és important que la convoqui l’autoritat legítima a Catalunya. Ja està bé que l’estat espanyol cridi al vot en aquesta contesa, però ara és el govern legítim el que ha d’actuar de manera que faci evident que no accepta que li usurpin les funcions. I després, havent convocat els comicis com toca, llavors sí, i per descomptat, l’independentisme ha de guanyar-los.

Ara que fins i tot l’electorat unionista ha cridat “votarem!” es tracta d’aprofitar-ho i aconseguir que ho tornin a cridar el sobiranisme i l’independentisme. No serien dos processos electorals paral·lels, només seria així si es fixés una altra data, i potser podria ser interessant mesurar forces i legitimitats però també seria conflictiu: acabaríem escenificant probablement un nou 1-O. Si la cita és la mateixa, en canvi, no hi ha enfrontament, només dialèctica política, i aquesta seria la gràcia. Màxima participació i legitimació a dues bandes, al gust de tota mena d’electors.

Fóra desitjable que, si el President i les forces sobiranistes i independentistes ho consideren oportú, poguessin especificar als seus programes respectius (si és que no n’hi ha un de conjunt) que consideraran la contesa unes eleccions constituents si guanyen. A més, no cal pensar en la logística per posar urnes, paperetes, junta electoral i altres aspectes de logística bàsics, perquè en el fons la feina la farà l’estat espanyol. Oi que el govern legítim no controla res? Doncs ja farà l’estat espanyol la feina; això sí, cal pensar en tenir interventors a totes les meses perquè perpetraran frau si poden, i hi ha antecedents com per sospitar i encarar el risc d’una tupinada amb tota la cautela.

Hi ha qui pot dir que, sabent que hi haurà urnes tant si el MHP convoca com si no, hackejar els comicis és retorçar el relat, però molts independentistes anirem a votar si ens convoca l’autoritat legítima, difícilment participarem en una xarlotada organitzada per una autoritat a qui no reconeixem. L’unionisme pensa el mateix, a l’inrevés. I succeeix idènticament amb la participació de les forces polítiques de cada opció: la CUP no voldria concórrer a unes autonòmiques, PP, PSC i C’s no voldrien fer campanya en cap referèndum. Per això cal legitimar els comicis a dues bandes. D’una banda ja estan legitimats, cal que l’independentisme i el sobiranisme s’afanyin també a legitimar-los també. Al capdavall, això serà probablement el més similar que puguem aconseguir a un referèndum pactat.

En conclusió, per a l’independentisme, guanyar amb les úniques urnes que reconeixen com a vàlides l’unionisme, Espanya i la UE seria un triomf triple, però encara seria millor guanyar en camp comú i rebentar el relat colonial.

Joan-Albert Ros

 

NIHIL INVENIES

De llavors, de tot allò… aquí ja no en trobareu res.

Armari clos.

Joan-Albert Ros

EL MAL QUE VE D’ALMANSA

Ja està. Ja han tancat ‪‎RTVV. Escric això colpit per una maniobra que atempta contra la llibertat d’expressió, contra els mitjans d’informació públics i contra la llengua catalana.

Aquestes són algunes paraules de fa uns instants dels professionals de Canal 9 davant de la clausura, llavors imminent i que finalment s’ha dut a terme per la força:

“No hem de permetre que cap televisió ni cap ràdio pública torne a obrir i torne a estar manipulada”.

“Abans no podíem sortir a fer la televisió que volíem perquè no mos deixaven. Ara la població valenciana està veient com són de veritat aquesta gent”.

“Que continue avant aquesta revolució, que, ves per on, ha començat per la ferramenta de manipulació del PP”.

“Ens estaran veient i estaran alegres que estiguem tristos. Anem a regalar-lis el somriure”.

Tinguem clar que els monstres que han emmordassat periodistes durant anys i que ara clausuren una tele pública no són demòcrates però se serveixen de la democràcia, la violen. I no ho fan només al País Valencià. El decret de Tractament Integrat de Llengües de Bauzá és un nou decret de Nova Planta. Ahir aprovaven una reforma educativa al ple del Congrés dels Diputats que està dissenyada per liquidar la immersió lingüística i per espanyolitzar-nos. També ahir, a TV3, l’europarlamentari del PP Santiago Fisas, amb tota la seva barra, renyava Ariadna Oltra i titllava el canal de partidista perquè la moderadora del debat d’Els Matins havia permès que Raimon Obiols rebatés les seves argumentacions… I així fins a l’infinit. Fins que els parem els peus.

Aquesta gentola té una agenda per anorrear no només una cultura que els ha fet sempre nosa sinó també per esclafar tota dissidència, perquè tenen una ideologia totalitària i no toleren cap contestació.

I sabem perfectament com va la cosa: “Quan el mal ve d’Almansa a tots mos alcança”. Per dignitat, cal plantar cara, de nord a sud i d’est a oest.

Joan-Albert Ros

ELECCIONS AL PARLAMENT 2012 – ANÀLISI PER A BABAUS

Com que tothom fa la seva anàlisi dels resultats de les Eleccions al Parlament 2012, jo també hi diré la meva. Hi ha qui ha fet lectures tan absurdes de la nova composició de les corts que, per molt que jo l’erri, dubto que arribi a dir-la més grossa que no l’han dita alguns presumptes opinadors qualificats, representants polítics, diaris de diferents colors i altres agents interessats.

Aquesta contesa electoral avançada va plantejar-se ben bé com un plebiscit, però no pas sobre la figura d’Artur Mas, com han volgut fer creure alguns, sinó sobre la possibilitat d’inquirir el poble sobre una qüestió tan controvertida com la consecució d’un estat propi per a Catalunya. Si bé es pot argumentar que, tot i guanyar les eleccions, el partit que les ha convocades i el seu candidat queden tocats o en una posició compromesa, el dret a decidir del poble català ha estat amplíssimament reivindicat pel propi poble, ja que s’ha incrementat el nombre d’escons sobiranistes i ara la formació més majoritària -que fins ara s’havia dedicat únicament a gestionar l’autonomisme- incorpora al seu programa la realització d’una consulta sobre la independència, per bé que el mot sembli encara tabú, no entre la militància de CiU però si entre els seus representants.

Tot i que els mitjans estatals prounionistes miren de vendre el resultat dels sufragis com un fracàs estrepitós de l’independentisme, la realitat, com han apuntat la majoria de mitjans internacionals, és que hi ha ara al Parlament vuitanta set diputats a favor del dret a decidir contra quaranta vuit diputats unionistes, vint dels quals pertanyen al PSC, que no s’ha mostrat en contra d’una consulta si és pactada amb l’Estat, per molt que això sembli actualment un escenari improbable. Ara són setanta quatre els escons inequívocament sobiranistes (un nombre que depassa de llarg la majoria absoluta de la cambra), de manera que l’independentisme surt de les eleccions reforçat.

Durant aquesta campanya, hi ha hagut sondeigs que apuntaven una certa davallada de CiU i un clar creixement d’ERC, la majoria pronosticaven també la desaparició de SI de l’arc parlamentari, però en conjunt no hi ha hagut pràcticament cap enquesta (ni tan sols a peu d’urna) que l’encertés del tot ni que dibuixés un escenari prou aproximat al que ha sortit finalment d’aquestes eleccions. Està clar que l’altíssima participació ha afectat l’estadística però de totes formes sembla molt necessària una reflexió generalitzada, tan a escala mediàtica com de partits, de l’ús que es fa dels estudis d’opinió.

Crec que molts analistes obvien que CiU va treure uns resultats impressionants a les anteriors eleccions perquè moltíssima gent va castigar el tripartit. Han baixat força, però segueixen essent una opció molt i molt majoritària. Hi ha hagut vot en contra de les retallades i segur que la campanya de falsedats i brutícia d’El Mundo els ha fet mal, però més que perdre votants crec que els ha afectat una altíssima participació (notícia molt positiva de la jornada i que atorga major legitimitat tant a les forces amb representació com al procés que aquesta legislatura hem d’iniciar per aconseguir exercir el dret a l’autodeterminació). Ara CiU duu l’estat propi al programa, i el programa compromet i Mas ha demostrat en els darrers temps que fa el que diu i diu el que fa, fins i tot quan parla de retallades. Ara ja no poden deixar això de banda, perquè segueix essent un clam d’un sector molt majoritari de la societat catalana. A més, seguir gestionant l’autonomisme no té cap futur, perquè no hi ha calés per pagar res.

Campanya excel·lent d’ERC, que gràcies a Oriol Junqueras (i a la retirada de Puigcercós i d’altres actors anteriorment molt visibles al partit) aconsegueix purgar en un temps rècord el seu paper en els passats tripartits. Crec que Junqueras no decebrà i que serà responsable. Si dóna suport a Mas prioritzarà l’eix nacional de manera que serà inequívoc el compromís de CiU amb la independència. S’acosten mals temps per a Duran (tot i que no necessàriament per a Unió, amb molts militants que estaven demanant una renovació en el lideratge que deixés de banda el confederalisme fundacional i se centrés en aconseguir l’estat propi). És obvi que caldrà que algú s’arrisqui a garantir la governabilitat del país, crec que Junqueras només donarà suport per fer possible la governabilitat no només si el dret a decidir és l’eix central de l’executiu català, sinó implicant CiU en la campanya pel sí a la independència. No sé si ERC voldrà entrar al govern, però. Hi ha un factor estratègic: si CiU i republicans governen en coalició, el cap de l’oposició serà Navarro. Per contra, si ERC garanteix la governabilitat des de fora, la imatge d’un President de la Generalitat i d’un cap de l’oposició tots dos independentistes pot ser impagable fins i tot a escala internacional.

El PSC s’ha fomut una bona ensopegada, però com que la patacada és menor que no s’esperaven i que tothom augurava ara sembla que se senten contents i tot, cosa que els pot perjudicar a la llarga, perquè no els durà enlloc seguir fent campanya per un federalisme en el que no creu el PSOE -per molt que Alfredo Pérez Rubalcaba hagi mirat de dissimular-ho en campanya- i en el que ja és obvi que no creu la societat catalana. Des de la perspectiva catalanista, l’únic positiu del seu resultat és que almenys queden per davant del PP. Costa d’entendre que un partit que es diu d’esquerres i catalanista no se sumi de manera inequívoca al dret a decidir, ni que sigui per fer campanya pel no. Que els socialistes escullin candidats tan descafeïnats com Pere Navarro o José Montilla és un cas que no podria explicar ni el periodista especialitzat en fenòmens paranormals Sebastià d’Arbó.

Després d’una campanya basada en la por, en l’amenaça i en les mentides, el PPC obté els millors resultats de la seva història… I puja un miserable escó. Han tocat sostre i amb Ciutadans els ha sortit un gra al cul. Fan una lectura apocalíptica i absurda dels resultats, però interessada. Si segueixen negant-se a veure que la societat catalana aposta inequívocament de forma molt majoritària per l’autodeterminació acabaran enduent-se un dia una gran sorpresa. Confio que d’una vegada per sempre més, CiU els descarti com a soci.

Joan Herrera em sembla un llast per a ICV-EA, crec que si han aconseguit millorar resultats en els dos darrers comicis és perquè Joan Saura encara era pitjor. Herrera és un dels personatges més demagogs de la política catalana. En un context de crisi atroç i de retallades generalitzades a tot Europa, resulta pueril i trampós estar repetint cada dos per tres que CiU és “insensible al patiment dels ciutadans” o que “és el mateix que el PP”. El to de superioritat moral que gasta és detestable, al marge del contingut del discurs. Són la baula més feble dels partits a favor del dret a decidir i la seva indeterminació en qüestions de país fa que de vegades sembli realment agosarat de refiar-se que quan toqui acabin donant suport a la convocatòria d’un referèndum. Penso que caldrà celebrar el dia que Raül Romeva prengui el relleu de l’actual cap de files ecosocialista, si Iniciativa envia Herrera al Parlament Europeu estic segur que arreglarà el món solet i Europa garantirà a una Catalunya independent l’accés com a membre de la Unió de ple dret a condició que el fem tornar a casa en bicicleta.

Podem anar-nos preparant, si Ciutadans tenia fins ara una presència mediàtica exagerada per la seva poca representació al Parlament, ara ens els trobarem fins a la sopa. Van començar a fer campanya des del dia zero de l’anterior legislatura i els ha afavorit la seva contínua exposició. Sembla que pesquen votants que eren afectes al PSOE i votaven PSC i que en pispen encara més al PP. Són d’una demagògia perversa que és un insult a la intel·ligència, però d’idiotes no en són gens. Per molt que Jordi Cañas s’emprenyi, si hi ha res que defineixi C’s és l’adjectiu “quintacolumnista”. S’estrenen amb un esperpent (l’anunci de la presentació d’una moció de censura en contra del candidat de la formació guanyadora abans no hagi estat investit President) que els garantirà encara més temps a pantalla. Si segueixen així, auguro que aviat passaran al davant del PP.

Una de les millors notícies de la jornada electoral, tant des del punt de vista nacional com des del punt de vista progressista, és l’estrena de la CUP al Parlament. Amb un discurs tan tranquil i assossegat com el de Junqueras, però inequívocament revolucionari i encara amb major compromís social, David Fernàndez i la seva formació són el testimoni que els temps estan canviant i que si la política s’allunya del carrer és la gent del carrer la que acaba fent política. És trist que SI hagi perdut tota representació, segurament les seves formes estridents els han fet mal però han pencat de debò durant la legislatura i han aconseguit que el debat se centrés en la independència.

Penso que el mandat de l’electorat és clar i que ara toca posar-se a treballar per tal que ben aviat sigui possible un referèndum sobre la independència. Veient l’arc parlamentari, més enllà de la fita difícil de la materialització de la convocatòria, queda clar que un “sí” majoritari no és cap entelèquia.

Joan-Albert Ros

LA COL·LECCIÓ

Volia pensar que finalment, un tipus mundà i mediocre com ell, havia assolit, mercès a l’experiència, una formació i una destresa que ni la vida acadèmica ni l’estudi no li haurien facilitat. Tot i que sabia que en el fons no era més que un modest taxidermista, avesat a l’aspror de la palla, a la suavitat dels pelatges més diversos, a l’olor del formol i de la carn morta, tants anys de vida en parella l’havien dut a considerar-se expert en taxonomia sense necessitat d’haver posat mai els peus a cap facultat de biologia: La convivència prolongada amb la seva muller li havia permès d’omplir dels més diversos espècimens un remarcable museu de zoologia.

En principi hauria volgut que a la seva col·lecció només hi entressin éssers magnífics, la mena d’animals majestuosos que hom pot associar a afalacs, elogis i compliments, però aquelles dues formiguetes que de mica en mica havien acumulat prou estalvis i s’havien convertit en abelles feineres per a comprar un habitatge on anar a viure plegades, van deixar enrere aquella primera transformació dins de l’ordre dels insectes himenòpters per a donar pas a metamorfosis encara més extraordinàries. Potser durant un cert temps va poder classificar papallones, colibrís, gaseles, isards, panteres, paons, ratolinets i conillets de vellut, però ara que ell era calb i ella es pentinava una llarga cabellera del blanc translúcid de l’alabastre, els insults que havien proferit durant tota una vida compartida guanyaven de molt llarg les moixaines i les amoretes i omplien cambres i cambres d’un museu que era un monument a llur pèssima convivència.

Hi havia, dissecades, tantes bestioles i feristeles com improperis havien intercanviat. Destacava la sala plena de mamífers artiodàctils de la família dels suids; n’hi havia de salvatges -com el senglar- i n’hi havia de domèstics -porcs de gla, porcs de granja, porcs negres, truges i garrins. L’esposa, sobretot, farta d’anar darrera d’ell netejant la seva brutícia, el trobava l’exemple perfecte del marrà per excel·lència. Ell li havia dedicat semblants epítets. Hi havia vaques, foques, morses, guilles, fures i borinots. També l’havia acusada de tenir ara massa pardals al cap, ara corbs d’idees negres. Ella el corresponia titllant-lo de peresós, el mamífer de l’ordre dels xenartres, de potes llargues i ungles corbes, d’hàbitat arborícola. Tots dos havien estat paparres, sangoneres, lluços, cucs, voltors, rates de claveguera, escarabats piloters, escurçons i escorpins… No hi havia límit per a aquell inventari de bestiar indesitjable. Coronava l’exposició una sala amb un elefant i una balena, exemples del pes notable al que un i altra, respectivament, havien arribat amb l’edat.

Ell es veia convertit en comissari d’una exposició fabulosa, però el cert era que aquell matrimoni ja no eren un home i una dona, sinó la mena de bèsties que hom detesta. Dues males bèsties. Un parell de peces de museu.

Joan-Albert Ros

Aquest text ha estat redactat en el marc del III Concurs Internacional de Literatura Ràpida a la Biblioteca Vapor Vell, el matí del dissabte 29 d’octubre de 2011.

ETIQUETA EXIGIDA

Es llevà neguitós. L’inquietava que feia temps que volia dir-se quelcom que, per discreció, vergonya i amor propi, havia mirat de callar-se fins llavors. Mai no havia ensopegat l’ocasió de confessar-se davant del mirall i amollar tot allò que de la seva persona l’enutjava. Decidí que ja era hora de buidar el pap, però. De manera que prengué amb determinació el seu telèfon mòbil i es trucà.

El va contrariar de trobar-se comunicant. Després de renegar i de maleir uns quants cops la pròpia ombra, sortí al carrer i demanà tothom si l’havien vist. “Si em trobeu, feu-me el favor, aviseu-me que m’estic buscant!”.

Quan tornà de nou a casa l’esperaven uns infermers, tot just sortits d’una ambulància, que premien infructuosament a l’intèrfon el botó d’un pis buit. “Si és per mi que demaneu us desitjo bona sort!, jo mateix fa temps que miro de trobar-me, he regirat pertot, però enlloc no he vist indicis de la meva presència”, va dir-los. “No patiu -van respondre-li- sabem on dur-vos perquè finalment coincidiu amb qui cerqueu”.

Li semblà que la camisa que li requerien que vestís per a accedir al lloc on anava era un xic incòmoda, però sempre havia volgut respectar les normes. I si finalment havia arribat el dia que es trobaria ell mateix no serien qüestions d’etiqueta les que li impedirien d’entrar on fos que s’esperava.

Joan-Albert Ros

PALMA – BARCELONA

Van quedar als bars de les seves cantonades respectives, com antany solien fer quan la distància ho propiciava, quan la cantonada era la mateixa per a tots dos i tot era més senzill. Van esmorzar sols, perquè ara eren a quilòmetres de distància, però van comentar les notícies del diari, van recordar temps en els que es trobaven més a prop i van riure. Dos cambrers de dos cafès diferents miraven dos clients de dues ciutats diferents que parlaven sols en taules diferents de locals diferents.

Després d’una bona estona de fer-la petar animadament, sols i plegats alhora, aquells dos homes estranys van sospirar a l’uníson, un a Palma, l’altre a Barcelona, i van enlairar al mateix instant sengles copes, acomiadant-se amb un brindis pels amics absents.

Joan-Albert Ros

BRÚIXOLA

CRITS EN EL BUIT

Sobre Dead Space, un videojoc de ciència-ficció i horror d’EA Games per a Xbox 360, PS3 i PC.

Qui hagi seguit el que la crítica especialitzada ha anat dient de Dead Space pot haver llegit lloances diverses: que és un tros de joc, que cap afeccionat al gènere i als bons videojocs no se l’hauria de perdre, que és del millor que ningú pugui jugar actualment a cap plataforma… Bé, doncs la meva opinió no és ben bé la mateixa.

El joc no m’ha semblat bo, només. Potser no és una obra mestra, però es tracta d’un joc excel•lent. M’ha entusiasmat. Perquè sóc un incondicional del gènere i perquè rarament he trobat títols que em sorprenguin, o que satisfacin les meves expectatives, fora d’alguna saga clàssica i celebèrrima que ha narrat plagues successives de morts vivents i que s’ha anat superant entrega rere entrega, tot i algun sotrac. “Dead Space” t’atrapa i arribes a pensar “això és el que jo volia, per fi, un joc de supervivència (survival horror) futurista ben fet”. Però el joc de l’estudi Visceral Games, editat per Electronic Arts, va més enllà, i t’ofereix quelcom que no havies arribat a somiar. El joc beu d’Alien, de Ridley Scott, de The Thing, de John Carpenter, d’Event Horizon, de Paul W.S. Anderson, i de grans pel•lícules i best-sellers de ciència-ficció, però, dins del seu mitjà, arriba a transcendir-los, i aporta noves idees al gènere i ofereix encert rere encert. A falta d’acabar el joc, puc dir que l’evolució de l’acció és un continu crescendo. Perquè tot comença amb una bomba atòmica narrativa d’unes quantes megatones i a partir d’aquí la cosa no para d’anar en augment.

Cal aprofitar qualsevol petit respir en els primers episodis, perquè en endavant els trobarem molt a faltar, i si enfrontar-nos a tres o quatre necromorfs pot posar-se enrevessat, no vulgueu saber el que se sent en combatre simultàniament contra sis o set bestioles de menes i mides ben diferents. Hi ha una manera específica d’abordar cadascuna d’aquestes espècies d’éssers. Per ara, fins i tot he tingut ja ocasió de comprovar que hi ha algun ens al qual només és possible sobreviure en el cas -en ocasions realment improbable- que l’arribem a esquivar. Hi ha oponents que es regeneren una vegada i una altra, no importa amb què els atiïs. Sempre tornen i rarament ho fan sols. Haurem de resoldre trencaclosques a cada pantalla, de fet, vèncer molts dels enemics amb els que ens trobarem, fase rera fase, farà que ens haguem de trencar, en algun moment, les banyes. La munició és relativament escassa, però és que ni equipat amb munició suficient per a cadascuna de les armes que portem, no podem estar segurs d’arribar a superar les hordes d’extraterrestres malhumorats que ens sotgen.

Per si tot això fos poc, ni els companys de la nau amb què arribem a la colònia minera Ishimura, ni cap dels éssers humans (la majoria agonitzants) amb els qui ens toparem a bord de l’enorme arca espacial semblen dignes de massa confiança. O estan rematadament guillats, o terriblement trastornats o tenen els seus propis i foscos motius i semblen disposats a deixar-nos penjats tan aviat com en tinguin ocasió.

El disseny artístic de personatges i escenaris és brillant i, al costat d’uns efectes sorprenents, el títol aconsegueix una atmosfera totalment opressiva i aclaparadora, sovint ens faltarà l’aire en les escenes que tenen lloc en el buit i que són realment angoixoses. La gairebé nul•la propagació d’ones sonores en aquestes condicions farà que haguem d’estar realment atents a tot allò que passi al nostre voltant. Haurem d’aprendre, a més, a moure’ns en escenaris de gravetat zero, en els que en qüestió de segons el sostre o les parets poden convertir-se en el terra, gràcies a les soles magnètiques del vestit del nostre protagonista, i fer-nos canviar per complet la percepció de l’entorn.

Podem millorar l’equipament del personatge que conduïm i ampliar-ne l’arsenal, però això vol temps i diners: haurem de passar alguna estona davant de bancs de treball en els que podrem convertir en més letals les eines que fem servir… sempre que comptem amb prou crèdits per a anar adquirint nodes d’energia suficients per fer efectives les millores.

En principi, “Dead Space” no cridava excessivament l’atenció. S’ha anat fent un lloc en els rànquings gairebé sense fer soroll, tot i que la campanya de promoció l’ha acompanyat d’un còmic i d’una pel•ícula d’animació que encara no sé si paga la pena de buscar. Espero que tingueu ocasió de jugar-lo, perquè es tracta d’una joia, un pastís digne dels més exquisits paladars, per això no puc fer menys que recomanar-vos aquesta meravella. Espero haver picat la curiositat dels qui haurien deixat passar “Dead Space”, em sembla que val molt la pena.

Amb el pretext d’aquesta ressenya he dibuixat una petita caricatura que reflecteix el neguit que experimenta el jugador en desplegar el menú… És realment imprudent jugar al tres en ratlla hologràfic pels racons d’aquesta nau espacial de malson! Feu clic al dibuixet de sota per tal de veure la il•lustració.

Joan-Albert Ros

Aquesta breu ressenya ha estat publicada al web especialitzat en videojocs vadejocs.cat. I la il•lustració ha estat remesa a un concurs organitzat per Sony Computer Entertainment.

CRACS

Davant de l’espectacle pirotècnic més car del món (és a dir, molt soroll per a no res), amb el partit absurd del Barça a Old Trafford contra el Manchester United i, sobretot, a punt de cloure una segona temporada sense obtenir trofeus futbolístics ni fruits tangibles de cap mena amb els que obsequiar els afeccionats, s’imposa una reflexió lingüística aplicada a l’esport.

És trist, però, filològicament parlant, un cas de paronímia degut a la implantació d’un mot d’origen estranger amenaça de fer-nos perdre el sentit original d’una paraula ben nostrada.

Només cal fer un cop d’ull al vetust diccionari Pompeu Fabra. Transcric:

“crac m. Dit d’un home d’escassa vàlua en un concepte o altre“.

Penso que és hora de recuperar la semàntica catalana del vocable i considerar, sense complexos, que gairebé tota la plantilla de Rijkaard, home per home, es mereix ser distingida amb tan onomatopeic títol: Són uns cracs de collons. Això sí, sense ca (k), cal evitar l’anglicisme, perquè els autèntics fenòmens escassegen, i de figures en tenim ben poques.

Joan-Albert Ros

PROPERA ESTACIÓ

Sortia amb pressa. No només perquè tinc el mal vici de temptar la sort dilatant massa els terminis d’entrega, sinó també perquè lluitava contra una fama d’impuntual que m’havia guanyat a pols. Havia d’anar a la facultat a lliurar el que –esperava, sobretot pel gran esforç que hi havia esmerçat- havia de ser el darrer treball de carrera. Feia tard, hi hauria d’haver arribat a les cinc i eren quarts de sis ben tocats. Per fi em sentia realment satisfet amb el conjunt d’una obra que fins al curs anterior jo mateix hauria titllat de mediocre, però seguia sense ser capaç de fer res a temps. Aquella assignatura de projectes havia aconseguit donar sentit als cinc anys de Belles Arts. Duia a la carpeta de sota el braç una veritable tesi sobre l’aspecte demiúrgic de la creació artística. Amb el temps he acabat per veure en aquells dibuixos i en aquell assaig de cent cinquanta pàgines més uns balbotejos grandiloqüents i pretensiosos i uns gargots agosarats que no res de gaire notable. De totes formes, el professor de l’assignatura no pensava el mateix i m’havia encoratjat a tirar endavant com fins llavors no ho havia fet ningú. Havien estat tres mesos de feina, i tot i els defectes que hi puc veure ara amb la perspectiva, puc dir que encara em sento prou orgullós del resultat.

Érem a mitjans de juny, però plovia força, aquella tarda que semblava vespre, de tan foscos com eren els núvols que enteranyinaven el cel. Poc més que una tamborinada d’estiu, però suficient per acabar ben xop només de recórrer els pocs metres que hi ha des de casa, al primer xamfrà del carrer València, fins a l’estació de la línia verda de Tarragona. Vaig entrar rabent al passadís subterrani i el vaig recórrer ràpidament, vigilant de no relliscar. Se sentia arribar un comboi a l’andana, si m’afanyava encara tindria el temps just de pujar-hi, després de validar el bitllet i baixar les escales.

Tot i els escarafalls i el tràfec, només vaig poder veure com la foscor del túnel engolia el darrer vagó. Sospirant vaig mirar enlaire, cap al rellotge que m’havia de fer saber quants minuts hauria d’esperar abans no aparegués un nou tren que em dugués cap a Zona Universitària. El rellotge semblava apagat, però abans de poder-hi pensar va aturar-se a la meva andana un altre comboi, que ni havia sentit acostar-se. Em va colpir aquella destacable celeritat, vaig entrar al vagó que tenia més a prop, sobtat i agraït, perquè, providencialment, l’agència de Transports Metropolitans de Barcelona hagués augmentat la freqüència de pas del metro.

Aviat es van tancar les portes i vam arrencar. Recolzat en una de les baranes vaig fullejar de nou el dossier en el que m’havia capficat tantes hores, rellegia algun dels paràgrafs, mirant de sospesar, per enèsima vegada, si havia escollit les paraules adients en una o altra frase. Ho havia repassat massa cops, segurament, però com que sempre hi trobava quelcom susceptible de ser reescrit, temia que em caldria, de nou, més temps. Potser tot és inevitablement perfectible, per molta estona que s’inverteixi en polir les formes, segurament és quimèric d’aspirar a considerar definitiva una obra o donar cap text per enllestit, però no he pogut mai evitar repassar-ho tot, fins i tot obsessivament, mirant d’esmenar qualsevol error que pogués cometre. No em preocupa posar-me en evidència davant l’escrutini de cap jutge, però sovint temo incórrer en errades de cap mena. Suposo que la ciència pot argumentar amb fórmules que temps i entropia augmenten de manera proporcional, i persones raonables convindrien que és presumptuós repassar la feina amb tant deteniment, però no podia evitar fer un cop d’ull a aquelles planes. Una vegada més, almenys. De manera que rellegia, i divagava.

Abstret com estava en les meves cavil·lacions em va costar d’adonar-me que feia alguns minuts que ens movíem prou veloçment, potser m’havia passat per alt que la megafonia hagués anunciat cap estació, però estava convençut que el transport no havia efectuat cap parada. Vaig fixar-me en els indicadors lluminosos sobre les portes, estaven apagats, no hauria pogut dir en quin punt del recorregut ens trobàvem. Se’m va acudir de demanar a algú altre de dins del vagó si havia sentit que s’avisés d’alguna aturada imminent. Vaig dirigir-me a una senyora cap-cota, asseguda a prop meu, vestida de blanc i d’edat avançada. Va alçar un moment el cap i va somriure, per tota resposta. Un altre passatger va respondre similarment quan el vaig inquirir, cosa que em va sorprendre força. Per sort, vaig veure el revisor al final del vagó, i m’hi vaig dirigir, cada cop m’inquietaven més aquell viatge sense pausa i el silenci que m’envoltava.

L’home no em va deixar badar boca, em va exigir el bitllet, amablement però amb fermesa. “Perdoneu, podríeu dir-me…” –intentava preguntar-li el motiu de tan estrambòtic recorregut, però em va interrompre, mirant-me de fit a fit, “el bitllet, si us plau…”. Vaig donar-li la meva T10, i la va marcar amb una mena de foradadora, sense enretirar el seu esguard del meu, sense ni molestar-se a comprovar la validesa de la cartolina que li havia estès; quan me la va tornar vaig insistir de nou. Per fi m’escoltava, i va mirar-me estupefacte. Va demanar-me que li tornés a mostrar la meva targeta, i la va mirar sorprès. “Amb aquest títol de transport no podeu viatjar on es dirigeix aquest comboi, jove!” –em va etzibar, força contrariat- “Haureu de baixar”. Jo no entenia res, però no el vaig poder rebatre, tan aviat com vaig obrir la boca es van activar els altaveus, “propera estació: Tarragona”. En pocs segons vam afluixar la marxa, les portes es van obrir i vaig poder baixar. Tarragona? Era l’estació on havia pujat, aquella en la que ara baixava? Em vaig girar per veure el metro, que ja marxava, aviat la negror del túnel es va haver empassat fins al darrer vagó d’aquell estrany tren.

“Que es troba bé, jove?”- em va dir una veu que, per un instant, em va semblar reconèixer. Al costat mateix de les escales un home i una dona em miraven amb cara de preocupació. “Sí, que em trobo bé… Per què m’ho pregunten?”- els vaig demanar. “Hem pensat que s’havia fet mal, quan ha caigut baixant l’escala”- va respondre l’home. Vaig tocar-me la templa dreta amb el palmell de la mà. Em vaig tacar els dits de sang. “Ha picat amb el cap en un graó, ens ha espantat, –va dir la dona- que necessita ajuda?”. Vaig tranquil·litzar-los i els vaig donar les gràcies per la seva atenció. “Només estic una mica desconcertat” –els vaig dir- estic bé, no s’amoïnin”.

Va entrar un altre comboi, però no vaig gosar pujar-hi. Sabia que havia d’anar a dur el treball, però no estava segur de voler fer el trajecte en metro, aquest cop. L’home i la dona van pujar en un vagó, no vaig poder evitar quedar-me’ls mirant. Eren ells, la passatgera vestida de blanc i el revisor de la meva visió? Era evident que m’havia donat un cop al cap i havia tingut alguna mena d’al·lucinació. Vaig seure en un dels bancs de pedra, i vaig fullejar de nou aquell treball que de poc no em costa la vida. Potser tot havia estat una jugada del meu subconscient, però aquell viatge oníric no encaixava amb la meva T10, marcada, enmig d’una de les pàgines.

Joan-Albert Ros

Aquest conte ha estat remès a la 2a edició del concurs de relats curts TMB PLE D’HISTÒRIES.

PARÒDIES I PARIDES – JAN OF WAR

Vet aquí un dibuix per al concurs organitzat per Vadejocs.cat amb motiu del llençament del videojoc God of War – Chais of Olympus dels estudis Ready at Dawn, per a la plataforma Play Station Portable. No és més que un petit homenatge a l’aspecte imponent i amenaçador del protagonista de la història, Kratos, que trinxa tot el que se li posa al davant, cíclops, colossos, gorgones i minotaures inclosos. Tot i que té elements de rol i aventura gràfica, la saga d’aquest aspirant a usurpador del tron d’Ares com a déu de la guerra de la mitologia grega és, eminentment, un beat’em up, que no és un dels meus gèneres favorits, precisament, però em sembla molt remarcable l’elevadíssima qualitat tècnica i artística de cadascun dels lliuraments de les seves aventures, pel que han destacat no només aquelles aparegudes a PS2, sinó també aquesta darrera per a PSP.

L’acudit amb el que participo al concurs (que no reprodueixo aquí, per les molt empipadores limitacions de mida i qualitat que MSN Spaces ha introduït recentment per a les imatges que hom afegeix al blog, i que m’obliguen a allotjar bona part dels arxius que hi enllaço en servidors externs, com Imageshack) és més una parida que una paròdia, però com que em venia especialment de gust de crear una il·lustració d’aspecte salvatge i amenaçador imprimint-hi certa factura còmica, en penjo una versió reduïda i modificada, així actualitzo la bitàcola amb material de creació recent.

Joan-Albert Ros

Edito (11/01/09): Per si algú més s’hi troba, comento que recentment Imageshack falla moltíssim i, en canvi, Skydrive, la nova eina d’allotjament d’imatges dels Spaces de Microsoft funciona de meravella, així que m’he pogut permetre de migrar els arxius a l’espai que els correspon, als àlbums de la bitàcola.

L’ESQUERDA D’ESQUERRA

Sobre el recent daltabaix electoral d’ERC

Primer diré que em sap greu aquesta eixordadora patacada que encara sona que trona, i després que se l’han buscada i que era inevitable. No puc creure’m que sigui tan colossal la miopia política dels caps del partit i que necessitessin conèixer el resultat del recompte de vots per adonar-se de fins a quin punt l’han vessada. Han arribat a decebre tan profundament el seu propi electorat que només abandonant el govern tripartit tornarien a aixecar el cap.

El partit s’ha venut per un plat de llenties, perquè ni mirant amb lupa no detecto que haguem avançat gens en sobirania en tot aquest temps d’ERC a la Plaça de Sant Jaume. Tampoc no calia apostar per Convergència i Unió, fa dues legislatures, ni la passada. Governs en minoria, del color que fossin, amb recolzament i pactes puntuals haurien tingut cert recorregut, com a mínim, i no haurien desgastat Esquerra com els seus pactes bastards (per bé que perfectament legítims) ho han fet. Si haguessin tingut els nassos i la sang freda d’haver-se quedat a l’oposició abans d’entrar al primer tripartit i acabar reeditant-lo en el present exercici estic convençut que enlloc de lamentar la pèrdua de 5 escons, avui el partit i els seus militants i simpatitzants podríem estar estar tots plegats celebrant un panorama radicalment diferent i realment esperançador per a l’independentisme català. Però no, enlloc de picar pedra s’han estimat més la poltrona, fins i tot després de l’escarment del primer naufragi i de l’aprovació d’aquest Estatut misèrrim que probablement, a més, aviat tombarà el Tribunal Constitucional. Ara ho paguen, tot això, i ho paguem els qui ens vam creure la fal·làcia aquella de l’equidistància.

Sempre que he tingut oportunitat de parlar d’aquest tema amb militants d’Esquerra han mirat de rebatre-ho esgrimint l’obra social d’aquests anys treballant des de la Generalitat com a justificació, cosa que no em sembla suficient, ni de lluny. Perquè només faltaria que no haguessin fotut brot en tot aquest temps gaudint de càrrec. Tot plegat, però, resulta un balanç massa magre, comparat amb el rèdit que hauria suposat anar guanyant credibilitat, confiança, militants i simpatitzants gradualment, de manera pausada però gradual, com Esquerra ho havia fet d’ençà del final de la infructuosa aventura que part del partit va emprendre amb l’escissió del PI.

És imperdonable com han malbaratat la confiança de l’electorat que vam creure en el seu projecte. Han deixat orfes centenars de milers d’electors. No votaré ERC de nou mentre no s’adonin que necessitem -que el País necessita- una Esquerra conscient de la seva herència i del seu paper. Han fet de crossa a un PSC-PSOE que no s’aguantava dret a Catalunya i exercint aquest paper s’han anat ensorrant de mala manera, mentre els socialistes poden ara aixecar el cap i treure pit i ERC jeu rebregada a terra. Els socialistes, a l’hora de la veritat, són igual de perillosos que els populars, però tot i rodalies i el caos d’infraestructures, tot i l’engany amb l’Estatut, tot i la seva dèria extirpa-crostes nacionalistes, l’electorat català no n’acaba de tenir la percepció. És perquè ens han disfressat el llop de xai, i és ERC qui ha fet de sastre.

Només faltava ara una lluita interna pel poder. És molt trist i bastant significatiu que, més enllà de personalismes, l’única opció sensata i que avisava sobre les conseqüències dels pactes la representin els corrents interns alternatius encapçalats per Bertran i Carretero. Em temo que sigui Carod o sigui Puigcercós qui es faci finalment amb el suport majoritari de la militància i dels aparells del partit no es replantejaran el suport al govern de Montilla si no es veuen amb l’aigua al coll.

Uns o altres, espero que tots plegats, tenen la responsabilitat de sortir-se’n i escoltar el que els reclama el seu propi electorat. Espero que es posin les piles, perquè no és el futur d’Esquerra Republicana de Catalunya el que està en joc, sinó el mateix horitzó polític del nostre poble. Si és que hi continuen creient, és clar.

Joan-Albert Ros

IL·LUSTRANT – SKATETROOPER

Hi ha idees que només amb el temps prenen la forma adequada, tant se val que a hom li sembli, en concebre-les i considerar-les, que tinguin aspectes -per bé que encara metafísics- prou concrets, el testimoni físic d’aquests trets pot trigar a fer-se tangible. En part, pel necessari lapse que comporta materialitzar qualsevol abstracció, però no únicament per aquest motiu.

Això mateix és el que em passa quan dibuixo. Quan penso a il·lustrar projectes, de manera més específica. Darrerament, potser perquè m’hi dedico més i perquè no abandono fins que el que diu el llapis s’acosta al que tinc en ment, la formalització d’aquests conceptes tendeix a satisfer-me força més que no ho feia fa uns anys. Suposo que aquesta dificultat per copsar i fer-se amb unes receptes i unes tècniques plausibles obeeix al pendent d’una corba d’aprenentatge.

No aspiro a ser mestre de res, ni molt menys, però sí que celebro que, personalment i modesta, amb totes les imperfeccions i els defectes que sempre observo en qualsevol producte, especialment si és fruit de la meva pròpia creació, la factura de cada nou dibuix tendeix gradualment a acostar-se més i més a aquella que m’agradaria imprimir a cadascuna de les meves feines.

De manera que, amb el temps i una canya, potser algun dia estaré content d’algun gargot d’aquests

Joan-Albert Ros

CANVI DE RUMB