Arxivar per Abril, 2005

LÉAL SOUVENIR – ΠEΡΙ TΟΝ ΜΝHΜH

Posted in Rauxa with tags , , , , , , , , , on 30 Abril 2005 by Joan-Albert Ros

Hi ha un estrany quadre del genial pintor flamenc Jan Van Eyck que duu una misteriosa inscripció amb l’aspecte d’uns mots gravats en pedra sota del rostre d’algú anomenat Thymotheos: “léal souvenir”. No és que la frase, per ella mateixa, el significat de la qual no és altre que “record lleial”,  hagi de tenir, almenys d’entrada, res de peculiar. Allò que roman ocult és la intenció que perseguia l’autor, què pretenia imbuir al retrat d’un individu de mirada vàcua i lacònica amb l’esmentada frase. El sentit d’aquelles paraules m’ha fet cavil•lar al voltant de l’acte de “recordar” i m’ha servit per caure en el compte de quelcom de què potser no era prou conscient: Sens dubte som, fins i tot més que no voldríem reconèixer, éssers dotats d’identitat -en tant que tenim uns orígens, una realitat, un medi en el qual ens trobem més o menys bé i al qual ens anem avesant a mida que madurem. I tot plegat genera una memòria, fets que s’esdevenen en un lloc i un instant precisos i, tan aviat com aquests es fa fonedissos, no en queda més que un eco al magatzem proverbialment il·limitat que és el nostre cap.

Molts d’aquests moments són, de vegades per sort i d’altres per desgràcia, irrepetibles. De manera que, tant si és per masoquisme c, om si és per enyorança, a voltes rescatem vells records de l’oblit i, independentment del seu regust, els assaborim en evocar-los i, amb la perspectiva que el temps i l’experiència ens confereixen, els valorem. I fer-ho pot provocar-nos nostàlgia, melangia, ens pot emocionar. Potser així podem redescobrir-nos i constatar que allò que ens ha envoltat, el que ens ha motivat i el que ens ha avorrit, la gent a qui hem estimat i ens ha estimat, i la que no; els llocs on ens ha complagut quedar-nos i aquells dels quals hem hagut de marxar; el que hem solucionat i també els afers pendents, allò que tenim i allò que devem… Tot plegat ens defineix, a més de confortar-nos i agombolar-nos.

Podem tenir la certesa que, de la mateixa manera que hem immortalitzat tantes estones, tants racons, tants rostres afables, un cop haguem desaparegut continuarem vius en la memòria d’aquells que ens han estimat -si és que algú hi ha hagut que ens ha considerat mereixedors del seu amor, la seva estimació o, si més no, de la seva consideració. Potser mirat així sí que paga la pena d’esmerçar-se a despertar la simpatia del proïsme, ja que -encara que mil i un cops hem renegat els homes de la nostra naturalesa i origen animal- continuem ben aferrats a l’instint de supervivència. I qui sap si aquesta no és l’única manera de transcendir l’aparentment infranquejable obstacle que suposa la mort.

Crec que no és només per motius estètics que l’artista s’entesta a llegar la seva obra a les generacions futures, ni crec que persegueixi únicament amb ella el concepte, prou abstracte, de “bellesa”. Igualment, tampoc és cert que la finalitat de la producció de tota obra sigui la catarsi.

Quan l’artista esdevé creador, en el fons, cerca la immortalitat, això és ser recordat per la seva herència. I ja sabem, teològicament parlant, com es troben de propers conceptes tals com “immortalitat” i “creació”, dos dels atributs principals de la divinitat.

De fet, si ens fixem en l’etimologia, els grecs de l’antiguitat anomenaven ποιητης al poeta, aquesta paraula és derivada del verb ποιω (fer, crear), per tant el poeta era anomenat “faedor” en consideració de la seva activitat, i de la mateixa manera es consideraven activitats de ποιησις -o creació- manifestacions artístiques tals com l’’escultura. És agosarat afirmar que l’artista sent delit per comparar-se a Déu? Cal tenir en compte que, si és així, el màxim adjectiu que pot qualificar aquest darrer no és altre que “omnipotent”. L’artista, doncs, somnia a distanciar-se de la resta dels mortals pel simple fet que crea allò que potser podrien crear els demés (segons la concepció judeo-cristiana de la Creació, almenys, els homes són fets a imatge i semblança de Déu) si n’estiguessin preparats o bé se’n sentissin capaços.

La filosofia nietzscheana (que ha estat, desgraciadament, susceptible d’interpretacions pseudonazis) ja apuntava la mediocritat, encarnada per l’home, com a valor que s’havia de superar; el mitjà de superació és la voluntat de poder, que condueix l’home a expulsar Déu del seu interior, per convertir-se en un ésser amb poder absolut sobre ell mateix i els demés. És a dir, per esdevenir un superhome. L’artista pot, molt segurament, ser titllat de pedant o de boig en patir somnis de grandesa similars, però en cas que no assoleixi el seu místic objectiu sempre podrà aspirar a esdevenir quelcom que -potser- no és tan diferent d’aquesta elevadíssima fita, allò que David Hume anomenà “segona impressió”; o sia un record, en tant que hi ha qui no l’ha oblidat i ha sabut apreciar-lo, a ell o, en el seu defecte, a la seva obra.

Joan-Albert Ros

Anuncis

L’ACTUALITAT, MÉS ACCESSIBLE

Posted in Xarxa with tags , , , , on 29 Abril 2005 by Joan-Albert Ros

VISITA 'http://www.telenoticies.com/' [© Televisió de Catalunya, S.A. i CCRTV Interactiva, S.A.]

REPORTATGE

El web d’informació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) http://www.telenoticies.com/ posa a l’abast d’un clic de l’usuari les darreres notícies de l’actualitat
La naturalesa del format i la contínua actualització de continguts suposen una important retallada de distàncies entre els serveis informatius dels mitjans audiovisuals i els de la ràdio
La informació, a un clic

El lloc d’internet dels serveis informatius de Televisió de Catalunya funciona com una plataforma multimèdia destinada a la difusió d’informació que aprofita la versatilitat del format web per servir a l’usuari continguts contínuament actualitzats. El visitant té la possibilitat de navegar de la mateixa manera que ho faria en el web d’un diari, però també d’accedir a enregistraments de vídeo i d’àudio extrets dels diferents espais dels serveis informatius de TVC.

La pàgina inicial obre amb un cibertira -que serveix d’enllaç al punt de partida quan s’ha iniciat la navegació- amb el disseny clàssic del Telenotícies, que identifica el lloc d’internet amb el programa. Tanquen la capçalera els accessos ràpids principals als vídeos breus -oferts com a arxius Windows Media– del sumari i principals reportatges de les darreres emissions del Telenotícies, l’obertura de La nit al dia i la de l’Info-K (l’informatiu juvenil del K-3) i una línia amb la data i els principals i més recents titulars.

La resta de la pàgina d’inici o Portada es divideix en franges verticals: A l’esquerra, un menú d’accés ràpid condueix a les diferents àrees del web l’usuari-espectador; estructurades com ho estan les d’un periòdic (Internacional, Política, Comarques, Societat, Cultura, Ciència i Tecnologia, Comunicació, Esports, Opinió, El Temps), però que compta amb un afegit multimèdia (Vídeos, Àudios); un hipervincle que engloba un seguit de reportatges rellevants més enllà de la data en la que van ser emesos i/o publicats (Especials) i d’un apartat que persegueix la interactivitat i potencia la intervenció del públic (Fòrums, Usuaris). Hi trobem també un àgil cercador de notícies, així com un calendari que permet trobar-ne de dies anteriors del mes en curs, l’accés a reportatges eminentment estadístics en pop up i a diferents serveis.

Les dues columnes centrals de la pàgina d’inici estan dedicades a les informacions recents més importants. La columna major, a l’esquerra, pren la forma d’un sumari, on les notícies són mínimament desenvolupades; les clouen uns links a Notícies relacionades i Informacions complementàries, molt útils per a efectuar el seguiment de les informacions. A la dreta d’aquesta columna, una de més petita compila la resta de titulars, que -com en el cas del sumari- per ells mateixos serveixen d’enllaç a una altra pàgina on es pot llegir la notícia completa.

A la franja dreta de la pàgina hi trobem un espai d’enquesta als usuaris, l’accés a informacions comarcals i vincles a les notícies de les diferents terres dels Països Catalans, l’enllaç a l’apartat d’opinió -se’ns mostra el títol de l’article i el nom del signant-, un petit quadre amb informacions meteorològiques esquemàtiques de les quatre capitals de província del Principat (que condueix l’usuari a la pàgina d’El Temps), i un seguit d’enllaços a d’altres webs (la de la ponència parlamentària per al nou Estatut d’Autonomia, la del canal 3/24, la del servei d’esports i la de l’Agència Catalana de Notícies). També se’ns ofereix la possibilitat de conèixer les pàgines d’altres programes dels serveis informatius de TVC, mitjançant els enllaços als webs de 30 Minuts, 60 Minuts, Àgora, Els matins a TV3, El medi ambient, Info-K, i Parlament.

Revolució digital i competència per als mitjans d’informació tradicional

El lloc d’internet dels informatius de Televisió de Catalunya és un servei accessible d’ús força instintiu, amb uns continguts ben estructurats i de factura gairebé impecable. Com que es manipula un volum d’informació ingent, pot haver-hi llacunes, i no és difícil que l’usuari es trobi que cerca quelcom que no hi ha manera de trobar al web, sobretot si espera accedir a continguts audiovisuals informatius pretèrits digitalitzats; però aquesta lògica mancança està ben resolta mercès al servei de còpies de TVC, al qual hom pot dirigir-se per tal d’aconseguir l’enregistrament d’un determinat reportatge emès a l’espai 60 minuts, per exemple.

La contínua actualització del lloc serveix per a dur els mitjans audiovisuals, tradicionalment més lents, a competir amb la immediatesa de la ràdio. Dir que l’aparició d’internet ha suposat una revolució comunicativa és, avui dia, assenyalar un fet obvi. Si bé premsa, ràdio i televisió han coexistit fins fa poc, jugant papers similars però alhora específics, ara ens trobem que hi ha quelcom que integra totes aquestes facetes comunicatives en un sol suport, al qual ja no és necessari accedir des d’un ordinador personal; n’hi ha prou amb un PDA o amb un telèfon mòbil per estar informat des de gairebé qualsevol lloc del món. Per descomptat, la xarxa de xarxes i els mitjans tradicionals continuaran convivint durant molt de temps, però el web http://www.telenoticies.com és una bona mostra de com premsa, ràdio i televisió poden ser integrats en una sola plataforma al servei de la informació.

Joan-Albert Ros

HI HA BOMBOLLA IMMOBILIÀRIA?

Posted in Actualitat with tags , , on 3 Abril 2005 by Joan-Albert Ros

Per què sembla, en ocasions, que hi ha tantes diagnosis com analistes econòmics, si tots plegats treballen amb unes mateixes dades? Pot haver-hi qui intenti negar la realitat? Què és, realment, una “bombolla immobiliària” i a partir de quan convé témer que l’augment desaforat de preus posi en perill la mateixa estabilitat del sistema econòmic?

De fa un temps sentim a parlar arreu de la bombolla immobiliària. El preu desorbitat dels immobles és una de les majors preocupacions socials a dia d’avui. Ara bé, si fem cas d’allò que els mitjans de comunicació ens fan arribar, tot i que sembla que tothom aprecia que el preu de l’habitatge no fa sinó encarir-se de forma desmesurada, hi ha veus, en principi prou autoritzades, que es resisteixen a considerar que aquest estat de coses s’assembli gens a una bombolla. Per què hi ha qui defuig aquest mot?

Si bé les opinions són lliures, els fets són, en canvi, irrefutables; tant si els teòrics es posen d’acord en l’abast del problema com si no. Tot i que podem considerar natural l’augment del preu de l’habitatge, des de l’any 1998 -com a mínim- aquesta alça ha estat del tot desmesurada. En parlar de “bombolla immobiliària” hom designa una pujada desproporcionada dels preus dels pisos i les cases, que comporta unes xifres d’adquisició artificials; uns preus que, de tan inflats, poden arribar a “esclatar”, cosa que significaria una forta davallada no només en l’import de venda, sinó també del valor de l’habitatge de propietat, fet que generaria pèrdues en les plusvàlues adquirides. Segurament això acontentaria els qui volen comprar un pis, però suposaria una enorme pèrdua de patrimoni per als qui ja el tenen, i també per als constructors. Això explica, en part, que hi hagi qui no vulgui ni sentir parlar que això pugui donar-se, però no serveix, realment, per explicar si hi ha o no risc real que el mercat immobiliari arribi a col·lapsar-se.

De fet, quan el senyor Álvarez Cascos era ministre de Foment, inquirit sobre aquesta qüestió, admetia que els pisos són cars, però que si la gent els compra és perquè té diners. Potser aquesta opinió manifesta com d’allunyats es troben els polítics dels problemes reals de la gent, però aquests no són els únics que perceben la realitat de forma esbiaixada: Enric Reyna, president de l’Associació de Promotors i Constructors d’Edificis de Barcelona i Catalunya, ha arribat a qualificar de “temeritat” que “crea alarmisme” (Avui, 4-X-2003) “sostenir que la bombolla immobiliària pot esclatar”. Potser hauríem de considerar que això és un reconeixement implícit per part d’algú autoritzat que l’esmentada bombolla existeix, però Reyna mateix mira de tranquil·litzar tothom, i alhora explica per què no convé espantar la societat: “la gent es pot començar a reprimir i no comprar, i si el mercat s’atura de cop, es produirà el pànic i creurem que ha esclatat la bombolla immobiliària”. Les paraules de Reyna responien a un estudi del Banc d’Espanya en el qual s’alertava que el preu de l’habitatge es troba sobrevalorat al voltant del vint per cent, cosa que podria desencadenar “un brusc ajustament” en el mercat immobiliari. A principis d’aquest mateix any, un informe de la immobiliària Forcadell ja avisava que els preus no baixarien aquest 2004, que es tancaria amb un increment del dotze per cent per als preus dels pisos de propietat i d’un vint per cent per als de lloguer; de manera que el senyor Reyna no té res a témer, el seu negoci no perilla… almenys de manera immediata.

Tot i que la Constitució recull el dret de tots els ciutadans a tenir un habitatge digne, en termes comparatius, el preu dels immobles a l’Estat espanyol és el més car de la Unió Europea. Fins ara, les escasses iniciatives polítiques sorgides per donar resposta al problema -com promulgar lleis per liberalitzar el sòl, per part del PP- no han fet que es moderin els preus (quan no n’han contribuït clarament a l’alça). De moment, les esquerres no ho han fet millor: són els ajuntaments els qui concedeixen llicències d’obres i autoritzen que es faci un ús o un altre dels terrenys, i Barcelona, Sevilla, Sant Sebastià o Corunya, on manen els socialistes, són algunes de les ciutats més cares de l’Estat. Com assenyala José García-Montalvo (Professor del Departament d’Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra) “quan hi ha una bombolla, per definició, hi ha un munt de persones que no actuen de manera racional”, cosa que nodreix i explica l’existència del fenomen; “els compradors projecten la dinàmica de preus del passat en el futur sense tenir en compte l’evolució futura dels factors que són importants en la determinació dels preus”. Promotors i constructors, que són parts interessades -de qui cal no refiar-se, per tant- manifesten que, com a molt, hi ha una lleugera “sobrevaloració”. Allò que cal fer en aquests casos, doncs, és no comprar, senzillament. Cosa que ens aboca a dues alternatives possibles: o bé les autoritats pertinents despenalitzen l’ocupació, o tard o d’hora tot això tot això ens esclatarà davant dels nassos. També davant dels d’aquells que s’entestaven a convèncer-nos que aquella bombolla fantasma de la qual tant parlàvem no existia.

Joan-Albert Ros

%d bloggers like this: