HI HA BOMBOLLA IMMOBILIÀRIA?

Per què sembla, en ocasions, que hi ha tantes diagnosis com analistes econòmics, si tots plegats treballen amb unes mateixes dades? Pot haver-hi qui intenti negar la realitat? Què és, realment, una “bombolla immobiliària” i a partir de quan convé témer que l’augment desaforat de preus posi en perill la mateixa estabilitat del sistema econòmic?

De fa un temps sentim a parlar arreu de la bombolla immobiliària. El preu desorbitat dels immobles és una de les majors preocupacions socials a dia d’avui. Ara bé, si fem cas d’allò que els mitjans de comunicació ens fan arribar, tot i que sembla que tothom aprecia que el preu de l’habitatge no fa sinó encarir-se de forma desmesurada, hi ha veus, en principi prou autoritzades, que es resisteixen a considerar que aquest estat de coses s’assembli gens a una bombolla. Per què hi ha qui defuig aquest mot?

Si bé les opinions són lliures, els fets són, en canvi, irrefutables; tant si els teòrics es posen d’acord en l’abast del problema com si no. Tot i que podem considerar natural l’augment del preu de l’habitatge, des de l’any 1998 -com a mínim- aquesta alça ha estat del tot desmesurada. En parlar de “bombolla immobiliària” hom designa una pujada desproporcionada dels preus dels pisos i les cases, que comporta unes xifres d’adquisició artificials; uns preus que, de tan inflats, poden arribar a “esclatar”, cosa que significaria una forta davallada no només en l’import de venda, sinó també del valor de l’habitatge de propietat, fet que generaria pèrdues en les plusvàlues adquirides. Segurament això acontentaria els qui volen comprar un pis, però suposaria una enorme pèrdua de patrimoni per als qui ja el tenen, i també per als constructors. Això explica, en part, que hi hagi qui no vulgui ni sentir parlar que això pugui donar-se, però no serveix, realment, per explicar si hi ha o no risc real que el mercat immobiliari arribi a col·lapsar-se.

De fet, quan el senyor Álvarez Cascos era ministre de Foment, inquirit sobre aquesta qüestió, admetia que els pisos són cars, però que si la gent els compra és perquè té diners. Potser aquesta opinió manifesta com d’allunyats es troben els polítics dels problemes reals de la gent, però aquests no són els únics que perceben la realitat de forma esbiaixada: Enric Reyna, president de l’Associació de Promotors i Constructors d’Edificis de Barcelona i Catalunya, ha arribat a qualificar de “temeritat” que “crea alarmisme” (Avui, 4-X-2003) “sostenir que la bombolla immobiliària pot esclatar”. Potser hauríem de considerar que això és un reconeixement implícit per part d’algú autoritzat que l’esmentada bombolla existeix, però Reyna mateix mira de tranquil·litzar tothom, i alhora explica per què no convé espantar la societat: “la gent es pot començar a reprimir i no comprar, i si el mercat s’atura de cop, es produirà el pànic i creurem que ha esclatat la bombolla immobiliària”. Les paraules de Reyna responien a un estudi del Banc d’Espanya en el qual s’alertava que el preu de l’habitatge es troba sobrevalorat al voltant del vint per cent, cosa que podria desencadenar “un brusc ajustament” en el mercat immobiliari. A principis d’aquest mateix any, un informe de la immobiliària Forcadell ja avisava que els preus no baixarien aquest 2004, que es tancaria amb un increment del dotze per cent per als preus dels pisos de propietat i d’un vint per cent per als de lloguer; de manera que el senyor Reyna no té res a témer, el seu negoci no perilla… almenys de manera immediata.

Tot i que la Constitució recull el dret de tots els ciutadans a tenir un habitatge digne, en termes comparatius, el preu dels immobles a l’Estat espanyol és el més car de la Unió Europea. Fins ara, les escasses iniciatives polítiques sorgides per donar resposta al problema -com promulgar lleis per liberalitzar el sòl, per part del PP- no han fet que es moderin els preus (quan no n’han contribuït clarament a l’alça). De moment, les esquerres no ho han fet millor: són els ajuntaments els qui concedeixen llicències d’obres i autoritzen que es faci un ús o un altre dels terrenys, i Barcelona, Sevilla, Sant Sebastià o Corunya, on manen els socialistes, són algunes de les ciutats més cares de l’Estat. Com assenyala José García-Montalvo (Professor del Departament d’Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra) “quan hi ha una bombolla, per definició, hi ha un munt de persones que no actuen de manera racional”, cosa que nodreix i explica l’existència del fenomen; “els compradors projecten la dinàmica de preus del passat en el futur sense tenir en compte l’evolució futura dels factors que són importants en la determinació dels preus”. Promotors i constructors, que són parts interessades -de qui cal no refiar-se, per tant- manifesten que, com a molt, hi ha una lleugera “sobrevaloració”. Allò que cal fer en aquests casos, doncs, és no comprar, senzillament. Cosa que ens aboca a dues alternatives possibles: o bé les autoritats pertinents despenalitzen l’ocupació, o tard o d’hora tot això tot això ens esclatarà davant dels nassos. També davant dels d’aquells que s’entestaven a convèncer-nos que aquella bombolla fantasma de la qual tant parlàvem no existia.

Joan-Albert Ros

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: