LÉAL SOUVENIR – ΠEΡΙ TΟΝ ΜΝHΜH

Hi ha un estrany quadre del genial pintor flamenc Jan Van Eyck que duu una misteriosa inscripció amb l’aspecte d’uns mots gravats en pedra sota del rostre d’algú anomenat Thymotheos: “léal souvenir”. No és que la frase, per ella mateixa, el significat de la qual no és altre que “record lleial”,  hagi de tenir, almenys d’entrada, res de peculiar. Allò que roman ocult és la intenció que perseguia l’autor, què pretenia imbuir al retrat d’un individu de mirada vàcua i lacònica amb l’esmentada frase. El sentit d’aquelles paraules m’ha fet cavil•lar al voltant de l’acte de “recordar” i m’ha servit per caure en el compte de quelcom de què potser no era prou conscient: Sens dubte som, fins i tot més que no voldríem reconèixer, éssers dotats d’identitat -en tant que tenim uns orígens, una realitat, un medi en el qual ens trobem més o menys bé i al qual ens anem avesant a mida que madurem. I tot plegat genera una memòria, fets que s’esdevenen en un lloc i un instant precisos i, tan aviat com aquests es fa fonedissos, no en queda més que un eco al magatzem proverbialment il·limitat que és el nostre cap.

Molts d’aquests moments són, de vegades per sort i d’altres per desgràcia, irrepetibles. De manera que, tant si és per masoquisme c, om si és per enyorança, a voltes rescatem vells records de l’oblit i, independentment del seu regust, els assaborim en evocar-los i, amb la perspectiva que el temps i l’experiència ens confereixen, els valorem. I fer-ho pot provocar-nos nostàlgia, melangia, ens pot emocionar. Potser així podem redescobrir-nos i constatar que allò que ens ha envoltat, el que ens ha motivat i el que ens ha avorrit, la gent a qui hem estimat i ens ha estimat, i la que no; els llocs on ens ha complagut quedar-nos i aquells dels quals hem hagut de marxar; el que hem solucionat i també els afers pendents, allò que tenim i allò que devem… Tot plegat ens defineix, a més de confortar-nos i agombolar-nos.

Podem tenir la certesa que, de la mateixa manera que hem immortalitzat tantes estones, tants racons, tants rostres afables, un cop haguem desaparegut continuarem vius en la memòria d’aquells que ens han estimat -si és que algú hi ha hagut que ens ha considerat mereixedors del seu amor, la seva estimació o, si més no, de la seva consideració. Potser mirat així sí que paga la pena d’esmerçar-se a despertar la simpatia del proïsme, ja que -encara que mil i un cops hem renegat els homes de la nostra naturalesa i origen animal- continuem ben aferrats a l’instint de supervivència. I qui sap si aquesta no és l’única manera de transcendir l’aparentment infranquejable obstacle que suposa la mort.

Crec que no és només per motius estètics que l’artista s’entesta a llegar la seva obra a les generacions futures, ni crec que persegueixi únicament amb ella el concepte, prou abstracte, de “bellesa”. Igualment, tampoc és cert que la finalitat de la producció de tota obra sigui la catarsi.

Quan l’artista esdevé creador, en el fons, cerca la immortalitat, això és ser recordat per la seva herència. I ja sabem, teològicament parlant, com es troben de propers conceptes tals com “immortalitat” i “creació”, dos dels atributs principals de la divinitat.

De fet, si ens fixem en l’etimologia, els grecs de l’antiguitat anomenaven ποιητης al poeta, aquesta paraula és derivada del verb ποιω (fer, crear), per tant el poeta era anomenat “faedor” en consideració de la seva activitat, i de la mateixa manera es consideraven activitats de ποιησις -o creació- manifestacions artístiques tals com l’’escultura. És agosarat afirmar que l’artista sent delit per comparar-se a Déu? Cal tenir en compte que, si és així, el màxim adjectiu que pot qualificar aquest darrer no és altre que “omnipotent”. L’artista, doncs, somnia a distanciar-se de la resta dels mortals pel simple fet que crea allò que potser podrien crear els demés (segons la concepció judeo-cristiana de la Creació, almenys, els homes són fets a imatge i semblança de Déu) si n’estiguessin preparats o bé se’n sentissin capaços.

La filosofia nietzscheana (que ha estat, desgraciadament, susceptible d’interpretacions pseudonazis) ja apuntava la mediocritat, encarnada per l’home, com a valor que s’havia de superar; el mitjà de superació és la voluntat de poder, que condueix l’home a expulsar Déu del seu interior, per convertir-se en un ésser amb poder absolut sobre ell mateix i els demés. És a dir, per esdevenir un superhome. L’artista pot, molt segurament, ser titllat de pedant o de boig en patir somnis de grandesa similars, però en cas que no assoleixi el seu místic objectiu sempre podrà aspirar a esdevenir quelcom que -potser- no és tan diferent d’aquesta elevadíssima fita, allò que David Hume anomenà “segona impressió”; o sia un record, en tant que hi ha qui no l’ha oblidat i ha sabut apreciar-lo, a ell o, en el seu defecte, a la seva obra.

Joan-Albert Ros

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: