Arxivar per Mai, 2005

GRAFFITTI

Posted in Còmic on 3 Mai 2005 by Joan-Albert Ros

Anuncis

MIRALL CAPGIRAT

Posted in Rauxa with tags , , , , , on 1 Mai 2005 by Joan-Albert Ros

“T’agradaria viure a la Casa del Mirall, mixet?
… No sé pas si et donarien llet, allà. Tal volta la llet del mirall no és bona per beure…”.
Alícia al seu gat, a A través del mirall i allò que Alícia va trobar a l’altra banda, de Lewis Carrol.

Tot peripatètic vorejava, entre curiosos i brocanters, un reguitzell de mantes curulles a vessar per escampalls de punyetetes i punyetasses, miscel·lània dels més diversos utillatges. Cercava quelcom prou atractiu per gastar-hi els diners i alhora evocava a la seva ment el mateix lloc com

Llavors, de la mà de la mare, recorria les parades enlluernat per tot plegat. No sabia ben bé com era que havia adquirit l’hàbit de tornar-hi cada cop que disposava de prou temps lliure. Era perquè en ser-hi arrossegat cada divendres, des de ben menut, s’hi havia avesat o bé perquè per osmosi havia assolit el mateix interès que la mare per totes les andròmines? Potser era que havia descobert per què la gent els anomena Encants.

Sempre li havia semblat que el lloc estava recobert d’una pàtina màgica, el fet de trobar veritables tresors en allò que la gent refusa el seduïa. Entre les meravelles que havia descobert recentment hi havia una làmpada modernista i una edició prou tronada de l’Ulysses de James Joyce. Per a ell això eren joies i n’estava orgullós, de fet tenia olfacte per topar-se amb aquestes rareses, d’un temps ençà, però, es feia més difícil la seva labor de col·leccionista. Proliferaven els llocs de venda de cronògrafs digitals, ràdio-transistors i demés tecnologia barata. Això l’enervava ja que no aconseguia veure cap similitud entre aquests fòtils estrambòtics i les encisadores contrapartides clàssiques que perseguia.

Però aquell dia la recerca semblava infructuosa, decebut, després d’un parell d’hores de voltar, decidí tornar a casa. Era ja a l’aparcament, dins del cotxe i, en ficar les claus al contacte, recordà haver-se fixat en un mirall de paret entre un munt de mobles, el gravat barroc del marc hauria d’haver-li cridat més l’atenció en el moment de veure’l, però gairebé li havia passat desapercebut. Tornà a entrar ràpidament al recinte, va arribar bleixant a l’indret on havia vist l’espill; l’amo dels endergues havia enllestit i les embalava per endur-se-les.

-Escolti…- va demanar-li amb la respiració entretallada. -Plego!- exclamà l’homenot interrompent-lo, mentre es carregava el fardell a l’esquena, com ho faria un camàlic. L’individu va esmenar la seva conducta, varià notablement el seu tarannà esmunyedís per donar lloc a un forçat to afable en el mateix moment que va  sentir que l’home suorós que insistia i maldava per fer-se escoltar li anomenà la lluna que cobejava. En menys d’un minut va deslligar l’enorme paquet, del qual tragué, entre d’altres, l’objecte al qual s’havia al·ludit, se’n va desfer per quatre rals i marxà, tan ràpid com va poder, joiós com si en veritat li haguessin tret del damunt el més feixuc dels pesos. El seu client restà una bona estona allà on l’havia deixat, amb el cristall sota el braç, bocabadat i vacil·lant, entre satisfet i incrèdul.

Gairebé no podia esperar a ser a casa, tan bon punt hi fos despenjaria de la seva cambra l’horrible quadre que la seva germana li havia dut d’una famosa galeria avantguardista londinenca i allà hi col·locaria el mirall; quedaria prou bé. Va procedir tal com havia planejat, però en anar a deixar-lo al lloc que li havia assignat s’aturà, li semblà poder distingir-hi una inscripció a la part posterior. Encengué el llum de la taula on treballava, que era sota mateix d’on volia col·locar el mirall, i examinà aquelles lletres. Era una cita de l’Inferno de la Divina Commedia de Dante, les lletres eren en relleu, però cadascun dels caràcters estava invertit, talment com si allò hagués estat escrit des del davant, des del cristall. No pogué evitar estremir-se quan va aconseguir llegir “Lasciate ogni speranza voi ch’entrate“. No entengué quin significat podia tenir trobar aquella frase rera el seu espill.

Dies després li tornà a la memòria l’home a qui havia comprat l’antigalla i es preguntà per què se n’havia desembarassat tan fàcilment i si això podia tenir gaire relació amb el misteri d’una oració de tan obscures i tenebroses connotacions com la que hi havia descobert. Ho deixà córrer, perquè només se li acudien bajanades al respecte i decidí posar-se a escriure al seu diari com solia fer cada vespre.

El telèfon el va interrompre, s’aixecà de la taula i anà a atendre la trucada. Era la seva germana, feia algun temps que no hi parlava i li agradà sentir la seva veu de nou. Sovint anava a veure’l per demanar-li si tenia algun llibre que necessitava, ell mai no tenia cap inconvenient a deixar-li res, sabia que fos el que fos en tindria cura i li tornaria tan aviat com ho deixés de menester. Van quedar d’acord a trobar-se l’endemà a un cafè de prop de la plaça de Catalunya, li portaria els darrers dos números d’una revista sobre art modern -a la qual s’havia subscrit només perquè estava tip que ella li retragués sempre que els seus gustos estaven desfasats- i aprofitarien per fer-la petar una estona i posar-se al dia de tot allò que a ambdós interessava.

En tornar a asseure’s per reprendre el fil d’allò que havia començat a redactar no trobà la llibreta on l’havia deixat. Remenà per tota l’habitació, per tota la llar i enlloc no la va trobar. Desconcertat i cansat deixà d’amoïnar-s’hi, ja apareixeria entaforada a qualsevol racó un altre dia. Com que era més de mitjanit i tenia son decidí anar-se’n a dormir. Recolzat a la taula on havia estat fent gargots va mirar-se al mirall abans d’allitar-se, el seu aspecte era lamentable, les parpelles li pesaven i els ulls semblaven haver-se empetitit. Repassà la seva imatge de dalt a baix i la sorpresa fou majúscula en veure el quadern on deixava constància de les seves vivències reflectit al cristall, on i tal com ell l’havia deixat, obert damunt de la taula sobre la qual s’inclinava ara… Però no hi era pas allà, en veia el reflex i en canvi no el trobava on la lògica més evident li assenyalava que havia de ser. Definitivament, necessitava reposar.

Es despertà com nou, tot i que desorientat: havia patit un horrible malson en el qual es veia empassat per un espill i tenia la sensació de no saber ben bé on era. Encara mandrós, amb el cap sota el coixí, s’adonà que descansar no li havia fet oblidar el recurrent enigma que l’assetjava, no va saber-se respondre si allò havia esdevingut com ho creia o si bé tot plegat no era més que una mala jugada onírica del seu subconscient. Però la resposta més inesperada acabà amb les seves cabòries en el moment que volgué saber quina hora era i trobà el rellotge al canell dret i no a l’esquerra, on sempre el duia. Es llevà de sobte i veié tot el seu entorn invertit. La realitat que l’envoltava havia estat tergiversada, deformada. Esglaiat rememorà tot allò que havia llegit sobre els Llimbs, el regne d’Hades… L’avern. I pronuncià tremolant aquella frase que voldria haver oblidat: “Abandona tota esperança tu que entres”.

Joan-Albert Ros

%d bloggers like this: