LA VERITAT COM UN TRENCACLOSQUES DE PECES INCONNEXES

Un comentari sobre RASHOMON, d’Akira Kurosawa.

Títol original: Rashomon
Direcció: Akira Kurosawa
País: Japó
Any: 1950
Durada: 1:28
Intèrprets: Toshiro Mifune, Machiko Kyo, Masayuki Mori, Takashi Shimura, Minoru Chiaki, Kichijiro Ueda
Producció: Jingo Minoura
Guió: Akira Kurosawa i Shinobu Hashimoto, basat en els contes Rashomon i Al bosc de Ryunosuke Akutagawa
Direcció artística: So Matsuyama
Fotografia: Kazuo Kazuo
Muntatge: Shigeo Nishida
Música: Fumio Hayasaka
So: Iwao Otani

“Desig, violació, mort… i tot va començar amb una lleu brisa.”

Rashomon era la portalada més gran de Kyoto, l’antiga capital japonesa. Amb el declivi de l’àrea oest de la ciutat, el lloc va caure en desús i va esdevenir una relíquia amb mala reputació, amagatall de lladregots i  dipòsit de cadàvers no reclamats. La pel·lícula de Kurosawa, basada en contes de Ryunosuke Akutagawa, és un relat sobre una violació i un assassinat explicat des de distints punts de vista.

La història comença amb l’arribada d’un camperol a la porta de Rashomon per aixoplugar-se d’un xàfec intensíssim que no deixarà de caure fins que no acabi el film. L’home troba allà un llenyataire i un sacerdot corpresos per uns fets que no s’acaben d’explicar.

El llenyataire explica com hauria trobat al bosc un barret de dona abandonat i el cos d’un home mort, i hauria avisat després les autoritats, que haurien detingut un bandit com a principal sospitós del possible crim, i haurien cridat el llenyataire a declarar a la caserna, tres dies més tard. Inquirit pels interrogadors a propòsit de la presència d’una arma homicida, el camperol hauria negat vehementment haver-ne vist cap al voltant del lloc on hauria trobat el cadàver. El sacerdot, en ser consultat, només ofereix un testimoni circumstancial previ als fets: s’hauria creuat en un camí amb un matrimoni, la dona duia el barret que el camperol hauria trobat més tard.

Tahomaru, el lladre, confessa ser l’assassí. Segons ell, en admirar la bellesa de la muller d’un home armat amb una espasa, un arc i unes fletxes, no hauria pogut sinó pensar en posseir-la, i passar per damunt de qui calgués per tal d’aconseguir-ho. Així, amb argúcies hauria convençut l’home per conduir-lo a un indret del bosc on reduir-lo i emmordassar-lo, i menar-hi la dona més tard, amb el propòsit de mostrar-li què havia estat capaç de fer per fer-la seva. Allà, l’hauria posseït, però no hauria hagut de violar-la, finalment, com esperava; l’acte hauria tingut lloc, segons les seves paraules, amb el consentiment de la dama, seduïda per la seva força salvatge, que l’hauria instat, després, a assassinar el marit, per tal de poder-se lliurar al seu nou pretendent sense impediments.

La dona, en canvi, apunta una possibilitat ben diferent: hauria estat ella qui, en sentir que el seu espòs la repudiava esguardant-la despectivament després d’haver estat ultratjada per Tahomaru -que l’hauria violada, hauria acabat amb la vida del seu marit.

L’home mort també dóna a conèixer la seva versió dels fets, per mitjà d’una mèdium: s’hauria suïcidat després d’haver vist com la seva muller es lliurava a Tahomaru d’una manera en què a ell mai no s’havia donat. L’espòs acaba la seva intervenció demanant-se qui li hauria extret del pit la daga amb la que s’hauria llevat la vida.

Finalment, a la porta de Rashomon, després de la insistència del camperol, suspicaç, el llenyataire dóna a conèixer una quarta versió. Ell hauria presenciat tota l’escena, tot i que hauria callat per por d’haver-se buscat problemes; hauria arribat al lloc del bosc on s’hauria desencadenat l’acció quan l’espòs era viu encara. Tahomaru estaria demanant a la dona que l’acceptés com a nou marit, però ella es revelaria incapaç de prendre una decisió similar, i impel·liria els dos homes a batre’s: n’hauria fet escarni, posant en dubte l’homenia de tots dos, i els hauria reptat a mesurar les seves forces entre ells per determinar qui seria mereixedor de quedar-se amb ella.

Si un home mor violentament enmig d’un bosc després de la violació de la seva muller per part d’un delinqüent, i hi ha quatre persones que han presenciat els fets, però cadascuna d’elles relata allò que ha succeït de manera que contradiu allò que diuen els demés, de quina manera es pot saber què ha passat realment?

La cinta està estructurada al voltant de les quatre versions diferents d’allò que ha passat al bosc, testimonis escoltats a la comissaria pel monjo i el bosquetà, que acaba essent, al final, el quart testimoni. La part que es desenvolupa a la portalada de Rashomon, on retorna breument la narració entre testimoni i testimoni per fer sentir les reflexions dels tres personatges, es troba inspirada superficialment en el relat “Rashomon”, mentre que els fets del bosc i la manera d’explicar-ho són singularment fidels al conte, “Al bosc”.

Com passa a les històries d’Akutagawa, Kurosawa no mira d’explicar allò que realment s’esdevingué, sinó que es limita a exposar les versions diferents del succés, i deixa que sigui l’espectador el qui decideixi què creure i què no, o si potser allò que ha passat en realitat no és quelcom prou diferent, que potser inclou elements essencials de les versions dels diferents testimonis. Tot plegat és, de fet, força més complicat. La versió del lladre Tahomaru és la primera que coneixem, i manté que ell és l’assassí, però diu que la jove, de la qui sembla haver-se enamorat, no li va oposar resistència. La dona diu que Tahomaru la va violar, però que va ser ella qui matà el seu marit, en no poder suportar la vergonya i l’odi que ell manifestaria envers seu després de l’ultratge. Tot seguit és la versió de l’home mort la que coneixem, que parla per mitjà d’una vident; afirma que Tahomaru violà la seva dona, però que fou ell mateix qui acabà amb la seva vida. És aquí on finalitza el conte d’Akutagawa, però Kurosawa rebla el clau en la seva pel·lícula i desconcerta l’espectador encara més: El llenyataire descobreix als seus companys de refugi que ha amagat part de la veritat.

Possiblement, la versió de Tahomaru i el llenyataire són essencialment certes, i el bandit és en realitat l’assassí. La dona se sentiria inclinada a mentir per tal de protegir Tahomaru, per qui se sent atreta, i assumiria la culpa del crim; el marit mort també mentiria, i confessaria falsament haver-se suïcidat: en adonar-se dels sentiments de la seva esposa pel bandit, decidiria eximir-los a tots dos de tota culpa -de manera que la seva dona tindria una possibilitat de ser feliç, encara que no fos amb ell, sinó amb el seu assassí. La declaració paranormal de l’home mort conclou amb la qüestió de la daga, que probablement hauria extret el llenyataire -raó per la qual no badaria boca a propòsit de cap arma davant la policia. De totes maneres, aquesta, com qualsevol de les versions que coneixem dels fets, presenta punts febles, precisament per la raó que només podem saber allò que expliquen quatre persones. De fet, fins i tot si l’espectador hagués estat testimoni real dels fets, aquest només podria estar segur d’haver obtingut una cinquena versió, que potser únicament el convenceria a ell. Això ens duu a apuntar que la veritat és, en tot moment, relativa, i no podem parlar mai de certesa en termes absoluts. Hi ha, a més, la possibilitat que hom pugui enganyar-se; respondre què s’ha esdevingut realment, llavors, esdevé gairebé una entelèquia, doncs.

Efectivament, l’espectador pot acabar prenent partit per qualsevol de les versions dels protagonistes, tot i que allò més lògic és posar-les totes en entredit. Cadascun dels testimonis falseja o obvia, com a mínim, alguna part dels fets; però… I si tots diguessin, també, la veritat? O la seva veritat, si més no. Perquè si Tahomaru hagués estat l’autor material de l’assassinat però la dona se li hagués lliurat finalment de grat, com ell suggereix, també ella podria patir remordiments i considerar-se culpable del crim. I, en veure això, el marit podria molt bé haver desitjat suïcidar-se i potser hauria abraçat la mort de grat, ja fos a mans del lladre o de la seva muller. I tot i ser un lladre sense escrúpols, també Tahomaru podria sentir-se responsable en cas que en haver forçat la dama l’hagués empesa a enfonsar la daga en el pit del seu marit.

L’obra desprèn, durant tot el metratge, un inevitable pessimisme, “si no pots creure en les persones, el món és un infern”, diu el monjo, esparverat en adonar-se de com pot ser de difícil confiar en ningú. Però Kurosawa obre, finalment, una escletxa per a l’esperança, per a la fe en la humanitat: el llenyataire -que s’havia quedat l’arma incrustada de pedreria amb la que s’hauria executat l’assassinat per tal de treure’n posteriorment un profit econòmic- decideix oferir el sostre de la seva humil llar a una criatura abandonada en adoptar-la. I el cel s’aclareix i la tempesta s’escampa, simbòlicament.

Rashomon, onzè treball d’Akira Kurosawa, i un dels seus films més breus, guanyà el festival de Venècia, i se li concedí, també, l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa el 1951, després de ser considerat mereixedor de diversos premis. El film de Kurosawa és un exercici sobre la veracitat de la informació i que posa en dubte la confiabilitat de tota font. Un treball que analitza de quina manera la subjectivitat, la posició, el punt de vista, i els interessos de qualsevol mena, fins i tot, afecten cada possible versió de la realitat, i que introdueix la figura de la mentida (tant si es tracta de falsedat com de falta deliberada d’informació rellevant) com a element pràcticament indestriable de tot procés comunicatiu.

Joan-Albert Ros

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: