SOBRE LA BICICLETADA POPULAR

Un esperpent ciutadà que l’Ajuntament de Barcelona presenta com una festa que vol ser paradigma d’una mobilitat urbana ecològica, sostenible i ideal, quan no passa de ser flor d’un dia per mirar de consolar els usuaris de la bicicleta, diàriament discriminats.

Avui diumenge, 12 de juny de 2005, l’Ajuntament de Barcelona ha organitzat una bicicletada popular pels carrers de la ciutat. Un esdeveniment que, per unes hores, ha suposat un important caos circulatori, tot i celebrar-se en dia festiu, i que, des del meu modest punt de vista -tot i allò que diuen els polítics- com a iniciativa isolada no serveix, ni de lluny, per donar solució al problema del trànsit. Caldria endegar, penso, mesures per protegir els qui acostumem a servir-nos de la bici per anar arreu, i ben aviat hi hauria qui deixaria de banda el vehicle de motor per a realitzar la majoria de desplaçaments. A més de la implementació del carril bici, totalment necessària, crec que s’hauria de lluitar per garantir en la mesura del possible als usuaris d’aquesta mena de vehicles que quan se’n serveixin per anar a qualsevol banda podran estar tranquils si la deixen estacada a un fanal o un arbre, per exemple, al carrer.

Sóc usuari habitual de la bicicleta, me’n serveixo a diari: per anar a la feina, o a la facultat o, simplement, per a fer esport i esbargir-me. Crec que és el mitjà de locomoció ideal per a una gran ciutat com Barcelona. Però a problemes prou coneguts que afecten els ciclistes urbans (com la manca d’una xarxa prou àmplia de carril bici segregat o la difícil convivència amb el transport motoritzat i, ocasionalment, també amb els vianants) se li afegeix un que no ha atret prou atenció per part de les autoritats responsables i que ja ha esdevingut una situació de risc per a qualsevol propietari de bicicleta que gosi deixar-la fermada a qualsevol arbre, fanal, barana o mobiliari urbà específic per a l’estacionament d’aquests vehicles.

En un període de gairebé cinc anys m’han robat quatre bicicletes: un parell de bones i un parell que en poc temps haurien estat ferralla. Però cadascuna d’elles em feia un servei important. La veritat és que veure’m sense bicicleta significa haver de recórrer per desplaçar-me a una sèrie de mitjans de transport (gairebé tots ells contaminants) molt menys saludables i que em surten, a la llarga, força més cars del que és el manteniment d’una bicicleta, que és el que més s’adapta a la meva butxaca modesta de llicenciat que es paga una segona llicenciatura i que té un contracte precari, quan en té algun.

He de dir que tinc la sospita fonamentada que el lladre de les dues darreres bicicletes podria haver estat el mateix: han estat robades al mateix barri, l’Esquerra de l’Eixample, i el modus operandi coincideix, tot i haver-les deixat lligades amb un cadenat de motocicleta, qui se les ha endut ha fet servir una cisalla potent i ha tallat pel mateix lloc.

No sé què hem de fer els usuaris d’aquest transport per a evitar que hi hagi qui se n’apropiï il·lícitament. He provat tota mena de tanques i cadenes, fent-ne servir normalment, com a mínim, un parell alhora (tot i que no és gens còmode carregar, com ànima amb pena, amb tanta cadena, atrezzo de fantasma. Anar a denunciar-ho a la policia no serveix per a res; a més, dels tres cops que he anat a comissaria, no he estat capaç de trobar un sol agent que fos capaç d’atendre’m en la meva llengua.

Sé que hi ha dipòsits de la guàrdia urbana plens de bicicletes que ningú no va a reclamar o que no són ni mostrades ni lliurades a qui les reclama, si aquest no presenta una factura que acrediti que n’és el propietari. En ocasions, a més, he vist la grua dels serveis municipals retirar bicicletes que a ningú no feien nosa; espero que qui s’hagi endut les meves no sigui, en cap cas, la policia, tot i que el primer cop que me’n van robar una, l’havia deixat, lligada com feia cada dia, al costat del guarda urbà de l’entrada del parc de Palau Reial, que em saludava cada matí i deia que me la vigilava.

He sentit unes quantes vegades el primer tinent d’alcalde Jordi Portabella parlant de projectes d’identificació de bicicletes per a fer-ne més difícil la revenda il·legal. No crec que s’hagi fet res, encara, en aquest sentit des de l’Ajuntament. Espero que el senyor Clos i el seu equip de govern no triguin més a adonar-se de la preocupació dels usuaris urbans de la bicicleta pels freqüents robatoris: al taller on acostumo a dur-les a reparar (quan en tinc, és clar) he tingut ocasió de comprovar que som molts els qui n’hem patit algun… i no en tinc pas el rècord.

Joan-Albert Ros

Anuncis

Una resposta to “SOBRE LA BICICLETADA POPULAR”

  1. Marta Says:

    No acostumo a agafar la bicicleta. Sóc més d’anar a peu a tota arreu. Però per un dia que em decideixo i l’agafo després d’anys, per moure’m per aquesta ciutat de bojos, va i em foten el seient! ja veus… em quedo amb els meus peus…, com a mínim vaig tranquil.la pq sé q no me’ls fotran només donar-me la volta !!.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: