Arxivar per Agost, 2005

FUGIDA AL NO-RES [Especial UCE]

Posted in Cinema with tags , , , , , on 27 Agost 2005 by Joan-Albert Ros

Veieu el tràiler de la pel·lícula

Un petit comentari a propòsit de JOVES i dels problemes del cinema català actual.

Direcció i guió: Ramon Térmens Bassa i Carles Torras Pérez.
País: Catalunya.
Any: 2004.
Duració: 105 min.
Gènere: Drama.
Interpretació: Roger Coma (Jordi Vilanova), Aina Clotet (Cristina Puigmartí), Pau Roca (Pau Vilanova), Natasha Yarovenko (Marta), Judit Uriach (Sílvia), Carmela Poch (Anna), Ariadna Cabrol (Roser), Jordi Dauder (Sr. Puigmartí), Vicky Peña (Concepció), Pep Molina (Agustí).
Producció executiva: Jordi Rediu i Norbert Llaràs.
Música: Contratempo i Santos Martínez.
Fotografia: Ángel Luis Fernández.
Muntatge: Amat Carreras.
Direcció artística: Toni Galí.
Vestuari: Marta Alsina.

Amb motiu de la XXXVII Universitat Catalana d’Estiu, mercès a una d’aquelles rares coincidències que fa que hom es trobi en el moment just en el lloc apropiat (i prou assabentat de dades que els qui són també allà, llavors mateix, desconeixen), he tingut el modest petit honor d’introduir els productors de Joves i de presentar breument la pel·lícula al públic assistent al cinema Lido de Prada (Conflent, Catalunya Nord).

Joves és, per començar, el debut cinematogràfic d’un equip de guionista i director format per Ramon Térmens i Carles Torras. Ens presenta les vides entrellaçades d’un jovent aparentment afortunat, però mesquí, ingenu, i visceral.

La història comença, amb en Jordi Vilanova -que interpreta Roger Coma- un jove aspirant a broker, que s’ha marcat com a fita immediata assolir guanys financers prou grans per impressionar el seu avi, un agent borsari retirat que es vanta d’haver basat la seva vida en operar amb valors, per no haver de treballar. La segona part de la pel·lícula se centra en la Cristina Puigmartí, encarnada per Aina Clotet -la filla del cap del protagonista de la primera part; una noia aparentment formada, però gens madura, que no valora cap de les comoditats i avantatges que li permet de gaudir la posició del seu pare. Pau Roca fa el paper de Pau Vilanova, amb qui acaba la pel·lícula, germà del recent llicenciat en econòmiques amb qui començava la cinta- que viu amb la seva colla aventures prou sòrdides, caracteritzades, principalment, pel consum de begudes alcohòliques i estupefaents com a mitjà d’evasió d’un poble i una família que només li suggereixen claustrofòbia.

Joves parla d’una manera colpidora d’una realitat que no ens pot ser gens estranya avui dia. Parla d’alcohol i de drogues, també de la manca d’escrúpols, de la immaduresa, de la desesperança i de la xenofòbia, però parla, alhora i sobretot, de vides vàcues i desencantades i d’incomunicació entre fills i pares com a possibles desencadenants de tots aquests problemes.

Si bé la pel·lícula no és rodona i es fa, probablement, en ocasions, innecessàriament eloqüent, fins i tot prolixa, en escenes que descriuen actes prou brutals, es tracta d’una digna opera prima -amb prou troballes tant en l’aspecte formal com pel que fa al fons- que diposita esperances en els futurs treballs de l’equip director. La cinta pot ser titllada de moralista, però penso que és honesta, alhora, perquè exposa de manera crua actituds i costums, enlloc de criticar-los frontalment. I, al capdavall, se centra en un segment d’edat al que pertanyen director i guionista.

Finalment, productes com Joves haurien de ser el camí a seguir per un cinema català en situació precària, que no arriba a absorbir, ni de bon tros, el nombre considerable de nous talents cinematogràfics del país, per la senzilla raó que no hi ha productors que creguin en invertir un sol ral en produccions rodades en català. De fet, han estat necessaris ben bé vuit anys per a la realització de la pel·lícula, des de l’esborrany inicial fins a l’estrena a les sales de projecció. És simptomàtic de la situació agònica que viu el cinema català el fet que, majoritàriament, els exhibidors hagin demanat a la productora còpies de la pel·lícula doblades al castellà. Afortunadament, com explicaven a Prada Jordi Rediu i Norbert Llaràs, els productors, la cinta ha aguantat mesos a cartellera a Barcelona, però només a aquelles sales on era projectada en català. Potser ha arribat l’hora que l’existència d’un públic nombrós, interessat en un cinema català de qualitat que narra històries properes a la societat actual, posi sobre avís productores i empresaris exhibidors, sovint massa conservadors i poc disposats a fer país, si pensen que el gest els pot passar factura a taquilla.

Joan-Albert Ros

VISITA http://www6.gencat.net/llengcat/cinema/index.htm/, l'espai 'Cinema en català' [© 2003 Generalitat de Catalunya]

Anuncis

ENTRE GUAPOS ENS ENTENEM [Especial UCE]

Posted in Música with tags , , , , , , on 27 Agost 2005 by Joan-Albert Ros

VISITA http://www.quimiportet.com/' [© Quimi Portet 2005; fotografia © Xavier Mercadé 2005]

A propòsit de l’espectacle extraterrestre de Quimi Porteti l’Orquestra Revolucionària dels Soviets del Golf de Sant Jordi a la Plaça de la Vila de Prada [20 d’agost, 9 del vespre – Universitat Catalana d’Estiu 2005 – XXXVIIa edició].

Guitarra elèctrica i veu principal: Quimi Portet.
Baix i veus: Antonio Fidel.
Guitarra elèctrica: Jordi Busquets.
Bateria: Xarly Oliver.

Crec que Quimi Portet és un talent únic al món, i ho puc demostrar. Repto qui sigui que dugui un alemany, un austríac, una russa i cinc txeques i un txec a veure, escoltar i sentir qualsevol artista que triïn d’allà on els plagui. Segur que pertot es poden trobar músics formidables que els deixarien bocabadats, però només n’hi ha un que destil·li una força inefable que els impel·leixi a adquirir, entre tots plegats, la discografia completa de l’intèrpret en qüestió, un cop acabat el concert, i sigui, alhora, capaç de deixar-los prou hipnotitzats com per convèncer-los que, tot i havent entès poc d’allò que l’Astre canta (honestament, tinc contrastat que ser català tampoc no garanteix una major comprensió de la lírica portetiana, però tant se val) mai a la vida no tornaran a veure res de similar enlloc.

Aquesta afirmació pot semblar agosarada, però puc fer-la, perquè he fet la prova: sóc un convençut militant portetofílic i no me n’amago: vaig persuadir els meus amics  -de procedència tan diversa com ja he avançat, estudiants estrangers de català, becats a la Universitat Catalana d’Estiu- d’assistir al concert del vespre del dia 20 d’aquest mes d’Agost (que quan escric això som a punt de deixar enrera) a la Plaça de la Vila de Prada, i en van sortir tan entusiasmats com jo. La seva felicitat fou completa quan, inquirit sobre el sentit de la lletra d’alguna de les cançons més marcianes de l’Astre, els vaig avisar que no miressin de desentranyar significats obscurs, que en Portet és un dels hereus (l’hereu avantatjat, de fet -què hi puc fer, ja he donat pistes que en sóc fanàtic!) del surrealisme, un dels millors invents catalans de tots els temps, junt amb el pa amb tomàquet (no feu cas dels falsaris que diguin que fou a d’altres contrades que va néixer aquest lisèrgic corrent filosòfic i moviment artístic, encara menys dels qui gosin de manllevar-nos el títol d’inventors de l’esmentada menja).

Acompanyat per l’Orquestra Revolucionària dels Soviets del Golf de Sant Jordi, Portet va fer un repàs prou exhaustiu a la seva discografia, dedicant especial atenció al darrer treball, “La Terra és Plana“, editat a finals de l’any passat, i amanint l’actuació amb observacions sornegueres a propòsit dels allà congregats i a la salut del respectable. De la interpretació de l’Astre (intercomarcal) -que va lluir rutilant, i va entonar sencera “La Rambla” amb veu nasal, a petició del públic- i la seva banda només es pot dir que fou portentosa -o portetosa, que, pel cas, és ben bé el mateix. Pel que fa al públic -devots d’arreu dels països catalans i de part de l’estranger -mercès, d’una banda, a la gràcia del músic, de l’altra, a la tasca propagandística d’un servidor, perdoneu la immodèstia- cal destacar la presència d’un animador local en notable estat etílic que no va deixar de dansar davant de l’escenari i de lloar amb udols guturals el seu ídol -l’ídol de tots- de manera inintel·ligible per a la resta, amb l’excepció de l’homenatjat: “Entre guapos ens entenem”- explicà, l’Astre, per il·luminar-nos a tots.

La vetllada va arribar al seu punt més àlgid quan Portet va ser capaç de fer escenificar als presents una nit de total follia rockera, valent-se únicament del seu carisma i magnetisme personal: instà el públic assistent a l’acte a abraonar-se cap a l’escenari i esgarrapar-li els pantalons, mentre interpretava magistralment un riff mut de guitarra i mirava enlaire fent veure que s’esgargamellava, amb una ganyota que feia pensar en la imminència d’un crit salvatge que no va arribar a emetre, per tal d’evitar als amplificadors un empatx de decibels, se suposa: “Que la premsa faci fotos i demà als qui fullegin els diaris i ens vegin retratats els sembli que això és l’hòstia!”, deia. Doncs bé, no sé si se’n van publicar enlloc, de fotografies del concert, però sóc testimoni que ho va ser, realment, l’hòstia, aquell esdeveniment. Friso per tornar a veure de nou l’Astre en directe: jo també t’estimo, Truita.

Joan-Albert Ros

ACTUALITZACIÓ (9/13/2005 1:48 PM): Podeu trobar aquesta entrada -reproduïda íntegrament- a la secció de reculls de premsa sobre l’Astre (intercomarcal) de la seva pàgina web, juntament amb extractes de tota mena de periòdics i revistes. Gràcies per la referència, Senyor Portet!!

EPIC

Posted in Xarxa with tags , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , on 11 Agost 2005 by Joan-Albert Ros

EPIC 2014, una animació en flash sobre la futura història dels mitjans, a càrrec de Robin Sloan i Matt Thompson, música d'Aaron McLeran; [© 2004 Museum of Media History (Tampa Bay Federal District, Florida)]

“L’any 2014 el New York Times ha quedat offline, les fortunes del Quart Poder s’han esvaït. Què ha passat amb els mitjans tradicionals? Què és EPIC?”
Un comentari a propòsit d’una història de comunica-ficció.

Aprofitant la recent publicació, per part de la Universitat Oberta de Catalunya -dins dels Reculls d’Actualitat de la seva Biblioteca Virtual- de l’estudi “ELS ‘BLOCS’: EL NOU FENOMEN DE LA COMUNICACIÓ” (un treball d’anàlisi que fa un compendi significatiu d’aquests “diaris en línia, personals, corporatius i temàtics que van sorgir al final dels anys noranta i que en l’actualitat apunten amb força com un nou mitjà de comunicació”), em permeto de comentar una animació en flash que fa ja temps (des de novembre de l’any passat) que circula per la xarxa: una possible futura història dels mitjans, narrada en clau prou apocalíptica: EPIC 2014.

El vídeo, editat el 2014 per un suposat Museum of Media History (amb seu inexistent al districte federal de Tampa Bay, Florida; EEUU), narra en passat, partint del 1989 i fins arribar a la data fal·laç d’edició de la cinta, els canvis profunds que els mitjans han anat experimentant d’ençà de l’aparició d’internet i el gir copernicà que, a partir del 2003 suposà (està suposant, de fet, en temps real) l’explosió de l’eina definitiva d’autopublicació virtual: els blocs, o weblogs, també anomenats bitàcoles digitals.

La gravació, a càrrec de Robin Sloan i Matt Thompson, de The Poynter Institute (Facultat de Periodisme i Estudi dels Mitjans de Florida, EEUU), comença de manera similar a com ho fa “Història de dues ciutats“, de Charles Dickens, amb la frase “és el millor dels temps, és el pitjor dels temps”, i presenta, de manera potser enrevessada, però remotament factible i prou convincent, les lluites de poder entre les grans corporacions tecnològiques i les aviat obsoletes fortunes del Quart Poder. El documental mostra una successió de fets recents i d’altres que representa que s’esdevindran en un futur no gaire llunyà que acabaran amb la premsa tal i com avui la coneixem. L’accés a l’actualitat, a qualsevol mena de contingut, no es trobarà ja subjecte a franges horàries o encotillada pel jou de la publicitat. Serà l’espectador o el lector qui triarà què vol veure -llegir, videar– i quan. A més, mercès als blocs, la perspectiva de cada usuari de la teranyina informàtica és una torre de guaita tan vàlida com la dels antics mitjans i com la de qualsevol altre individu per explicar el món.

Aquest és l’escenari en el que una hipotètica fusió, el 2014, entre el portal Amazon.com i Google, el motor de cerca més avançat i efectiu de la xarxa, donaria lloc a EPIC, les sigles, en anglès, de Construcció d’Informació Personalitzada en Evolució: el modern sistema mitjançant el qual és filtrada i personalitzada -d’acord amb els gustos, ubicació, interessos… de cada receptor- tota la informació llençada per un nombre ingent d’emissors i, alhora, potencials destinataris d’uns missatges -això sí- eminentment trivials i de qüestionable certesa.

Potser el treball d’Sloan i Thompson menysté o fins i tot obvia el paper d’avenços importants en el camp de les telecomunicacions (què hi ha del primer navegador, Netscape?, o d’eBay?, o de Napster, i de les xarxes d’intercanvi de fitxers peer 2 peer, i del Bit Torrent?), i en canvi, en magnifica d’altres d’aparentment més irrellevants (Friendster, o Tivo). De totes formes, i tot i aquestes petites pegues, el panorama que aquesta ficció augura és inquietant, com a mínim: crec que el resultat final és molt interessant, i la realització és brillant; a més, els autors del curt n’han penjat més recentment una nova versió, EPIC 2015, que afegeix en la cronografia d’avenços tecnològics que han d’acabar per dur-nos a l’eclosió d’EPIC algun nou aspecte que originalment havien passat per alt (com el podcasting –la transmissió de música i imatges entre diversos usuaris, principalment a través del gravador i reproductor portàtil iPod) i que matisa i suavitza l’horitzó que se’ns presagiava. Prova del ressò que ha obtingut la història d’Sloani Thompson és el fet que ja hi ha hagut qui, per si de cas, ha adquirit els dominis d’internet epic.com, googlezon.com, i museumofmediahistory.com. Probablement, el futur no serà ben bé com EPIC ens el pinta… Però si acaba assemblant-s’hi hi ha qui hi guanyarà prou.

Joan-Albert Ros

________________________________________

A continuació teniu una versió del text del vídeo en català. Espero que sigui prou acurada; en tot cas, disculpeu els errors de traducció que hi pugui haver. Els colors diferencien en el text les dues versions de l’enregistrament. En taronja, es tracta de text comú a les dues versions, en verd, només a la primera, i en groc, només a la segona).

EPIC, la futura història dels mitjans?

“És el millor dels temps, és el pitjor dels temps”. L’any 2014 el poble té accés a una quantitat d’informació fins llavors inimaginable.
Tothom hi contribueix d’alguna forma.
Tothom hi participa per crear un mitjà de comunicació dinàmic. Tot i això, d’alguna manera, la Premsa, tal com la coneixeu, ha deixat d’existir. La fortuna del Quart Poder ha decaigut. Les organitzacions de notícies del segle XX han quedat enrera, són el vestigi d’un passat no gaire llunyà.
El camí cap el 2014/2015 va començar a la fi del segle XX.
El 1989, Tim Berners-Lee, un informàtic del laboratori de física de partícules de CERN a Suïssa, inventa la World Wide Web.
El 1994 veu la fundació d’Amazon.com. El seu jove creador somia una botiga que ho vengui tot. El model d’Amazon, que acabaria essent l’estàndard per a les vendes a través d’Internet, construït a partir de recomanacions personalitzades automàtiques: una botiga que pot fer suggeriments.
El 1996, dos programadors de Stanford creen Google. El seu algorisme imita el llenguatge d’Amazon, tracta els enllaços com a recomanacions, i aquest principi enforteix el motor de cerca més efectiu del món.
El 1999, TiVo transforma la televisió, en alliberar-la de les restriccions del temps i la publicitat. Gairebé ningú que ho prova torna al sistema tradicional. Aquest any, una punt-com anomenada Pyra Labs obre Blogger, una eina personal de publicació.
Friendster comença el 2002, i centenars de milers de joves el poblen amb un mapa increïblement detallat de les seves vides, els seus interessos i les seves xarxes socials. També el 2002, Google llança Google News, un portal de notícies. Les organitzacions de notícies tremolen. Google News està completament editada per ordinadors. El 2003, Google compra Blogger. Els plans de Google són un misteri, però el seu interès per Blogger no és estrany.
2003 és l’Any dels Blogs.
2004 seria recordat com l’any en què tot va començar.
Reason Magazine envia als seus subscriptors una edició personalitzada de la revista, amb una foto satèl·lit de les casa de cada destinatari a la portada del seu exemplar, i informació a mesura de cada subscriptor.
Sony i Philips llancen el primer paper electrònic fabricat en sèrie.
Google llança GMail, amb un gigabyte d’espai d’emmagatzematge per a cada usuari.
Microsoft llança Newsbot, un servei de notícies socials.
Amazon llança A9, un motor de cerca basat en la tecnologia de Google que incorpora recomanacions d’Amazon.
Google compra Picasa, una eina per organitzar imatges. I llavors, a l’agost, les accions de Google comencen a cotitzar-se en el mercat borsari. Inundada de capital fresc, la companyia compra Keyhole, una companyia que fa un mapa del món amb imatges que es poden veure a Internet. Google també comença a digitalitzar i indexar les biblioteques del món. L’iPod d’Apple inspira el podcaster i amb això s’inicia l’era de la ràdio personal. Cadascú pot transmetre els seus propis pensaments i la seva pròpia música directament als equips musicals dels altres.
I llavors Google es fa públic. Banyada en nou capital, la companyia fa una adquisició major. Google compra TiVo.
2005: en resposta als recents moviments de Google, Microsoft compra Friendster.
Apple llança el wifiPod, un reproductor de mitjans portàtil amb càmera integrada, que pot enviar i rebre podcasts i imatges sense parar.
2006: Google combina tots els seus serveis, TiVo, Blogger, GMail, Google News i totes les seves cerques dins Google Grid, una plataforma universal que ofereix una quantitat funcionalment il·limitada d’espai d’emmagatzemament i ample de banda per a allotjar i compartir continguts de tota mena. Sempre online, accessible des de qualsevol lloc. Cada usuari tria el seu propi nivell de privacitat. Es poden emmagatzemar continguts de forma segura a Google Grid, o publicar-los per tal que tothom els vegi. Mai havia estat tan fàcil per a ningú, per a qualsevol, poder crear continguts de la mateixa manera que pot consumir-los.
2007: Microsoft respon la remuntada de Google amb Newsbotster, una xarxa social de notícies i una plataforma de periodisme participatiu. Newsbotster qualifica i resumeix notícies, basant-se en allò que els amics i col·legues de l’usuari estan llegint i veient, i permet a tot el món de comentar allò que veu.
L’ePaper de Sony és més barat que el paper ordinari aquest any. És el mitjà que tria Newsbotster.
El 2008 veiem l’aliança que competirà amb les ambicions de Microsoft. Google i Amazon uneixen forces per formar Googlezon. Google hi posa la Google Grid i la seva tecnologia de recerca. Amazon, per la seva banda, facilita el motor social de recomanacions i la seva immensa infraestructura comercial. Junts, usen un coneixement detallat de la xarxa social de cada usuari, de dades demogràfiques, hàbits de consum i interessos per oferir una personalització total de continguts i publicitat.
Aquest any, el New York Times canvia el model de subscripció pagada per la seva versió online, encara que els computadors indexadors de Googlezon accedeixen lliurement a part del seu contingut.
La Guerra de les Notícies del 2010 és notable, i les actuals organitzacions de notícies no hi prenen part.
Finalment, Googlezon fa escac i mat a Microsoft amb funcionalitats inabastables per a la capacitat del gegant del programari. Usant un nou algorisme, els ordinadors de Googlezon construeixen noves notícies de forma dinàmica, extraient frases i fets de totes les fonts de contingut i recombinant-les. L’ordinador escriu una nova notícia per a cada usuari. Usant nous algorismes, els computadors de Googlezon revisen les notícies per extreure noms, llocs i imatges i altres elements de context, separant fets de cites, i convertint estadístiques en equacions flexibles. Després, Googlezon reclassifica, recalcula i recombina aquestes peces soltes amb la informació de cadascú -les anotacions de bloc, les compres… la vida. De sobte, les notícies són més rellevant que mai.
Les guerres de notícies de 2010 destaquen perquè, en realitat, cap organització periodística no hi participa. Googlezon i Microsoft s’enfronten amb els seus serveis cada setmana.
El 2011, el Quart Poder, endormiscat, prova d’aixecar-se, per primer i darrer cop, per intentar resistir. The New York Times Company denuncia Googlezon, mantenint que els “bots-esquarteradors” de la companyia estan violant de llei de copyright. El cas va a la Cort Suprema, que el 4 d’Agost del 2011 decideix en favor de Googlezon.
El diumenge 9 de març de 2014, Googlezon treu EPIC.
Benvingut al nostre món.
L’Evolving Personalized Information Construct és el sistema pel qual la nostra caòtica informació és filtrada, ordenada i lliurada. Tothom hi contribueix ara, amb la seva bitàcola digital, amb les imatges de la càmera del seu mòbil, amb reportatges en vídeo, o investigacions completes. Molta gent cobra una petita part dels colossals ingressos per publicitat de Googlezon, proporcional a la popularitat de les seves aportacions.
EPIC produeix un paquet personalitzat de continguts per a cada usuari, usant els seus gustos, els seus hàbits de consum, els seus interessos, la seva situació demogràfica, la seva xarxa social, per donar forma al seu producte.
Ha sorgit una nova generació d’editors ‘freelance’, gent que ven la seva habilitat per connectar, filtrar i prioritzar els continguts d’EPIC.
Tots subscrivim diversos editors; EPIC ens permet barrejar i marcar les seves eleccions com vulguem. En el millor dels casos EPIC és un resum del món, editat pels lectors més experimentats, més profund i ampli que qualsevol cosa vista abans.
Però, en el pitjor dels casos, i per a massa gent, EPIC és amb prou feines una col·lecció de banalitats, incertes en gran part, de mires estretes, superficial i sensacionalista. Però EPIC és allò que volíem, és allò que vam escollir, i el seu èxit comercial va apropiar-se d’antuvi de qualsevol discussió sobre mitjans i democràcia o sobre ètica periodística.
Avui, el 2014, el New York Times ha quedat desfasat. El 2014 el New York Times deixa de publicar-se en format web,com a feble protesta, el Times ha esdevingut un simple butlletí imprès per a l’elit i la gent gran.
El 2015 Pinki Nankani, una ‘refugiada’ de la difunta edició digital del New York Times, es troba amb una nova vocació periodística: Comença a recol·lectar a través d’un filtre de GPS, les transmissions que emet el veïnat. Alguns creuen que ella és una estrella del servei de notícies local i cada cop més veïns comencen a enviar-li la seva informació per formar part d’aquesta xarxa.

EPIC 2014, text de Robin Sloan i Matt Thompson
[Traducció: J-A Ros]

%d bloggers like this: