EPIC

EPIC 2014, una animació en flash sobre la futura història dels mitjans, a càrrec de Robin Sloan i Matt Thompson, música d'Aaron McLeran; [© 2004 Museum of Media History (Tampa Bay Federal District, Florida)]

“L’any 2014 el New York Times ha quedat offline, les fortunes del Quart Poder s’han esvaït. Què ha passat amb els mitjans tradicionals? Què és EPIC?”
Un comentari a propòsit d’una història de comunica-ficció.

Aprofitant la recent publicació, per part de la Universitat Oberta de Catalunya -dins dels Reculls d’Actualitat de la seva Biblioteca Virtual- de l’estudi “ELS ‘BLOCS’: EL NOU FENOMEN DE LA COMUNICACIÓ” (un treball d’anàlisi que fa un compendi significatiu d’aquests “diaris en línia, personals, corporatius i temàtics que van sorgir al final dels anys noranta i que en l’actualitat apunten amb força com un nou mitjà de comunicació”), em permeto de comentar una animació en flash que fa ja temps (des de novembre de l’any passat) que circula per la xarxa: una possible futura història dels mitjans, narrada en clau prou apocalíptica: EPIC 2014.

El vídeo, editat el 2014 per un suposat Museum of Media History (amb seu inexistent al districte federal de Tampa Bay, Florida; EEUU), narra en passat, partint del 1989 i fins arribar a la data fal·laç d’edició de la cinta, els canvis profunds que els mitjans han anat experimentant d’ençà de l’aparició d’internet i el gir copernicà que, a partir del 2003 suposà (està suposant, de fet, en temps real) l’explosió de l’eina definitiva d’autopublicació virtual: els blocs, o weblogs, també anomenats bitàcoles digitals.

La gravació, a càrrec de Robin Sloan i Matt Thompson, de The Poynter Institute (Facultat de Periodisme i Estudi dels Mitjans de Florida, EEUU), comença de manera similar a com ho fa “Història de dues ciutats“, de Charles Dickens, amb la frase “és el millor dels temps, és el pitjor dels temps”, i presenta, de manera potser enrevessada, però remotament factible i prou convincent, les lluites de poder entre les grans corporacions tecnològiques i les aviat obsoletes fortunes del Quart Poder. El documental mostra una successió de fets recents i d’altres que representa que s’esdevindran en un futur no gaire llunyà que acabaran amb la premsa tal i com avui la coneixem. L’accés a l’actualitat, a qualsevol mena de contingut, no es trobarà ja subjecte a franges horàries o encotillada pel jou de la publicitat. Serà l’espectador o el lector qui triarà què vol veure -llegir, videar– i quan. A més, mercès als blocs, la perspectiva de cada usuari de la teranyina informàtica és una torre de guaita tan vàlida com la dels antics mitjans i com la de qualsevol altre individu per explicar el món.

Aquest és l’escenari en el que una hipotètica fusió, el 2014, entre el portal Amazon.com i Google, el motor de cerca més avançat i efectiu de la xarxa, donaria lloc a EPIC, les sigles, en anglès, de Construcció d’Informació Personalitzada en Evolució: el modern sistema mitjançant el qual és filtrada i personalitzada -d’acord amb els gustos, ubicació, interessos… de cada receptor- tota la informació llençada per un nombre ingent d’emissors i, alhora, potencials destinataris d’uns missatges -això sí- eminentment trivials i de qüestionable certesa.

Potser el treball d’Sloan i Thompson menysté o fins i tot obvia el paper d’avenços importants en el camp de les telecomunicacions (què hi ha del primer navegador, Netscape?, o d’eBay?, o de Napster, i de les xarxes d’intercanvi de fitxers peer 2 peer, i del Bit Torrent?), i en canvi, en magnifica d’altres d’aparentment més irrellevants (Friendster, o Tivo). De totes formes, i tot i aquestes petites pegues, el panorama que aquesta ficció augura és inquietant, com a mínim: crec que el resultat final és molt interessant, i la realització és brillant; a més, els autors del curt n’han penjat més recentment una nova versió, EPIC 2015, que afegeix en la cronografia d’avenços tecnològics que han d’acabar per dur-nos a l’eclosió d’EPIC algun nou aspecte que originalment havien passat per alt (com el podcasting –la transmissió de música i imatges entre diversos usuaris, principalment a través del gravador i reproductor portàtil iPod) i que matisa i suavitza l’horitzó que se’ns presagiava. Prova del ressò que ha obtingut la història d’Sloani Thompson és el fet que ja hi ha hagut qui, per si de cas, ha adquirit els dominis d’internet epic.com, googlezon.com, i museumofmediahistory.com. Probablement, el futur no serà ben bé com EPIC ens el pinta… Però si acaba assemblant-s’hi hi ha qui hi guanyarà prou.

Joan-Albert Ros

________________________________________

A continuació teniu una versió del text del vídeo en català. Espero que sigui prou acurada; en tot cas, disculpeu els errors de traducció que hi pugui haver. Els colors diferencien en el text les dues versions de l’enregistrament. En taronja, es tracta de text comú a les dues versions, en verd, només a la primera, i en groc, només a la segona).

EPIC, la futura història dels mitjans?

“És el millor dels temps, és el pitjor dels temps”. L’any 2014 el poble té accés a una quantitat d’informació fins llavors inimaginable.
Tothom hi contribueix d’alguna forma.
Tothom hi participa per crear un mitjà de comunicació dinàmic. Tot i això, d’alguna manera, la Premsa, tal com la coneixeu, ha deixat d’existir. La fortuna del Quart Poder ha decaigut. Les organitzacions de notícies del segle XX han quedat enrera, són el vestigi d’un passat no gaire llunyà.
El camí cap el 2014/2015 va començar a la fi del segle XX.
El 1989, Tim Berners-Lee, un informàtic del laboratori de física de partícules de CERN a Suïssa, inventa la World Wide Web.
El 1994 veu la fundació d’Amazon.com. El seu jove creador somia una botiga que ho vengui tot. El model d’Amazon, que acabaria essent l’estàndard per a les vendes a través d’Internet, construït a partir de recomanacions personalitzades automàtiques: una botiga que pot fer suggeriments.
El 1996, dos programadors de Stanford creen Google. El seu algorisme imita el llenguatge d’Amazon, tracta els enllaços com a recomanacions, i aquest principi enforteix el motor de cerca més efectiu del món.
El 1999, TiVo transforma la televisió, en alliberar-la de les restriccions del temps i la publicitat. Gairebé ningú que ho prova torna al sistema tradicional. Aquest any, una punt-com anomenada Pyra Labs obre Blogger, una eina personal de publicació.
Friendster comença el 2002, i centenars de milers de joves el poblen amb un mapa increïblement detallat de les seves vides, els seus interessos i les seves xarxes socials. També el 2002, Google llança Google News, un portal de notícies. Les organitzacions de notícies tremolen. Google News està completament editada per ordinadors. El 2003, Google compra Blogger. Els plans de Google són un misteri, però el seu interès per Blogger no és estrany.
2003 és l’Any dels Blogs.
2004 seria recordat com l’any en què tot va començar.
Reason Magazine envia als seus subscriptors una edició personalitzada de la revista, amb una foto satèl·lit de les casa de cada destinatari a la portada del seu exemplar, i informació a mesura de cada subscriptor.
Sony i Philips llancen el primer paper electrònic fabricat en sèrie.
Google llança GMail, amb un gigabyte d’espai d’emmagatzematge per a cada usuari.
Microsoft llança Newsbot, un servei de notícies socials.
Amazon llança A9, un motor de cerca basat en la tecnologia de Google que incorpora recomanacions d’Amazon.
Google compra Picasa, una eina per organitzar imatges. I llavors, a l’agost, les accions de Google comencen a cotitzar-se en el mercat borsari. Inundada de capital fresc, la companyia compra Keyhole, una companyia que fa un mapa del món amb imatges que es poden veure a Internet. Google també comença a digitalitzar i indexar les biblioteques del món. L’iPod d’Apple inspira el podcaster i amb això s’inicia l’era de la ràdio personal. Cadascú pot transmetre els seus propis pensaments i la seva pròpia música directament als equips musicals dels altres.
I llavors Google es fa públic. Banyada en nou capital, la companyia fa una adquisició major. Google compra TiVo.
2005: en resposta als recents moviments de Google, Microsoft compra Friendster.
Apple llança el wifiPod, un reproductor de mitjans portàtil amb càmera integrada, que pot enviar i rebre podcasts i imatges sense parar.
2006: Google combina tots els seus serveis, TiVo, Blogger, GMail, Google News i totes les seves cerques dins Google Grid, una plataforma universal que ofereix una quantitat funcionalment il·limitada d’espai d’emmagatzemament i ample de banda per a allotjar i compartir continguts de tota mena. Sempre online, accessible des de qualsevol lloc. Cada usuari tria el seu propi nivell de privacitat. Es poden emmagatzemar continguts de forma segura a Google Grid, o publicar-los per tal que tothom els vegi. Mai havia estat tan fàcil per a ningú, per a qualsevol, poder crear continguts de la mateixa manera que pot consumir-los.
2007: Microsoft respon la remuntada de Google amb Newsbotster, una xarxa social de notícies i una plataforma de periodisme participatiu. Newsbotster qualifica i resumeix notícies, basant-se en allò que els amics i col·legues de l’usuari estan llegint i veient, i permet a tot el món de comentar allò que veu.
L’ePaper de Sony és més barat que el paper ordinari aquest any. És el mitjà que tria Newsbotster.
El 2008 veiem l’aliança que competirà amb les ambicions de Microsoft. Google i Amazon uneixen forces per formar Googlezon. Google hi posa la Google Grid i la seva tecnologia de recerca. Amazon, per la seva banda, facilita el motor social de recomanacions i la seva immensa infraestructura comercial. Junts, usen un coneixement detallat de la xarxa social de cada usuari, de dades demogràfiques, hàbits de consum i interessos per oferir una personalització total de continguts i publicitat.
Aquest any, el New York Times canvia el model de subscripció pagada per la seva versió online, encara que els computadors indexadors de Googlezon accedeixen lliurement a part del seu contingut.
La Guerra de les Notícies del 2010 és notable, i les actuals organitzacions de notícies no hi prenen part.
Finalment, Googlezon fa escac i mat a Microsoft amb funcionalitats inabastables per a la capacitat del gegant del programari. Usant un nou algorisme, els ordinadors de Googlezon construeixen noves notícies de forma dinàmica, extraient frases i fets de totes les fonts de contingut i recombinant-les. L’ordinador escriu una nova notícia per a cada usuari. Usant nous algorismes, els computadors de Googlezon revisen les notícies per extreure noms, llocs i imatges i altres elements de context, separant fets de cites, i convertint estadístiques en equacions flexibles. Després, Googlezon reclassifica, recalcula i recombina aquestes peces soltes amb la informació de cadascú -les anotacions de bloc, les compres… la vida. De sobte, les notícies són més rellevant que mai.
Les guerres de notícies de 2010 destaquen perquè, en realitat, cap organització periodística no hi participa. Googlezon i Microsoft s’enfronten amb els seus serveis cada setmana.
El 2011, el Quart Poder, endormiscat, prova d’aixecar-se, per primer i darrer cop, per intentar resistir. The New York Times Company denuncia Googlezon, mantenint que els “bots-esquarteradors” de la companyia estan violant de llei de copyright. El cas va a la Cort Suprema, que el 4 d’Agost del 2011 decideix en favor de Googlezon.
El diumenge 9 de març de 2014, Googlezon treu EPIC.
Benvingut al nostre món.
L’Evolving Personalized Information Construct és el sistema pel qual la nostra caòtica informació és filtrada, ordenada i lliurada. Tothom hi contribueix ara, amb la seva bitàcola digital, amb les imatges de la càmera del seu mòbil, amb reportatges en vídeo, o investigacions completes. Molta gent cobra una petita part dels colossals ingressos per publicitat de Googlezon, proporcional a la popularitat de les seves aportacions.
EPIC produeix un paquet personalitzat de continguts per a cada usuari, usant els seus gustos, els seus hàbits de consum, els seus interessos, la seva situació demogràfica, la seva xarxa social, per donar forma al seu producte.
Ha sorgit una nova generació d’editors ‘freelance’, gent que ven la seva habilitat per connectar, filtrar i prioritzar els continguts d’EPIC.
Tots subscrivim diversos editors; EPIC ens permet barrejar i marcar les seves eleccions com vulguem. En el millor dels casos EPIC és un resum del món, editat pels lectors més experimentats, més profund i ampli que qualsevol cosa vista abans.
Però, en el pitjor dels casos, i per a massa gent, EPIC és amb prou feines una col·lecció de banalitats, incertes en gran part, de mires estretes, superficial i sensacionalista. Però EPIC és allò que volíem, és allò que vam escollir, i el seu èxit comercial va apropiar-se d’antuvi de qualsevol discussió sobre mitjans i democràcia o sobre ètica periodística.
Avui, el 2014, el New York Times ha quedat desfasat. El 2014 el New York Times deixa de publicar-se en format web,com a feble protesta, el Times ha esdevingut un simple butlletí imprès per a l’elit i la gent gran.
El 2015 Pinki Nankani, una ‘refugiada’ de la difunta edició digital del New York Times, es troba amb una nova vocació periodística: Comença a recol·lectar a través d’un filtre de GPS, les transmissions que emet el veïnat. Alguns creuen que ella és una estrella del servei de notícies local i cada cop més veïns comencen a enviar-li la seva informació per formar part d’aquesta xarxa.

EPIC 2014, text de Robin Sloan i Matt Thompson
[Traducció: J-A Ros]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: