FUGIDA AL NO-RES [Especial UCE]

Veieu el tràiler de la pel·lícula

Un petit comentari a propòsit de JOVES i dels problemes del cinema català actual.

Direcció i guió: Ramon Térmens Bassa i Carles Torras Pérez.
País: Catalunya.
Any: 2004.
Duració: 105 min.
Gènere: Drama.
Interpretació: Roger Coma (Jordi Vilanova), Aina Clotet (Cristina Puigmartí), Pau Roca (Pau Vilanova), Natasha Yarovenko (Marta), Judit Uriach (Sílvia), Carmela Poch (Anna), Ariadna Cabrol (Roser), Jordi Dauder (Sr. Puigmartí), Vicky Peña (Concepció), Pep Molina (Agustí).
Producció executiva: Jordi Rediu i Norbert Llaràs.
Música: Contratempo i Santos Martínez.
Fotografia: Ángel Luis Fernández.
Muntatge: Amat Carreras.
Direcció artística: Toni Galí.
Vestuari: Marta Alsina.

Amb motiu de la XXXVII Universitat Catalana d’Estiu, mercès a una d’aquelles rares coincidències que fa que hom es trobi en el moment just en el lloc apropiat (i prou assabentat de dades que els qui són també allà, llavors mateix, desconeixen), he tingut el modest petit honor d’introduir els productors de Joves i de presentar breument la pel·lícula al públic assistent al cinema Lido de Prada (Conflent, Catalunya Nord).

Joves és, per començar, el debut cinematogràfic d’un equip de guionista i director format per Ramon Térmens i Carles Torras. Ens presenta les vides entrellaçades d’un jovent aparentment afortunat, però mesquí, ingenu, i visceral.

La història comença, amb en Jordi Vilanova -que interpreta Roger Coma- un jove aspirant a broker, que s’ha marcat com a fita immediata assolir guanys financers prou grans per impressionar el seu avi, un agent borsari retirat que es vanta d’haver basat la seva vida en operar amb valors, per no haver de treballar. La segona part de la pel·lícula se centra en la Cristina Puigmartí, encarnada per Aina Clotet -la filla del cap del protagonista de la primera part; una noia aparentment formada, però gens madura, que no valora cap de les comoditats i avantatges que li permet de gaudir la posició del seu pare. Pau Roca fa el paper de Pau Vilanova, amb qui acaba la pel·lícula, germà del recent llicenciat en econòmiques amb qui començava la cinta- que viu amb la seva colla aventures prou sòrdides, caracteritzades, principalment, pel consum de begudes alcohòliques i estupefaents com a mitjà d’evasió d’un poble i una família que només li suggereixen claustrofòbia.

Joves parla d’una manera colpidora d’una realitat que no ens pot ser gens estranya avui dia. Parla d’alcohol i de drogues, també de la manca d’escrúpols, de la immaduresa, de la desesperança i de la xenofòbia, però parla, alhora i sobretot, de vides vàcues i desencantades i d’incomunicació entre fills i pares com a possibles desencadenants de tots aquests problemes.

Si bé la pel·lícula no és rodona i es fa, probablement, en ocasions, innecessàriament eloqüent, fins i tot prolixa, en escenes que descriuen actes prou brutals, es tracta d’una digna opera prima -amb prou troballes tant en l’aspecte formal com pel que fa al fons- que diposita esperances en els futurs treballs de l’equip director. La cinta pot ser titllada de moralista, però penso que és honesta, alhora, perquè exposa de manera crua actituds i costums, enlloc de criticar-los frontalment. I, al capdavall, se centra en un segment d’edat al que pertanyen director i guionista.

Finalment, productes com Joves haurien de ser el camí a seguir per un cinema català en situació precària, que no arriba a absorbir, ni de bon tros, el nombre considerable de nous talents cinematogràfics del país, per la senzilla raó que no hi ha productors que creguin en invertir un sol ral en produccions rodades en català. De fet, han estat necessaris ben bé vuit anys per a la realització de la pel·lícula, des de l’esborrany inicial fins a l’estrena a les sales de projecció. És simptomàtic de la situació agònica que viu el cinema català el fet que, majoritàriament, els exhibidors hagin demanat a la productora còpies de la pel·lícula doblades al castellà. Afortunadament, com explicaven a Prada Jordi Rediu i Norbert Llaràs, els productors, la cinta ha aguantat mesos a cartellera a Barcelona, però només a aquelles sales on era projectada en català. Potser ha arribat l’hora que l’existència d’un públic nombrós, interessat en un cinema català de qualitat que narra històries properes a la societat actual, posi sobre avís productores i empresaris exhibidors, sovint massa conservadors i poc disposats a fer país, si pensen que el gest els pot passar factura a taquilla.

Joan-Albert Ros

VISITA http://www6.gencat.net/llengcat/cinema/index.htm/, l'espai 'Cinema en català' [© 2003 Generalitat de Catalunya]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: