Arxivar per Octubre, 2005

PER QUÈ CAP-COTS?

Posted in País with tags , , , on 28 Octubre 2005 by Joan-Albert Ros

Tenim els catalans allò que ens mereixem?

M’agradaria poder demanar als meus compatriotes la raó per la qual tenim sempre aquesta actitud d’acotar el cap, d’excusar-nos davant dels espanyols, i davant del món, per qualsevol cosa.

Què feien, ahir, els industrials del cava brindant amb el president del principal partit des del qual s’emeten contra Catalunya els atacs més furibunds i injustificats? Per què reben un senyor que tolera que, des del partit que representa, se’ns titlli als catalans d’insolidaris, de deslleials, de brètols, de terroristes? Com pot ser que convidin aquest senyor, que permet, patrocina i atia de forma recurrent l’odi entre comunitats?

Darrerament, la premsa i les ràdios catalanes, s’han fet ressò de les paraules de l’ínclit Jiménez Losantos, que han estat prou criticades. Un personatge que, estranyament, no és considerat majoritàriament un feixista conspicu, sinó un lliure pensador, que emet el seu discurs verinós des d’una de les emissores radiofòniques líders d’audiència a l’Estat espanyol. Una ràdio que pertany i representa la Conferència Episcopal espanyola i que està participada per l’església catalana. Ja no m’estranya que no hi hagi un sol periodista espanyol que es digni a manifestar-se en contra de les barbaritats d’aquest seu col·lega -i tampoc no ho fa cap intel·lectual, al capdavall, ens han tractat sempre com a una colònia-, però… Com és que la societat catalana no fa res?

A Rwanda, passada la guerra, s’ha processat els instigadors de la matança perpetrada entre hutus i tutsis; es va considerar uns locutors radiofònics responsables de la massacre, ja que havien fet servir la seva posició privilegiada per promoure l’odi ètnic. Aquests personatges compleixen ara condemna, potser no va ser el seu braç el que va aixecar cap matxet per assassinar ningú, però fou una gernació que ho féu a instància seva. No ens hauria de fer pensar, això? Perquè són d’aquesta mena, les paraules que profereixen des d’emissores com la COPE, i molta gent les escolta, i molta gent les creu. No és una realitat tan llunyana, la de Rwanda: amb l’atemptat terrorista de l’onze de març del 2004 a Madrid, se’ns va voler fer creure des de molts mitjans, i des del partit de Rajoy, que eren terroristes bascos els qui l’havien dut a terme. Així, a Pamplona, un policia foll va prendre’s la seva idea esbiaixada i malaltissa de justícia per la mà i matà a trets un forner (pare d’un jove abartzale empresonat) que no havia permès que fos penjat a l’aparador de la seva fleca un rètol en contra d’ETA. Què hem d’esperar? Que siguin més els pertorbats influenciables que considerin bascos i catalans una amenaça real i es posin en moviment per “desactivar-nos”?

Com és que som els catalans els qui anem demanant perdó? Perdó per dir ben alt que som una nació, perdó per tenir una cultura pròpia. Sempre canviant de llengua davant qualsevol interlocutor que no ens parli en el nostre idioma, per “educació”, quan a l’inversa ningú no és deferent. No és fent-nos perdonar res que ens mereixerem que ens respectin. No és convidant a copes un dels senyors que sistemàticament ens insulta, que resoldrem res. Per què des de clubs esportius amb estadis on cada setmana s’exhibeixen banderes espanyoles pre-constitucionals -quan no creus gammades- ens diuen feixistes i nazis per enarborar senyeres i pancartes al Camp Nou amb un mapa que ens agermana amb valencians, mallorquins i nord-catalans? De què tenim vergonya?

Per què el Parlament prepara l’Estatut que, en teoria, ens mereixem, i el presenta a Madrid avergonyit? Per què diu el nostre President que haurem d’acceptar retalls i esmenes, que ens hem passat de llarg, que som massa ambiciosos? Però, no era l’Estatut que ens mereixíem? En què quedem?

A mi, si hi ha res que em fa vergonya, és aquesta actitud indigna. Com permeten els partits catalans que el President socialista d’una comunitat autònoma ens falti el respecte, ens digui lladres? Un país seriós trencaria relacions institucionals amb un personatge així, el declararia persona non grata. I aquí aquestes coses no les fem per una suposada “responsabilitat”. Acabaré per pensar que la catalana és una societat malalta, que com més la maltracten, més se subjuga, enlloc de revoltar-se. I això no té massa a veure amb política, penso, sinó amb el nostre amor propi. No podem anar enlloc reclamant el que ens toca si ho fem amb aquesta actitud lamentable, sempre cap-cots i mig arraulits. Em nego a creure que la via a seguir per ser respectats sigui, precisament, l’exhibida ahir pels empresaris de les bombolles davant Rajoy.

Finalment, seré jo qui farà boicot al cava. Celebraré les festes a la salut dels cavistes amb cervesa Moritz, per exemple que, com a mínim, etiqueta en català. Anem sempre parlant de la maleïda pedagogia, d’aquest donar referències i explicacions de per què els catalans som com som, per què demanem tant, per què parlem diferent, i crec que ho hauríem de deixar córrer. Hauríem d’adonar-nos que no es pot, de cap manera, donar lliçons de res a qui no vol aprendre, per bon professor que se sigui, i per molt bona voluntat que s’hi posi. I, abans de reivindicar res, en tot cas, és imperatiu recuperar l’autoestima.

Joan-Albert Ros

Anuncis

EL POBRE JIMBO I MR.WARE I LA CAL·LIGRAFIA ICÒNICA

Posted in Còmic with tags , , , , on 11 Octubre 2005 by Joan-Albert Ros

Visita 'http://www.fantagraphics.com/artist/ware/ware.html', l'espai de Chris Ware dins el web de l'editorial Fantagraphics

Una breu anàlisi de “Jimmy Corrigan – The Smartest Kid On Earth”, de Chris Ware.

Jimmy Corrigan: The Smartest Kid On Earth
Autor: Chris Ware
Any: 2005.
Edició original: © 2000 Fantagraphics Books.

Es pot dir que Jimmy Corrigan – The Smartest Kid On Earth és una de les obres que ha fet més en els darrers anys per posar el novè art al nivell de l’alta cultura, d’ençà que Art Spiegelman fou premiat el 1992 amb un Pulitzer per la seva obra Maus (un còmic autobiogràfic que, sota la forma innocent d’una historieta protagonitzada per ratolins, era, alhora, la crònica esborronadora d’un supervivent jueu de l’horror de l’Holocaust nazi i la de la seva difícil relació, anys després, amb el seu fill).

Chris Ware, (Omaha, Nebraska, 1967), l’autor de “The Smartest Kid On Earth” va fer les seves primeres passes en el món del còmic mentre era un nen, acolorint els Peanuts, de Charles M. Schulz, una obra que influenciaria notablement la seva carrera; més tard, va estudiar Belles Arts a Texas, on començaria a dibuixar unes tires per al periòdic de la seva facultat, The Daily Texan, per al que duria a terme els seus treballs primerencs (com Floyd Farland, citizen of the future, una intriga d’anticipació, la tira autoreflexiva Bande i el para-súperheroi Brick Brady). El seu treball aviat despertaria l’interès dels millors editors i, el 1987, seria Art Spiegelman qui el telefonaria, perquè s’incorporés a la segona etapa de la seva llegendària revista RAW.

El 1994, des de Chicago, l’editorial Fantagraphics va editar el primer número d’ACME Novelty Library -una revista a càrrec d’un encara no cèlebre Chris Ware, però per la qual l’il·lustrador guanyaria tots els premis de la historieta internacional- que recopilava aventures de diferents personatges, com Quimby the Mouse (un ratolí que, mitjançant originals artificis diagramàtics, homenatjava l’humor físic dels primers dibuixos animats, hereu de l’slapstick del cinema mut, i que recordava remotament el Mickey Mouse primigeni de “Steamboat Willie”), Rocket Sam, Big Tex (unes sèries que eren versions postmodernes dels gèneres de la ciència-ficció i el western, respectivament), i el mateix Jimmy Corrigan, que Ware havia creat originàriament per a The Daily Texan; un personatge que li ha servit, d’una banda, per explicar detalladament les seves pròpies vivències i, de l’altra, per arribar a elevades fites expressives i una profunditat semàntica que mai no havien estat explorats abans en el llenguatge del còmic. “The Smartest Kid On Earth” és la recopilació de totes les seves aventures publicades sota aquella capçalera.

En elles -com feia Spiegelman a la seva obra cimera- l’autor intercala dues històries, la de Jimmy i la del seu avi, que arriben a encavalcar-se i que tenen en comú una absència (un altre punt de coincidència amb Maus, si bé allà els qui mancaven eren la mare i el germà gran d’Artie), i la dels seus pares respectius, en temps diferents i nivells narratius similars, només distingibles per una estètica cromàtica diferenciada, l’aparició d’elements decoratius palesament anacrònics i uns entorns físics sensiblement distingibles com a marc dels esdeveniments que el còmic referencia. A més, Ware conta uns fets que són tant la història del seu personatge com la seva pròpia: el dibuixant mateix hauria rebut una inesperada telefonada del seu pare biològic, a qui no coneixia, i hauria accedit a veure’l; la trobada, caracteritzada per l’intent ridícul del progenitor de comunicar-se amb el seu fill d’una manera excessivament familiar i forçada, no hauria durat més de cinc hores i, així com pare i fill no havien parlat mai abans d’aquell moment, tampoc no ho haurien fet després.

Ware se serveix d’una particularíssima i prou genuïna narrativa gràfica que fa que la història progressi amb un ritme aparentment anàrquic que no sembla obeir cap argument («Quan vaig començar aquesta història ridículament llarga, vaig voler estructurar-la intencionadament d’una manera simfònica. Sé que sona arrogant i pretensiós, però em venia de gust organitzar-la temàticament i no a partir d’un argument. No entenc què és un “argument”, perquè per a mi el terme no té sentit si parlem de la vida real», ha afirmat l’autor). La seva obra és formalment més propera a una pel·lícula de David Lynch que no pas a cap còmic tradicional: buits cronològics omplerts amb somnis de vigília i paisatges i personatges onírics, així com amb salts temporals, incisos que semblen casuals a propòsit d’objectes intranscendents, fòtils banals que criden l’atenció del protagonista per un o altre motiu, i que cobren un sentit rellevant en tant que és l’autor, per mitjà del seu alter ego, qui els en confereix un -que no sempre és merament circumstancial- i que ajuda a definir i matisar més la personalitat patètica, però entranyable, de Corrigan.

Tot i que l’ús dels somnis i de divagacions com a fil conductor en una historieta no és cosa nova, Ware posa en un mateix nivell fets reals i fets imaginaris; així doncs es fa difícil per al lector, en ocasions, distingir entre allò que realment s’esdevé i allò que només ocorre en la ment de Jimmy. A Little Nemo in Slumberland, de Winsor McCay, per exemple (per cercar un dels referents potser més obvis, però també més importants, en tant que precursor), els somnis són el camp gairebé únic de les peripècies del protagonista (el fil de la narració es veu sempre interromput quan el nen desperta, moment que coincideix, significativament, amb la finalització d’una planxa), i la resta de personatges o bé són invisibles, el·líptics, en cas de ser reals (el pare i la mare), o bé només existeixen en la ment del nen i l’acompanyen en les seves aventures a la Terra dels Somnis. A “The Smartest Kid On Earth”, en canvi, Jimmy Corrigan, fins i tot despert, sembla tenir tants problemes per tocar de peus a terra com provoca en el lector per distingir entre allò que passa de debò i allò que només són les elucubracions surrealistes de l’inefable personatge.

Com havia fet a ACME Novelty Library, on cada número tenia una aparença diferent (totes les gradacions de mida possibles entre les proporcions colossals d’un mastodòntic format tabloide fins a ínfims llibrets, o quaderns, poca cosa més que prospectes, un lliurament apaïsat i el següent plantat, etc), en la recopilació de les aventures de Jimmy Corrigan, Ware recorda sovint algunes de les pàgines compositivament més agosarades del mestre Eisner, i experimenta milers de solucions arquitectòniques possibles: trenca el format de pàgina manta vegades -tan aviat encabeix un nombre ingent de vinyetes en una mateixa plana com es val del mateix espai per col·locar-hi una sola il·lustració, o bé un títol-, empra distintes tipografies per aconseguir tota una gamma d’efectes diferents, i construeix l’espai narratiu al seu voltant. No hi ha normes preestablertes que serveixin per catalogar-lo, o n’hi ha una de nova per a cada nova pàgina, per a cada nova vinyeta, àdhuc. No hi ha lloc per a l’espontaneïtat, i sembla que cap element narratiu no obeeixi l’atzar; així com l’aproximació a tot còmic, fins i tot per a ulls no entrenats, és gairebé completament intuïtiva (i per això és un art popular), en l’obra de Ware la composició arriba a saturar-se, la composició frega l’horror vacui, i l’organització del discurs és del tot matemàtica, per això el procés de lectura és exigent, perquè esdevé la tasca d’un mecànic necessàriament hàbil, en el sentit que només la comprensió del funcionament dels diversos engranatges que fan funcionar la historieta ens en permetrà una intel·ligibilitat suficient.

Diagrames, plànols, jocs i catàlegs, entre d’altres elements repartits al llarg de la història, són per a Ware artificis que li permeten jugar amb el lector en donar-li instruccions, i comporten la il·lusió que, per mitjà de la seva obra, l’autor obliga no només a fer l’esforç de seguir un discurs abrupte, una autèntica muntanya russa de lectura, sinó també a dur a terme unes accions determinades: llegir ” Jimmy Corrigan – The Smartest Kid On Earth” esdevé un joc, però, en tot cas, és Chris Ware qui en dicta les normes, i gaudir-ne significa acatar-les, obviar-les seria perdre’s part de l’obra o passar per alt detalls extraordinaris gairebé imperceptibles.

Hi ha, en l’art de Ware quelcom de tan poderós com enigmàtic: el seu traç és precís fins a l’obsessió, cal·ligràfic; els seus dibuixos són tècnics, geomètrics, tot i que no per això menys bells. I el seu esforç per resumir, per passar la realitat pel sedàs i copsar únicament el més rellevant, discriminant allò que en una comunicació directa, pura, només és soroll dels elements més perfectes, allò bàsic que basteix una estructura i la defineix, el mena a convertir aquesta cal·ligrafia de formes en icones, en autèntics símbols, més que no pas en el dibuix, en la representació gràfica elaborada d’un cos, o d’una cosa.

A l’inici de The Smartest Kid On Earth, coneixem un personatge pintoresc, Jimmy Corrigan, sexualment reprimit, que passa de la trentena però que manifesta encara una gran timidesa, una personalitat feble (marcada per la ubiqüitat d’una mare sobreprotectora, una omnipresència que transcendeix la mort, per mitjà de les al·lucinacions del protagonista, somiejador), una gran dificultat per comunicar-se amb els demés i una obsessió infantil per Superman -presentat com un home madur que ronda la seixantena i que va enfundat en una mena de pijama estrafolari. Probablement, Corrigan identifica aquest heroi de la infantesa amb el seu pare absent, que hauria abandonat la llar quan Jimmy era encara petit i que, per tant, mai no hauria arribat a conèixer. Hi ha un fet brutal simbòlicament significatiu que s’esdevé al principi del còmic i que dóna pas al desencadenant de la història (una carta per a Jimmy de part del pare a qui no coneix, que l’insta a trobar-se amb ell). Mentre Jimmy és a la seva tediosa feina (on té problemes per establir relacions normals amb els seus companys: hi ha un galtes que s’aprofita d’ell com ho faria un pinxo a l’escola amb una criatura, i hi ha una noia que li agrada que el tracta com si fos un excrement) veu per una finestra un home disfressat de Superman que sembla saludar-lo des del terrat d’un edifici veí. Jimmy se’l mira i descobreix que, tristament, aquell home no ha pujat allà per saludar ningú, sinó per tal d’acabar amb la seva vida; el fals heroi es precipita al buit des de dalt de tot dels apartaments del davant de les oficines on treballa Jimmy, que està horroritzat per un succés que no comprèn (potser esperava que Superman sabria volar). Llavors sona un telèfon, inoportú, que Jimmy no sent sonar fins que l’aparell no comença a fer-ho de manera insistent. La trucada és de sa mare, que comunica amb ell amb l’única finalitat de saber si el seu fill l’estima encara. Mentrestant, al carrer, la gernació que hi caminava moments abans de la caiguda de l’home de l’antifaç, i que s’havia congregat al voltant del cos de l’home estavellat al terra, comença a dispersar-se, perquè ha començat a ploure. Aviat el cos de l’home mort rau sol sobre l’asfalt mullat, Jimmy és l’únic espectador que el vetlla, mentre malda per fer entendre a sa mare que el fa sentir incòmode rebre trucades seves mentre és a la feina. Finalment, arriba una ambulància, i Jimmy penja, només per rebre una nova telefonada. Aquest cop és el seu pare, que li demana si ha rebut la carta que li ha tramès. Una carta amb un bitllet d’avió que el conduirà a la casa d’un home a qui no coneix i a qui mai no ha tractat. Aviat Jimmy descobrirà, precisament, que, lluny de ser cap heroi, el seu pare no es mereix d’estar a cap pedestal, ja que és un ésser ridícul i mesquí. Així doncs, la patacada, el descens, l’esfondrament del superman de pega es converteix en un fet al·legòric que presagia una trobada decebedora amb un ésser decadent.

Formalment, en aquesta escena hi ha un parell d’aspectes significatius que cal comentar. Pel que fa a la caiguda: en el còmic són necessàries i freqüents les el·lisions, és obligada certa economia de recursos i imatges, perquè no és necessari dibuixar allò que fàcilment se sobreentén. De manera que no és un fet extraordinari que hi hagi “instantànies” de la progressió d’un personatge que manquen en el fil de la narració, però que són representades perfectament, perquè el lector que no troba sobre el paper tots els episodis o fases d’un moviment és capaç d’acabar de construir mentalment l’escena i omplir els buits necessaris entre allò que en cinema s’anomena “posicions clau”. Però penso que és rellevant que, del suïcidi de Superman tinguem només dues imatges. En una, es disposa a arrencar el vol -o això pot pensar Jimmy-, en la següent, és mort. Això ens dóna idea de la immediatesa, de la velocitat de l’acte, també de la seva inevitabilitat. Ni Jimmy ni ningú altre no hauria pogut fer res per salvar la vida del suïcida. En les dues vinyetes de la pàgina de la caiguda, tot, tret de la figura de Superman, és de diferents tons del mateix marró, el cel, els edificis, fins i tot la gent. El suïcida crida l’atenció no només per la seva disfressa, la seva singularitat és fins i tot cromàtica. Fins i tot estant mort els seus colors són vius, cridaners, en un entorn que només brogiria amb el pols de tot carrer de tota ciutat abans que ell s’hagués esclafat contra l’asfalt i que hauria quedat mut de cop. Un silenci que només trencaria, a l’oficina, a la pàgina següent, el so del telèfon de la trucada de la mare de Jimmy i, al carrer, la remor sorda de la pluja, que ho tenyiria tot, excepte la figura del fals superman, d’un blau grisós somort. Pel que fa a la trucada: Després d’una làmina de només dues vinyetes ambientades al carrer, idèntiques en format i de dibuix gairebé calcat, en passem a una altra en la qual ens trobem amb un autèntic trencaclosques de vint-i-dues peces/vinyetes que centra l’atenció del lector en l’oficina verda on treballa Jimmy Corrigan, de la qual només en traurem la vista ocasionalment, per veure allò mateix que veu el protagonista: el cos cada cop més fred, cada cop més humit i cada cop més abandonat de l’infeliç que acaba de suïcidar-se.

Jimmy Corrigan és una de les obres més premiades de la història del mitjà, i ha ajudat a trencar algunes de les seves barreres tradicionals, ja que ha estat mereixedora no només de guardons específics del món del còmic (com els Alph-Art al millor àlbum i el Premi de la Crítica del festival d’Angoulême), sinó també d’un American Book Award (2000), i del primer premi literari del prestigiós diari britànic The Guardian (2001).

Joan-Albert Ros

%d bloggers like this: