PER QUÈ CAP-COTS?

Tenim els catalans allò que ens mereixem?

M’agradaria poder demanar als meus compatriotes la raó per la qual tenim sempre aquesta actitud d’acotar el cap, d’excusar-nos davant dels espanyols, i davant del món, per qualsevol cosa.

Què feien, ahir, els industrials del cava brindant amb el president del principal partit des del qual s’emeten contra Catalunya els atacs més furibunds i injustificats? Per què reben un senyor que tolera que, des del partit que representa, se’ns titlli als catalans d’insolidaris, de deslleials, de brètols, de terroristes? Com pot ser que convidin aquest senyor, que permet, patrocina i atia de forma recurrent l’odi entre comunitats?

Darrerament, la premsa i les ràdios catalanes, s’han fet ressò de les paraules de l’ínclit Jiménez Losantos, que han estat prou criticades. Un personatge que, estranyament, no és considerat majoritàriament un feixista conspicu, sinó un lliure pensador, que emet el seu discurs verinós des d’una de les emissores radiofòniques líders d’audiència a l’Estat espanyol. Una ràdio que pertany i representa la Conferència Episcopal espanyola i que està participada per l’església catalana. Ja no m’estranya que no hi hagi un sol periodista espanyol que es digni a manifestar-se en contra de les barbaritats d’aquest seu col·lega -i tampoc no ho fa cap intel·lectual, al capdavall, ens han tractat sempre com a una colònia-, però… Com és que la societat catalana no fa res?

A Rwanda, passada la guerra, s’ha processat els instigadors de la matança perpetrada entre hutus i tutsis; es va considerar uns locutors radiofònics responsables de la massacre, ja que havien fet servir la seva posició privilegiada per promoure l’odi ètnic. Aquests personatges compleixen ara condemna, potser no va ser el seu braç el que va aixecar cap matxet per assassinar ningú, però fou una gernació que ho féu a instància seva. No ens hauria de fer pensar, això? Perquè són d’aquesta mena, les paraules que profereixen des d’emissores com la COPE, i molta gent les escolta, i molta gent les creu. No és una realitat tan llunyana, la de Rwanda: amb l’atemptat terrorista de l’onze de març del 2004 a Madrid, se’ns va voler fer creure des de molts mitjans, i des del partit de Rajoy, que eren terroristes bascos els qui l’havien dut a terme. Així, a Pamplona, un policia foll va prendre’s la seva idea esbiaixada i malaltissa de justícia per la mà i matà a trets un forner (pare d’un jove abartzale empresonat) que no havia permès que fos penjat a l’aparador de la seva fleca un rètol en contra d’ETA. Què hem d’esperar? Que siguin més els pertorbats influenciables que considerin bascos i catalans una amenaça real i es posin en moviment per “desactivar-nos”?

Com és que som els catalans els qui anem demanant perdó? Perdó per dir ben alt que som una nació, perdó per tenir una cultura pròpia. Sempre canviant de llengua davant qualsevol interlocutor que no ens parli en el nostre idioma, per “educació”, quan a l’inversa ningú no és deferent. No és fent-nos perdonar res que ens mereixerem que ens respectin. No és convidant a copes un dels senyors que sistemàticament ens insulta, que resoldrem res. Per què des de clubs esportius amb estadis on cada setmana s’exhibeixen banderes espanyoles pre-constitucionals -quan no creus gammades- ens diuen feixistes i nazis per enarborar senyeres i pancartes al Camp Nou amb un mapa que ens agermana amb valencians, mallorquins i nord-catalans? De què tenim vergonya?

Per què el Parlament prepara l’Estatut que, en teoria, ens mereixem, i el presenta a Madrid avergonyit? Per què diu el nostre President que haurem d’acceptar retalls i esmenes, que ens hem passat de llarg, que som massa ambiciosos? Però, no era l’Estatut que ens mereixíem? En què quedem?

A mi, si hi ha res que em fa vergonya, és aquesta actitud indigna. Com permeten els partits catalans que el President socialista d’una comunitat autònoma ens falti el respecte, ens digui lladres? Un país seriós trencaria relacions institucionals amb un personatge així, el declararia persona non grata. I aquí aquestes coses no les fem per una suposada “responsabilitat”. Acabaré per pensar que la catalana és una societat malalta, que com més la maltracten, més se subjuga, enlloc de revoltar-se. I això no té massa a veure amb política, penso, sinó amb el nostre amor propi. No podem anar enlloc reclamant el que ens toca si ho fem amb aquesta actitud lamentable, sempre cap-cots i mig arraulits. Em nego a creure que la via a seguir per ser respectats sigui, precisament, l’exhibida ahir pels empresaris de les bombolles davant Rajoy.

Finalment, seré jo qui farà boicot al cava. Celebraré les festes a la salut dels cavistes amb cervesa Moritz, per exemple que, com a mínim, etiqueta en català. Anem sempre parlant de la maleïda pedagogia, d’aquest donar referències i explicacions de per què els catalans som com som, per què demanem tant, per què parlem diferent, i crec que ho hauríem de deixar córrer. Hauríem d’adonar-nos que no es pot, de cap manera, donar lliçons de res a qui no vol aprendre, per bon professor que se sigui, i per molt bona voluntat que s’hi posi. I, abans de reivindicar res, en tot cas, és imperatiu recuperar l’autoestima.

Joan-Albert Ros

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: