BARÇA CAMPIÓ

Champions

El Barça màgic de Frank Rijkaard pren el testimoni dels dibuixos animats del Dream Team de Johan Cruyff i comença un nou cicle a Europa. L’equip blau-grana va aconseguir dimecres 17 de maig la Lliga de Campions, la segona del club, després de capgirar un matx advers amb gols d’Eto’o i Bellettii, i deixant Thierry Henry i el seu Arsenal bocabadats i esmaperduts. L’endemà, el Camp Nou va acollir una festa de celebració desbordant amb actuacions musicals dels grups Macedònia, Frenètic, Cris Juanico i els Mags de Binigall, Rauxa, The Tropicals, Sabor de Gràcia, Ara Mateix, Elèctrica Dharma, Gossos, Lax’n’ Busto i l’Orquestra de l’Acadèmia del Gran Teatre del Liceu. El grup teatral Els Comediants va servir un dels seus imaginatius i vistosos espectacles, que va donar pas a l’homenatge als jugadors, que van brindar el trofeu a l’afició, que es va congregar a l’estadi i que va seguir la rua que va dur la copa pels carrers de la ciutat. Tot això, després d’una temporada extraordinària en la que l’equip ha guanyat també la lliga estatal, com va fer l’any passat.

Buf!… Evidentment, tots els culés estem contents. Ara bé, potser en comencem a fer un gra massa, amb tanta xerinola; si aquest agost guanyem la súper-copa què ens espera? El Camp Nou convertit en Port Aventura? Focs artificials de Canaletes a Montjuïc? Jan Laporta i Txiki Begiristain fent salts mortals per la Rambla?

Que vagin per feina tots plegats i que comencin a preparar la propera temporada, ja farem de nou el mico quan toqui, que n’haurem acumulat prou ganes, però ara toca deixar-lo de fer una estona, que mentre festejàvem deuen haver passat altres coses al món, i sembla que ni les ràdios ni els Telenotícies no se n’adonen. O potser és que ha passat el de sempre, crisi del tripartit, referèndum i estatut fins a les sopes, homes que maten dones i nens i que se suïciden després?

Evidentment, és això darrer. Ara entenc que ningú no informi de res més. Seguim fent gresca, acabem-nos d’empatxar, doncs: visca el Barça, visca Catalunya lliure, anem anant cap a Ítaca i ara tiro perquè em toca. Que cansat que és guanyar-ho tot; embolicat amb la bufanda i fent voleiar banderes, hi ha hagut un moment en el que gairebé he envejat la tranquil•litat grisa i l’ensopidíssim avorriment madridista dels darrers anys. Afortunadament, se m’ha passat llançant unes serpentines.

Joan-Albert Ros

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: