Arxivar per Setembre, 2006

NI OBLIT NI RENÚNCIA

Posted in Cinema with tags , , , , , , , on 20 Setembre 2006 by Joan-Albert Ros

Un comentari a propòsit de Salvador, de Manuel Huerga.

“El 2 de març del 1974, el jove militant del Moviment Ibèric d’Alliberament, Salvador Puig Antich, va esdevenir l’últim pres polític executat a Espanya mitjançant el “garrot vil. Aquesta és la seva història i la dels intents desesperats de la seva família, companys i advocats per evitar-ne l’execució”.

Direcció: Manuel Huerga.
País: Catalunya.
Any: 2006.
Duració: 134 min.
Gènere: Drama.
Intèrprets: Daniel Brühl (Salvador Puig Antich), Mercedes Sampietro (Mare de Salvador), Simon Bellouard (Sebas), Celso Bugallo (Pare de Salvador), Joaquín Climent (Inspector Bocigas), Roger Coma (Caminal), Antonio Dechent (Timoteo Fernández), Aida Folch (Marian Mateos), Carlos Fuentes (Anguas), Joel Joan (Oriol Solé), William Miller (Torres Cri-Cri),Marc Rodríguez (Xavier Garriga), Ingrid Rubio (Margalida), Leonardo Sbaraglia (Jesús Irurre), Tristán Ulloa (Oriol Arau), Leonor Watling (Montse Plaza), Rubén Ochandiano, Emilio Gutierrez Caba.
Producció: Albert Martinez Martin.
Música: Lluís Llach.
Fotografia: David Omedes.

Demolidora, crua, sense concessions, testimoni d’un temps i d’un país. Bella i terrible, no pot deixar indiferent ningú. Si més no, ningú amb una mínima consciència [democràtica].

Manuel Huerga dirigeix una pel·lícula que s’estrena tard, però que hauria d’arribar molt lluny. Convé assenyalar, per si hi ha qui no se n’ha assabentat, que el realitzador no signa un documental, sinó una recreació cinematogràfica construïda a base de flashbacks que parteixen del moment de la captura del grup de Salvador al carrer Girona i que es converteix en un compte enrera inexorable dels darrers dies en la vida del jove anarquista Salvador Puig Antich, condemnat a mort a les acaballes del franquisme, i que és fidel a la història en allò més important.

Daniel Brühl, alemany de mare catalana, interpreta un Salvador càlid i proper, entranyable, compromès i somiador, que en cap moment no es mostra personalment davant dels espectadors ni davant de la seva societat com a innocent, ni pretén ser-ho, però que no pot ser vist més que com a víctima. Del primer al darrer dels actors que donen vida a cadascun dels personatges del film resulten convincents i emotius i executen de forma notable la seva labor. Fins i tot el sorprenent procés de transformació ideològica viscut pel funcionari de presons que coneix Puig Antich a la Model esdevé creïble, i reflecteix, d’una banda, el canvi que hauria de sacsejar Espanya en poc temps i, de l’altra, la importància del poder d’un sol home per canviar pensaments que els qui llavors eren el poder pretenien mostrar com a principis dogmàtics i inamovibles.

Hi ha qui ha denunciat el·lipsis conceptuals significatives, antics companys de militància de Salvador Puig Antich han criticat la cinta: afirmen que ofereix una visió estereotipada, hollywoodenca, videoclipera. Han acusat Huerga, fins i tot, de mostrar el darrer executat a garrot pel franquisme com un heroi independentista català. No sé per mitjà de quins rars mecanismes de raonament hi ha qui pot arribar a inferir res de similar; moltes de les observacions de la crítica signada per ex-membres del MIL no tenen raó de ser, crec. Resulta clar que la pel·lícula no és cap pamflet -que és el que sembla que voldrien alguns- sinó un cant a la vida, a la llibertat, a la lluita pels propis ideals davant de qualsevol adversitat, i una elegia per un ésser de gran humanitat, presentat al públic amb els seus errors i els seus encerts i convertit en màrtir en contra de la seva voluntat. És un al·legat en contra de la pena de mort i de les dictadures, en contra de la indiferència atroç de la maquinària burocràtica de l’aparell d’un estat opressor i captor de pobles, d’idees i de persones. L’abast idealista (però no ingenu) dels valors que defensa l’obra de Huerga, lluny de caure en terrenys que ningú pugui considerar provincians, pot molt bé ser del tot universal.

Posats a trobar algun punt criticable en el conjunt, he de dir que, així com resulta colpidora la versió de “I Si Canto Trist”, de Lluís Llach i cal celebrar que hagi estat triada per cloure el metratge acompanyant els títols de crèdit, no és menys esborronadora la cançó “A Margalida” de Joan Isaac, i hom pot trobar a faltar que no hagi estat inclosa a la banda sonora, ja que ha estat sonant durant gairebé trenta anys sense veure minvada la seva força, i és un dels pocs homenatges populars que s’han retut a la memòria de l’anarquista executat. Potser s’explica aquesta absència pel pes argumental del personatge de Margalida, la xicota de Salvador i la destinatària de la lletra d’Isaac, que no és fonamental en el guió (basat en el llibre “Compte Enrera”, de Francesc Escribano), però la càrrega emotiva de la peça és considerable i alguna de les escenes finals hauria vist reforçat el seu sentit si la melodia hagués acompanyat les imatges, si bé el resultat final és igualment excel·lent.

No ha plogut pas tant, d’ençà que ens van matar Puig Antich, cal no oblidar que el “senyor” que signava les sentències d’execució dictades per Franco i que afirmava allò de “la calle es mía”, presidia fins fa tres dies una comunitat autònoma, i segueix fent-se sentir massa sovint i essent una referència per al partit que va fundar i que es nodreix de la mateixa mala bava reaccionària, paleopolítica i antidemocràtica que caracteritzava l’antic règim. I com aquesta figura n’hi ha tantes d’altres, i no és difícil constatar que, avui encara, els seguidors de tals individus amb tan perilloses idees són legió.

Recentment, l’Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España ha revelat que Salvador és una de les possibles candidates a ser seleccionades per representar l’estat espanyol en la cursa cap als òscars de Hollywood com a “millor pel·licula de parla no-anglesa”. Ja avanço que, abans que la cinta de Manuel Huerga, triaran l’Almodóvar de torn, o aquest producte pretesament internacional que es pensen que és Alatriste. I és que no se m’acut que mai hi hagi hagut, en tot el temps que fa que van enterrar aquell vell decrèpit que feia de dictador al regne del non plus ultra, un sol gest de condemna del franquisme per part de cap institució que representi l’estat en el seu conjunt. Molt m’estranyaria que aquest cop ni els progres del món del cinema que cridaven allò de “no a la guerra!” quan el funest trio de les Açores va decidir envair l’Iraq -però que no vam sentir quan la Brunete mediàtica va dedicar tota mena de penjaments al poble català quan el Parlament va aprovar l’Estatut- gosessin fer que aquest cop passés diferentment, tot i que és una actriu catalana qui dirigeix actualment l’Academia (Mercedes Sampietro, que encarna la mare de Salvador a la pel·lícula, precisament). Estic segur que Salvador podria fer davant del món millor paper que cap dels altres dos llargmetratges proposats, però dubto molt que tinguem mai oportunitat de veure refutada aquesta hipòtesi.

Necessitem més pel·lícules com Salvador que recordin als qui van oblidar i expliquin als qui no ho saben com durant massa temps uns personatges menyspreables amb massa poder van mirar d’anorrear els qui gosaven viure contracorrent i no sotmetre’s, que facin saber com van maldar aquells tipus innobles per fer doblegar els genolls i les voluntats dels seus opositors. Ens calen treballs d’aquesta mena, perquè tots plegats passem cada cop més de política. Veient Salvador es fa evident que la crítica al sistema i als seus actors és saludable i necessària. No militar en res és un luxe que no podem permetre’ns si no volem reviure, més tard o més d’hora, dies tan atziacs com els que narra el film de Huerga.

Joan-Albert Ros

JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI

Posted in País with tags , , , on 11 Setembre 2006 by Joan-Albert Ros

Sóc d’una terra estranya, en la que alguna cosa no funciona, perquè quan se celebra la diada nacional, els caps pensants del país decideixen convidar artistes forasters a ensenyar-nos els cants i balls de les seves contrades. Sembla que amb aquesta rebuscada maniobra, reduint-ho tot a folklorisme, aconsegueixen permetre’ns als oriünds de mostrar els nostres símbols, cantar els nostres himnes i cançons i dansar les nostres danses sense haver-nos d’avergonyir de res. Com volent dir “ep, no som només nosaltres, que fem l’indi, hi ha arreu del món gent rara amb els seus trets peculiars i entranyables”. La diferència, penso, és que, a d’altres terres, quan celebren les seves diades respectives, deuen fer-ho, precisament, cadascú amb les seves típiques melodies i balls i amb els seus himnes, i prou. Per això deu ser que la cultura d’un poble es diferencia de la dels seus veïns; si no fos així, a tot el món serien idèntiques les festes: tot just un reguitzell d’actuacions de cantants internacionals, tot molt multicultural i babelià, arreu penjarien els mateixos draps multicolors i les seleccions esportives d’un lloc vestirien els mateixos equipaments que els dels altres i tots plegats jugarien sempre a empatar. No sona ridícul? Que no ens enganyin: les societats normals celebren les seves “peculiaritats entranyables” i les seves “pintoresques diferències” sense necessitat d’escarafalls ni rubor de cap mena.

És molt maco conèixer i respectar la cultura d’altri, però això de sentir a les nostres emissores radiofòniques música estrangera, veure a la nostra televisió personatges d’ignota procedència i de llegir i xampurrejar llengües que en altre temps hom hauria considerat bàrbares, ja ho fem tota la resta de l’any. No poden deixar-nos, almenys, la diada per lluir la bandera catalana als nostres balcons, i sentir -més que no escoltar- tonades intel·ligibles que no haguem de desxifrar amb un diccionari i que eixamplin cors catalans? És massa demanar?

Doncs, ja posats, no demanem, exigim: jo també vull un estat propi, perquè és més que evident que ens cal. Ni que sigui per deixar de fer el paperina cada Onze de Setembre. I si tan pesats se’ns posen els polítics, quan el tinguem ja els deixarem que per aquestes dates celebrin el que calgui fent desfilades de patums estrangeres, si és que tanta il·lusió els fa.

Joan-Albert Ros

%d bloggers like this: