JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI

Sóc d’una terra estranya, en la que alguna cosa no funciona, perquè quan se celebra la diada nacional, els caps pensants del país decideixen convidar artistes forasters a ensenyar-nos els cants i balls de les seves contrades. Sembla que amb aquesta rebuscada maniobra, reduint-ho tot a folklorisme, aconsegueixen permetre’ns als oriünds de mostrar els nostres símbols, cantar els nostres himnes i cançons i dansar les nostres danses sense haver-nos d’avergonyir de res. Com volent dir “ep, no som només nosaltres, que fem l’indi, hi ha arreu del món gent rara amb els seus trets peculiars i entranyables”. La diferència, penso, és que, a d’altres terres, quan celebren les seves diades respectives, deuen fer-ho, precisament, cadascú amb les seves típiques melodies i balls i amb els seus himnes, i prou. Per això deu ser que la cultura d’un poble es diferencia de la dels seus veïns; si no fos així, a tot el món serien idèntiques les festes: tot just un reguitzell d’actuacions de cantants internacionals, tot molt multicultural i babelià, arreu penjarien els mateixos draps multicolors i les seleccions esportives d’un lloc vestirien els mateixos equipaments que els dels altres i tots plegats jugarien sempre a empatar. No sona ridícul? Que no ens enganyin: les societats normals celebren les seves “peculiaritats entranyables” i les seves “pintoresques diferències” sense necessitat d’escarafalls ni rubor de cap mena.

És molt maco conèixer i respectar la cultura d’altri, però això de sentir a les nostres emissores radiofòniques música estrangera, veure a la nostra televisió personatges d’ignota procedència i de llegir i xampurrejar llengües que en altre temps hom hauria considerat bàrbares, ja ho fem tota la resta de l’any. No poden deixar-nos, almenys, la diada per lluir la bandera catalana als nostres balcons, i sentir -més que no escoltar- tonades intel·ligibles que no haguem de desxifrar amb un diccionari i que eixamplin cors catalans? És massa demanar?

Doncs, ja posats, no demanem, exigim: jo també vull un estat propi, perquè és més que evident que ens cal. Ni que sigui per deixar de fer el paperina cada Onze de Setembre. I si tan pesats se’ns posen els polítics, quan el tinguem ja els deixarem que per aquestes dates celebrin el que calgui fent desfilades de patums estrangeres, si és que tanta il·lusió els fa.

Joan-Albert Ros

Anuncis

Una resposta to “JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI”

  1. Hola noi!! estic totalment d’ acord amb tu i la teva opinió. De fet, quan em vaig llevar vaig penjar l’ estelada al balcó i vaig posar una cançó de Sau molt emblemàtica a tot drap "11 de setembre". M´he donat una volta pel teu space i el trobo molt bé, amb bons comentaris, toti que a  aquestes hores de la nit tampoc no em puc entretenir massa. Si vols ja ens anirem veient i xerrant per mail o messenger o per comentaris en els respectius spaces.Fins aviat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: