NI OBLIT NI RENÚNCIA

Un comentari a propòsit de Salvador, de Manuel Huerga.

“El 2 de març del 1974, el jove militant del Moviment Ibèric d’Alliberament, Salvador Puig Antich, va esdevenir l’últim pres polític executat a Espanya mitjançant el “garrot vil. Aquesta és la seva història i la dels intents desesperats de la seva família, companys i advocats per evitar-ne l’execució”.

Direcció: Manuel Huerga.
País: Catalunya.
Any: 2006.
Duració: 134 min.
Gènere: Drama.
Intèrprets: Daniel Brühl (Salvador Puig Antich), Mercedes Sampietro (Mare de Salvador), Simon Bellouard (Sebas), Celso Bugallo (Pare de Salvador), Joaquín Climent (Inspector Bocigas), Roger Coma (Caminal), Antonio Dechent (Timoteo Fernández), Aida Folch (Marian Mateos), Carlos Fuentes (Anguas), Joel Joan (Oriol Solé), William Miller (Torres Cri-Cri),Marc Rodríguez (Xavier Garriga), Ingrid Rubio (Margalida), Leonardo Sbaraglia (Jesús Irurre), Tristán Ulloa (Oriol Arau), Leonor Watling (Montse Plaza), Rubén Ochandiano, Emilio Gutierrez Caba.
Producció: Albert Martinez Martin.
Música: Lluís Llach.
Fotografia: David Omedes.

Demolidora, crua, sense concessions, testimoni d’un temps i d’un país. Bella i terrible, no pot deixar indiferent ningú. Si més no, ningú amb una mínima consciència [democràtica].

Manuel Huerga dirigeix una pel·lícula que s’estrena tard, però que hauria d’arribar molt lluny. Convé assenyalar, per si hi ha qui no se n’ha assabentat, que el realitzador no signa un documental, sinó una recreació cinematogràfica construïda a base de flashbacks que parteixen del moment de la captura del grup de Salvador al carrer Girona i que es converteix en un compte enrera inexorable dels darrers dies en la vida del jove anarquista Salvador Puig Antich, condemnat a mort a les acaballes del franquisme, i que és fidel a la història en allò més important.

Daniel Brühl, alemany de mare catalana, interpreta un Salvador càlid i proper, entranyable, compromès i somiador, que en cap moment no es mostra personalment davant dels espectadors ni davant de la seva societat com a innocent, ni pretén ser-ho, però que no pot ser vist més que com a víctima. Del primer al darrer dels actors que donen vida a cadascun dels personatges del film resulten convincents i emotius i executen de forma notable la seva labor. Fins i tot el sorprenent procés de transformació ideològica viscut pel funcionari de presons que coneix Puig Antich a la Model esdevé creïble, i reflecteix, d’una banda, el canvi que hauria de sacsejar Espanya en poc temps i, de l’altra, la importància del poder d’un sol home per canviar pensaments que els qui llavors eren el poder pretenien mostrar com a principis dogmàtics i inamovibles.

Hi ha qui ha denunciat el·lipsis conceptuals significatives, antics companys de militància de Salvador Puig Antich han criticat la cinta: afirmen que ofereix una visió estereotipada, hollywoodenca, videoclipera. Han acusat Huerga, fins i tot, de mostrar el darrer executat a garrot pel franquisme com un heroi independentista català. No sé per mitjà de quins rars mecanismes de raonament hi ha qui pot arribar a inferir res de similar; moltes de les observacions de la crítica signada per ex-membres del MIL no tenen raó de ser, crec. Resulta clar que la pel·lícula no és cap pamflet -que és el que sembla que voldrien alguns- sinó un cant a la vida, a la llibertat, a la lluita pels propis ideals davant de qualsevol adversitat, i una elegia per un ésser de gran humanitat, presentat al públic amb els seus errors i els seus encerts i convertit en màrtir en contra de la seva voluntat. És un al·legat en contra de la pena de mort i de les dictadures, en contra de la indiferència atroç de la maquinària burocràtica de l’aparell d’un estat opressor i captor de pobles, d’idees i de persones. L’abast idealista (però no ingenu) dels valors que defensa l’obra de Huerga, lluny de caure en terrenys que ningú pugui considerar provincians, pot molt bé ser del tot universal.

Posats a trobar algun punt criticable en el conjunt, he de dir que, així com resulta colpidora la versió de “I Si Canto Trist”, de Lluís Llach i cal celebrar que hagi estat triada per cloure el metratge acompanyant els títols de crèdit, no és menys esborronadora la cançó “A Margalida” de Joan Isaac, i hom pot trobar a faltar que no hagi estat inclosa a la banda sonora, ja que ha estat sonant durant gairebé trenta anys sense veure minvada la seva força, i és un dels pocs homenatges populars que s’han retut a la memòria de l’anarquista executat. Potser s’explica aquesta absència pel pes argumental del personatge de Margalida, la xicota de Salvador i la destinatària de la lletra d’Isaac, que no és fonamental en el guió (basat en el llibre “Compte Enrera”, de Francesc Escribano), però la càrrega emotiva de la peça és considerable i alguna de les escenes finals hauria vist reforçat el seu sentit si la melodia hagués acompanyat les imatges, si bé el resultat final és igualment excel·lent.

No ha plogut pas tant, d’ençà que ens van matar Puig Antich, cal no oblidar que el “senyor” que signava les sentències d’execució dictades per Franco i que afirmava allò de “la calle es mía”, presidia fins fa tres dies una comunitat autònoma, i segueix fent-se sentir massa sovint i essent una referència per al partit que va fundar i que es nodreix de la mateixa mala bava reaccionària, paleopolítica i antidemocràtica que caracteritzava l’antic règim. I com aquesta figura n’hi ha tantes d’altres, i no és difícil constatar que, avui encara, els seguidors de tals individus amb tan perilloses idees són legió.

Recentment, l’Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España ha revelat que Salvador és una de les possibles candidates a ser seleccionades per representar l’estat espanyol en la cursa cap als òscars de Hollywood com a “millor pel·licula de parla no-anglesa”. Ja avanço que, abans que la cinta de Manuel Huerga, triaran l’Almodóvar de torn, o aquest producte pretesament internacional que es pensen que és Alatriste. I és que no se m’acut que mai hi hagi hagut, en tot el temps que fa que van enterrar aquell vell decrèpit que feia de dictador al regne del non plus ultra, un sol gest de condemna del franquisme per part de cap institució que representi l’estat en el seu conjunt. Molt m’estranyaria que aquest cop ni els progres del món del cinema que cridaven allò de “no a la guerra!” quan el funest trio de les Açores va decidir envair l’Iraq -però que no vam sentir quan la Brunete mediàtica va dedicar tota mena de penjaments al poble català quan el Parlament va aprovar l’Estatut- gosessin fer que aquest cop passés diferentment, tot i que és una actriu catalana qui dirigeix actualment l’Academia (Mercedes Sampietro, que encarna la mare de Salvador a la pel·lícula, precisament). Estic segur que Salvador podria fer davant del món millor paper que cap dels altres dos llargmetratges proposats, però dubto molt que tinguem mai oportunitat de veure refutada aquesta hipòtesi.

Necessitem més pel·lícules com Salvador que recordin als qui van oblidar i expliquin als qui no ho saben com durant massa temps uns personatges menyspreables amb massa poder van mirar d’anorrear els qui gosaven viure contracorrent i no sotmetre’s, que facin saber com van maldar aquells tipus innobles per fer doblegar els genolls i les voluntats dels seus opositors. Ens calen treballs d’aquesta mena, perquè tots plegats passem cada cop més de política. Veient Salvador es fa evident que la crítica al sistema i als seus actors és saludable i necessària. No militar en res és un luxe que no podem permetre’ns si no volem reviure, més tard o més d’hora, dies tan atziacs com els que narra el film de Huerga.

Joan-Albert Ros

Anuncis

Una resposta to “NI OBLIT NI RENÚNCIA”

  1. Yolanda Says:

    Ei!!!!! Som la Rous i la Yols, nomes voliem dir-te que tot i que fa molt de temps que no parlem ens ha fet molta il.lusio veure el teu espai. Ens han agradat molt els teus dibuixos i esperem que tot et vagi molt be. Nosaltres continuem vivint a Nottingham i de moment tot be. Molts petons!!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: