Arxivar per Abril, 2008

CRACS

Posted in Esport with tags , , , , , , , , , , on 30 Abril 2008 by Joan-Albert Ros

Davant de l’espectacle pirotècnic més car del món (és a dir, molt soroll per a no res), amb el partit absurd del Barça a Old Trafford contra el Manchester United i, sobretot, a punt de cloure una segona temporada sense obtenir trofeus futbolístics ni fruits tangibles de cap mena amb els que obsequiar els afeccionats, s’imposa una reflexió lingüística aplicada a l’esport.

És trist, però, filològicament parlant, un cas de paronímia degut a la implantació d’un mot d’origen estranger amenaça de fer-nos perdre el sentit original d’una paraula ben nostrada.

Només cal fer un cop d’ull al vetust diccionari Pompeu Fabra. Transcric:

crac m. Dit d’un home d’escassa vàlua en un concepte o altre“.

Penso que és hora de recuperar la semàntica catalana del vocable i considerar, sense complexos, que gairebé tota la plantilla de Rijkaard, home per home, es mereix ser distingida amb tan onomatopeic títol: Són uns cracs de collons. Això sí, sense ca (k), cal evitar l’anglicisme, perquè els autèntics fenòmens escassegen, i de figures en tenim ben poques.

Joan-Albert Ros

PROPERA ESTACIÓ

Posted in Rauxa with tags , , , , on 17 Abril 2008 by Joan-Albert Ros

Sortia amb pressa. No només perquè tinc el mal vici de temptar la sort dilatant massa els terminis d’entrega, sinó també perquè lluitava contra una fama d’impuntual que m’havia guanyat a pols. Havia d’anar a la facultat a lliurar el que –esperava, sobretot pel gran esforç que hi havia esmerçat- havia de ser el darrer treball de carrera. Feia tard, hi hauria d’haver arribat a les cinc i eren quarts de sis ben tocats. Per fi em sentia realment satisfet amb el conjunt d’una obra que fins al curs anterior jo mateix hauria titllat de mediocre, però seguia sense ser capaç de fer res a temps. Aquella assignatura de projectes havia aconseguit donar sentit als cinc anys de Belles Arts. Duia a la carpeta de sota el braç una veritable tesi sobre l’aspecte demiúrgic de la creació artística. Amb el temps he acabat per veure en aquells dibuixos i en aquell assaig de cent cinquanta pàgines més uns balbotejos grandiloqüents i pretensiosos i uns gargots agosarats que no res de gaire notable. De totes formes, el professor de l’assignatura no pensava el mateix i m’havia encoratjat a tirar endavant com fins llavors no ho havia fet ningú. Havien estat tres mesos de feina, i tot i els defectes que hi puc veure ara amb la perspectiva, puc dir que encara em sento prou orgullós del resultat.

Érem a mitjans de juny, però plovia força, aquella tarda que semblava vespre, de tan foscos com eren els núvols que enteranyinaven el cel. Poc més que una tamborinada d’estiu, però suficient per acabar ben xop només de recórrer els pocs metres que hi ha des de casa, al primer xamfrà del carrer València, fins a l’estació de la línia verda de Tarragona. Vaig entrar rabent al passadís subterrani i el vaig recórrer ràpidament, vigilant de no relliscar. Se sentia arribar un comboi a l’andana, si m’afanyava encara tindria el temps just de pujar-hi, després de validar el bitllet i baixar les escales.

Tot i els escarafalls i el tràfec, només vaig poder veure com la foscor del túnel engolia el darrer vagó. Sospirant vaig mirar enlaire, cap al rellotge que m’havia de fer saber quants minuts hauria d’esperar abans no aparegués un nou tren que em dugués cap a Zona Universitària. El rellotge semblava apagat, però abans de poder-hi pensar va aturar-se a la meva andana un altre comboi, que ni havia sentit acostar-se. Em va colpir aquella destacable celeritat, vaig entrar al vagó que tenia més a prop, sobtat i agraït, perquè, providencialment, l’agència de Transports Metropolitans de Barcelona hagués augmentat la freqüència de pas del metro.

Aviat es van tancar les portes i vam arrencar. Recolzat en una de les baranes vaig fullejar de nou el dossier en el que m’havia capficat tantes hores, rellegia algun dels paràgrafs, mirant de sospesar, per enèsima vegada, si havia escollit les paraules adients en una o altra frase. Ho havia repassat massa cops, segurament, però com que sempre hi trobava quelcom susceptible de ser reescrit, temia que em caldria, de nou, més temps. Potser tot és inevitablement perfectible, per molta estona que s’inverteixi en polir les formes, segurament és quimèric d’aspirar a considerar definitiva una obra o donar cap text per enllestit, però no he pogut mai evitar repassar-ho tot, fins i tot obsessivament, mirant d’esmenar qualsevol error que pogués cometre. No em preocupa posar-me en evidència davant l’escrutini de cap jutge, però sovint temo incórrer en errades de cap mena. Suposo que la ciència pot argumentar amb fórmules que temps i entropia augmenten de manera proporcional, i persones raonables convindrien que és presumptuós repassar la feina amb tant deteniment, però no podia evitar fer un cop d’ull a aquelles planes. Una vegada més, almenys. De manera que rellegia, i divagava.

Abstret com estava en les meves cavil·lacions em va costar d’adonar-me que feia alguns minuts que ens movíem prou veloçment, potser m’havia passat per alt que la megafonia hagués anunciat cap estació, però estava convençut que el transport no havia efectuat cap parada. Vaig fixar-me en els indicadors lluminosos sobre les portes, estaven apagats, no hauria pogut dir en quin punt del recorregut ens trobàvem. Se’m va acudir de demanar a algú altre de dins del vagó si havia sentit que s’avisés d’alguna aturada imminent. Vaig dirigir-me a una senyora cap-cota, asseguda a prop meu, vestida de blanc i d’edat avançada. Va alçar un moment el cap i va somriure, per tota resposta. Un altre passatger va respondre similarment quan el vaig inquirir, cosa que em va sorprendre força. Per sort, vaig veure el revisor al final del vagó, i m’hi vaig dirigir, cada cop m’inquietaven més aquell viatge sense pausa i el silenci que m’envoltava.

L’home no em va deixar badar boca, em va exigir el bitllet, amablement però amb fermesa. “Perdoneu, podríeu dir-me…” –intentava preguntar-li el motiu de tan estrambòtic recorregut, però em va interrompre, mirant-me de fit a fit, “el bitllet, si us plau…”. Vaig donar-li la meva T10, i la va marcar amb una mena de foradadora, sense enretirar el seu esguard del meu, sense ni molestar-se a comprovar la validesa de la cartolina que li havia estès; quan me la va tornar vaig insistir de nou. Per fi m’escoltava, i va mirar-me estupefacte. Va demanar-me que li tornés a mostrar la meva targeta, i la va mirar sorprès. “Amb aquest títol de transport no podeu viatjar on es dirigeix aquest comboi, jove!” –em va etzibar, força contrariat- “Haureu de baixar”. Jo no entenia res, però no el vaig poder rebatre, tan aviat com vaig obrir la boca es van activar els altaveus, “propera estació: Tarragona”. En pocs segons vam afluixar la marxa, les portes es van obrir i vaig poder baixar. Tarragona? Era l’estació on havia pujat, aquella en la que ara baixava? Em vaig girar per veure el metro, que ja marxava, aviat la negror del túnel es va haver empassat fins al darrer vagó d’aquell estrany tren.

“Que es troba bé, jove?”- em va dir una veu que, per un instant, em va semblar reconèixer. Al costat mateix de les escales un home i una dona em miraven amb cara de preocupació. “Sí, que em trobo bé… Per què m’ho pregunten?”- els vaig demanar. “Hem pensat que s’havia fet mal, quan ha caigut baixant l’escala”- va respondre l’home. Vaig tocar-me la templa dreta amb el palmell de la mà. Em vaig tacar els dits de sang. “Ha picat amb el cap en un graó, ens ha espantat, –va dir la dona- que necessita ajuda?”. Vaig tranquil·litzar-los i els vaig donar les gràcies per la seva atenció. “Només estic una mica desconcertat” –els vaig dir- estic bé, no s’amoïnin”.

Va entrar un altre comboi, però no vaig gosar pujar-hi. Sabia que havia d’anar a dur el treball, però no estava segur de voler fer el trajecte en metro, aquest cop. L’home i la dona van pujar en un vagó, no vaig poder evitar quedar-me’ls mirant. Eren ells, la passatgera vestida de blanc i el revisor de la meva visió? Era evident que m’havia donat un cop al cap i havia tingut alguna mena d’al·lucinació. Vaig seure en un dels bancs de pedra, i vaig fullejar de nou aquell treball que de poc no em costa la vida. Potser tot havia estat una jugada del meu subconscient, però aquell viatge oníric no encaixava amb la meva T10, marcada, enmig d’una de les pàgines.

Joan-Albert Ros

Aquest conte ha estat remès a la 2a edició del concurs de relats curts TMB PLE D’HISTÒRIES.

%d bloggers like this: