Arxivar per Octubre, 2011

LA COL·LECCIÓ

Posted in Rauxa with tags , , , , , on 29 Octubre 2011 by Joan-Albert Ros

Volia pensar que finalment, un tipus mundà i mediocre com ell, havia assolit, mercès a l’experiència, una formació i una destresa que ni la vida acadèmica ni l’estudi no li haurien facilitat. Tot i que sabia que en el fons no era més que un modest taxidermista, avesat a l’aspror de la palla, a la suavitat dels pelatges més diversos, a l’olor del formol i de la carn morta, tants anys de vida en parella l’havien dut a considerar-se expert en taxonomia sense necessitat d’haver posat mai els peus a cap facultat de biologia: La convivència prolongada amb la seva muller li havia permès d’omplir dels més diversos espècimens un remarcable museu de zoologia.

En principi hauria volgut que a la seva col·lecció només hi entressin éssers magnífics, la mena d’animals majestuosos que hom pot associar a afalacs, elogis i compliments, però aquelles dues formiguetes que de mica en mica havien acumulat prou estalvis i s’havien convertit en abelles feineres per a comprar un habitatge on anar a viure plegades, van deixar enrere aquella primera transformació dins de l’ordre dels insectes himenòpters per a donar pas a metamorfosis encara més extraordinàries. Potser durant un cert temps va poder classificar papallones, colibrís, gaseles, isards, panteres, paons, ratolinets i conillets de vellut, però ara que ell era calb i ella es pentinava una llarga cabellera del blanc translúcid de l’alabastre, els insults que havien proferit durant tota una vida compartida guanyaven de molt llarg les moixaines i les amoretes i omplien cambres i cambres d’un museu que era un monument a llur pèssima convivència.

Hi havia, dissecades, tantes bestioles i feristeles com improperis havien intercanviat. Destacava la sala plena de mamífers artiodàctils de la família dels suids; n’hi havia de salvatges -com el senglar- i n’hi havia de domèstics -porcs de gla, porcs de granja, porcs negres, truges i garrins. L’esposa, sobretot, farta d’anar darrera d’ell netejant la seva brutícia, el trobava l’exemple perfecte del marrà per excel·lència. Ell li havia dedicat semblants epítets. Hi havia vaques, foques, morses, guilles, fures i borinots. També l’havia acusada de tenir ara massa pardals al cap, ara corbs d’idees negres. Ella el corresponia titllant-lo de peresós, el mamífer de l’ordre dels xenartres, de potes llargues i ungles corbes, d’hàbitat arborícola. Tots dos havien estat paparres, sangoneres, lluços, cucs, voltors, rates de claveguera, escarabats piloters, escurçons i escorpins… No hi havia límit per a aquell inventari de bestiar indesitjable. Coronava l’exposició una sala amb un elefant i una balena, exemples del pes notable al que un i altra, respectivament, havien arribat amb l’edat.

Ell es veia convertit en comissari d’una exposició fabulosa, però el cert era que aquell matrimoni ja no eren un home i una dona, sinó la mena de bèsties que hom detesta. Dues males bèsties. Un parell de peces de museu.

Joan-Albert Ros

Aquest text ha estat redactat en el marc del III Concurs Internacional de Literatura Ràpida a la Biblioteca Vapor Vell, el matí del dissabte 29 d’octubre de 2011.

Anuncis
%d bloggers like this: