Archive for the Actualitat Category

‘HACKEJAR’ ELS COMICIS

Posted in Actualitat, País with tags , , , , , , , on 30 Octubre 2017 by Joan-Albert Ros

Votació

Des de divendres han sorgit unes quantes veus des de l’independentisme que ponderen la possibilitat de participar en les eleccions convocades pel govern espanyol en virtut de les mesures derivades de l’aprovació de l’article 155 de la Constitució Espanyola. Modestament, crec que hi ha un error de base en suggerir que el sobiranisme i l’independentisme han de sumar-se a aquesta contesa electoral, perquè suposa l’acceptació de la usurpació de les funcions de les autoritats legítimes a Catalunya i converteix la declaració de la República de Catalunya per part del Parlament en poc més que un brindis al sol.

Penso que cal que el govern d’aquesta República naixent faci passes decidides i aviat i no accepti, simplement, de sotmetre’s a un poder aliè i hostil i tampoc a un relat imposat que el considera clandestí i culpable de rebel·lió. Si sobiranisme i independentisme han de participar en les eleccions del 21-D, només hi ha una manera legítima de defensar-ho sense convertir els passos per l’aixecament de la República en paper mullat: El Molt Honorable President Carles Puigdemont, en l’exercici del seu càrrec, no pot acceptar de ser-ne remogut i ha de convocar eleccions amb idèntica data a les que ha convocat l’estat espanyol.

L’estratègia ha de ser hackejar la imposició dels comicis autonòmics. És la manera menys conflictiva i l’única legítima d’acceptar-los com a solució. No hi ha, de fet, cap altra manera digna que el govern legítim de la República de Catalunya accepti que els catalans hagin estat cridats a votar sense el seu concurs.

L’unionisme només se sent cridat a les eleccions convocades per Rajoy. L’independentisme no acceptarà la convocatòria unànimement. Quina és la manera de recollir el guant i guanyar les eleccions? Si hi ha d’haver eleccions i tota la ciutadania s’hi ha de sentir cridada, és important que la convoqui l’autoritat legítima a Catalunya. Ja està bé que l’estat espanyol cridi al vot en aquesta contesa, però ara és el govern legítim el que ha d’actuar de manera que faci evident que no accepta que li usurpin les funcions. I després, havent convocat els comicis com toca, llavors sí, i per descomptat, l’independentisme ha de guanyar-los.

Ara que fins i tot l’electorat unionista ha cridat “votarem!” es tracta d’aprofitar-ho i aconseguir que ho tornin a cridar el sobiranisme i l’independentisme. No serien dos processos electorals paral·lels, només seria així si es fixés una altra data, i potser podria ser interessant mesurar forces i legitimitats però també seria conflictiu: acabaríem escenificant probablement un nou 1-O. Si la cita és la mateixa, en canvi, no hi ha enfrontament, només dialèctica política, i aquesta seria la gràcia. Màxima participació i legitimació a dues bandes, al gust de tota mena d’electors.

Fóra desitjable que, si el President i les forces sobiranistes i independentistes ho consideren oportú, poguessin especificar als seus programes respectius (si és que no n’hi ha un de conjunt) que consideraran la contesa unes eleccions constituents si guanyen. A més, no cal pensar en la logística per posar urnes, paperetes, junta electoral i altres aspectes de logística bàsics, perquè en el fons la feina la farà l’estat espanyol. Oi que el govern legítim no controla res? Doncs ja farà l’estat espanyol la feina; això sí, cal pensar en tenir interventors a totes les meses perquè perpetraran frau si poden, i hi ha antecedents com per sospitar i encarar el risc d’una tupinada amb tota la cautela.

Hi ha qui pot dir que, sabent que hi haurà urnes tant si el MHP convoca com si no, hackejar els comicis és retorçar el relat, però molts independentistes anirem a votar si ens convoca l’autoritat legítima, difícilment participarem en una xarlotada organitzada per una autoritat a qui no reconeixem. L’unionisme pensa el mateix, a l’inrevés. I succeeix idènticament amb la participació de les forces polítiques de cada opció: la CUP no voldria concórrer a unes autonòmiques, PP, PSC i C’s no voldrien fer campanya en cap referèndum. Per això cal legitimar els comicis a dues bandes. D’una banda ja estan legitimats, cal que l’independentisme i el sobiranisme s’afanyin també a legitimar-los també. Al capdavall, això serà probablement el més similar que puguem aconseguir a un referèndum pactat.

En conclusió, per a l’independentisme, guanyar amb les úniques urnes que reconeixen com a vàlides l’unionisme, Espanya i la UE seria un triomf triple, però encara seria millor guanyar en camp comú i rebentar el relat colonial.

Joan-Albert Ros

 

Anuncis

QUI MENJA SOPES…

Posted in Actualitat with tags , , , , , on 23 Abril 2006 by Joan-Albert Ros

QUI MENJA SOPES

Mai no he estat un entusiasta dels brous, ni de les cremes, ni de massa res que s’hagi de menjar amb cullera, tot i que sempre vaig sentir el meu avi lloar les excel·lències d’aquestes menges amb aquell adagi català tan estrambòtic que resa que “qui menja sopes se les pensa totes”. Ara, sembla, hi ha qui ho fa al revés: primer se’n pensa una de ben grossa, i després es fa una sopa. Ahir dissabte, tot esmorzant, mig adormit encara, vaig sentir que la ràdio informava que la nit de dijous a divendres passat, algú amb molta gana i poques manies es va acostar al cementiri de Peralada amb una cassola, un pitet, un bol, un escuradents, un fogonet de càmping-gas i unes pastilles d’avecrem i va cuinar -a hores d’ara, diuen, no se sap si són un de sol o bé diversos, els profanadors- una nutritiva sopeta d’ossos de difunt.

El vigilant del recinte, pel matí, en trobar un ninxo malmès que va resistir l’embat dels famolencs visitants nocturns i un altre que aquells desaprensius van aconseguir esquerdar i saquejar, deuria sorprendre’s, primer; però segur que, després, va esparverar-lo topar-se amb l’esmentada cassola, plena d’un suculent caldet preparat amb l’ossada d’una bona dona, morta fa prop de deu anys. Cal dir que hi havia, també, una tasseta que, molt probablement, hauria estat emprada pels refinats sibarites que aquella nit van posar-se les botes amb un àpat tan macabre.

A mi, tant d’avecrem, tanta gastronomia funerària de pa sucat amb oli (un complement inexplicablement absent del tiberi, per cert), i tanta deconstrucció ferranadrianesca, em fa pensar que no anem gens bé, si fins i tot els necròfags se’ns tornen llepafils. Diran, com sempre, que la culpa és del rol, o dels còmics, potser de dèries satàniques suscitades pels malèfics videojocs. Però no, em sembla a mi que la culpa és de l’avorriment.

… I de la gana, també, és clar.

Joan-Albert Ros

Cliqueu per llegir la notícia a l’Absurd Diari.

SOBRE LA BICICLETADA POPULAR

Posted in Actualitat with tags , , , , , , , on 21 Juny 2005 by Joan-Albert Ros

Un esperpent ciutadà que l’Ajuntament de Barcelona presenta com una festa que vol ser paradigma d’una mobilitat urbana ecològica, sostenible i ideal, quan no passa de ser flor d’un dia per mirar de consolar els usuaris de la bicicleta, diàriament discriminats.

Avui diumenge, 12 de juny de 2005, l’Ajuntament de Barcelona ha organitzat una bicicletada popular pels carrers de la ciutat. Un esdeveniment que, per unes hores, ha suposat un important caos circulatori, tot i celebrar-se en dia festiu, i que, des del meu modest punt de vista -tot i allò que diuen els polítics- com a iniciativa isolada no serveix, ni de lluny, per donar solució al problema del trànsit. Caldria endegar, penso, mesures per protegir els qui acostumem a servir-nos de la bici per anar arreu, i ben aviat hi hauria qui deixaria de banda el vehicle de motor per a realitzar la majoria de desplaçaments. A més de la implementació del carril bici, totalment necessària, crec que s’hauria de lluitar per garantir en la mesura del possible als usuaris d’aquesta mena de vehicles que quan se’n serveixin per anar a qualsevol banda podran estar tranquils si la deixen estacada a un fanal o un arbre, per exemple, al carrer.

Sóc usuari habitual de la bicicleta, me’n serveixo a diari: per anar a la feina, o a la facultat o, simplement, per a fer esport i esbargir-me. Crec que és el mitjà de locomoció ideal per a una gran ciutat com Barcelona. Però a problemes prou coneguts que afecten els ciclistes urbans (com la manca d’una xarxa prou àmplia de carril bici segregat o la difícil convivència amb el transport motoritzat i, ocasionalment, també amb els vianants) se li afegeix un que no ha atret prou atenció per part de les autoritats responsables i que ja ha esdevingut una situació de risc per a qualsevol propietari de bicicleta que gosi deixar-la fermada a qualsevol arbre, fanal, barana o mobiliari urbà específic per a l’estacionament d’aquests vehicles.

En un període de gairebé cinc anys m’han robat quatre bicicletes: un parell de bones i un parell que en poc temps haurien estat ferralla. Però cadascuna d’elles em feia un servei important. La veritat és que veure’m sense bicicleta significa haver de recórrer per desplaçar-me a una sèrie de mitjans de transport (gairebé tots ells contaminants) molt menys saludables i que em surten, a la llarga, força més cars del que és el manteniment d’una bicicleta, que és el que més s’adapta a la meva butxaca modesta de llicenciat que es paga una segona llicenciatura i que té un contracte precari, quan en té algun.

He de dir que tinc la sospita fonamentada que el lladre de les dues darreres bicicletes podria haver estat el mateix: han estat robades al mateix barri, l’Esquerra de l’Eixample, i el modus operandi coincideix, tot i haver-les deixat lligades amb un cadenat de motocicleta, qui se les ha endut ha fet servir una cisalla potent i ha tallat pel mateix lloc.

No sé què hem de fer els usuaris d’aquest transport per a evitar que hi hagi qui se n’apropiï il·lícitament. He provat tota mena de tanques i cadenes, fent-ne servir normalment, com a mínim, un parell alhora (tot i que no és gens còmode carregar, com ànima amb pena, amb tanta cadena, atrezzo de fantasma. Anar a denunciar-ho a la policia no serveix per a res; a més, dels tres cops que he anat a comissaria, no he estat capaç de trobar un sol agent que fos capaç d’atendre’m en la meva llengua.

Sé que hi ha dipòsits de la guàrdia urbana plens de bicicletes que ningú no va a reclamar o que no són ni mostrades ni lliurades a qui les reclama, si aquest no presenta una factura que acrediti que n’és el propietari. En ocasions, a més, he vist la grua dels serveis municipals retirar bicicletes que a ningú no feien nosa; espero que qui s’hagi endut les meves no sigui, en cap cas, la policia, tot i que el primer cop que me’n van robar una, l’havia deixat, lligada com feia cada dia, al costat del guarda urbà de l’entrada del parc de Palau Reial, que em saludava cada matí i deia que me la vigilava.

He sentit unes quantes vegades el primer tinent d’alcalde Jordi Portabella parlant de projectes d’identificació de bicicletes per a fer-ne més difícil la revenda il·legal. No crec que s’hagi fet res, encara, en aquest sentit des de l’Ajuntament. Espero que el senyor Clos i el seu equip de govern no triguin més a adonar-se de la preocupació dels usuaris urbans de la bicicleta pels freqüents robatoris: al taller on acostumo a dur-les a reparar (quan en tinc, és clar) he tingut ocasió de comprovar que som molts els qui n’hem patit algun… i no en tinc pas el rècord.

Joan-Albert Ros

HI HA BOMBOLLA IMMOBILIÀRIA?

Posted in Actualitat with tags , , on 3 Abril 2005 by Joan-Albert Ros

Per què sembla, en ocasions, que hi ha tantes diagnosis com analistes econòmics, si tots plegats treballen amb unes mateixes dades? Pot haver-hi qui intenti negar la realitat? Què és, realment, una “bombolla immobiliària” i a partir de quan convé témer que l’augment desaforat de preus posi en perill la mateixa estabilitat del sistema econòmic?

De fa un temps sentim a parlar arreu de la bombolla immobiliària. El preu desorbitat dels immobles és una de les majors preocupacions socials a dia d’avui. Ara bé, si fem cas d’allò que els mitjans de comunicació ens fan arribar, tot i que sembla que tothom aprecia que el preu de l’habitatge no fa sinó encarir-se de forma desmesurada, hi ha veus, en principi prou autoritzades, que es resisteixen a considerar que aquest estat de coses s’assembli gens a una bombolla. Per què hi ha qui defuig aquest mot?

Si bé les opinions són lliures, els fets són, en canvi, irrefutables; tant si els teòrics es posen d’acord en l’abast del problema com si no. Tot i que podem considerar natural l’augment del preu de l’habitatge, des de l’any 1998 -com a mínim- aquesta alça ha estat del tot desmesurada. En parlar de “bombolla immobiliària” hom designa una pujada desproporcionada dels preus dels pisos i les cases, que comporta unes xifres d’adquisició artificials; uns preus que, de tan inflats, poden arribar a “esclatar”, cosa que significaria una forta davallada no només en l’import de venda, sinó també del valor de l’habitatge de propietat, fet que generaria pèrdues en les plusvàlues adquirides. Segurament això acontentaria els qui volen comprar un pis, però suposaria una enorme pèrdua de patrimoni per als qui ja el tenen, i també per als constructors. Això explica, en part, que hi hagi qui no vulgui ni sentir parlar que això pugui donar-se, però no serveix, realment, per explicar si hi ha o no risc real que el mercat immobiliari arribi a col·lapsar-se.

De fet, quan el senyor Álvarez Cascos era ministre de Foment, inquirit sobre aquesta qüestió, admetia que els pisos són cars, però que si la gent els compra és perquè té diners. Potser aquesta opinió manifesta com d’allunyats es troben els polítics dels problemes reals de la gent, però aquests no són els únics que perceben la realitat de forma esbiaixada: Enric Reyna, president de l’Associació de Promotors i Constructors d’Edificis de Barcelona i Catalunya, ha arribat a qualificar de “temeritat” que “crea alarmisme” (Avui, 4-X-2003) “sostenir que la bombolla immobiliària pot esclatar”. Potser hauríem de considerar que això és un reconeixement implícit per part d’algú autoritzat que l’esmentada bombolla existeix, però Reyna mateix mira de tranquil·litzar tothom, i alhora explica per què no convé espantar la societat: “la gent es pot començar a reprimir i no comprar, i si el mercat s’atura de cop, es produirà el pànic i creurem que ha esclatat la bombolla immobiliària”. Les paraules de Reyna responien a un estudi del Banc d’Espanya en el qual s’alertava que el preu de l’habitatge es troba sobrevalorat al voltant del vint per cent, cosa que podria desencadenar “un brusc ajustament” en el mercat immobiliari. A principis d’aquest mateix any, un informe de la immobiliària Forcadell ja avisava que els preus no baixarien aquest 2004, que es tancaria amb un increment del dotze per cent per als preus dels pisos de propietat i d’un vint per cent per als de lloguer; de manera que el senyor Reyna no té res a témer, el seu negoci no perilla… almenys de manera immediata.

Tot i que la Constitució recull el dret de tots els ciutadans a tenir un habitatge digne, en termes comparatius, el preu dels immobles a l’Estat espanyol és el més car de la Unió Europea. Fins ara, les escasses iniciatives polítiques sorgides per donar resposta al problema -com promulgar lleis per liberalitzar el sòl, per part del PP- no han fet que es moderin els preus (quan no n’han contribuït clarament a l’alça). De moment, les esquerres no ho han fet millor: són els ajuntaments els qui concedeixen llicències d’obres i autoritzen que es faci un ús o un altre dels terrenys, i Barcelona, Sevilla, Sant Sebastià o Corunya, on manen els socialistes, són algunes de les ciutats més cares de l’Estat. Com assenyala José García-Montalvo (Professor del Departament d’Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra) “quan hi ha una bombolla, per definició, hi ha un munt de persones que no actuen de manera racional”, cosa que nodreix i explica l’existència del fenomen; “els compradors projecten la dinàmica de preus del passat en el futur sense tenir en compte l’evolució futura dels factors que són importants en la determinació dels preus”. Promotors i constructors, que són parts interessades -de qui cal no refiar-se, per tant- manifesten que, com a molt, hi ha una lleugera “sobrevaloració”. Allò que cal fer en aquests casos, doncs, és no comprar, senzillament. Cosa que ens aboca a dues alternatives possibles: o bé les autoritats pertinents despenalitzen l’ocupació, o tard o d’hora tot això tot això ens esclatarà davant dels nassos. També davant dels d’aquells que s’entestaven a convèncer-nos que aquella bombolla fantasma de la qual tant parlàvem no existia.

Joan-Albert Ros

%d bloggers like this: