Archive for the Cinema Category

NI OBLIT NI RENÚNCIA

Posted in Cinema with tags , , , , , , , on 20 Setembre 2006 by Joan-Albert Ros

Un comentari a propòsit de Salvador, de Manuel Huerga.

“El 2 de març del 1974, el jove militant del Moviment Ibèric d’Alliberament, Salvador Puig Antich, va esdevenir l’últim pres polític executat a Espanya mitjançant el “garrot vil. Aquesta és la seva història i la dels intents desesperats de la seva família, companys i advocats per evitar-ne l’execució”.

Direcció: Manuel Huerga.
País: Catalunya.
Any: 2006.
Duració: 134 min.
Gènere: Drama.
Intèrprets: Daniel Brühl (Salvador Puig Antich), Mercedes Sampietro (Mare de Salvador), Simon Bellouard (Sebas), Celso Bugallo (Pare de Salvador), Joaquín Climent (Inspector Bocigas), Roger Coma (Caminal), Antonio Dechent (Timoteo Fernández), Aida Folch (Marian Mateos), Carlos Fuentes (Anguas), Joel Joan (Oriol Solé), William Miller (Torres Cri-Cri),Marc Rodríguez (Xavier Garriga), Ingrid Rubio (Margalida), Leonardo Sbaraglia (Jesús Irurre), Tristán Ulloa (Oriol Arau), Leonor Watling (Montse Plaza), Rubén Ochandiano, Emilio Gutierrez Caba.
Producció: Albert Martinez Martin.
Música: Lluís Llach.
Fotografia: David Omedes.

Demolidora, crua, sense concessions, testimoni d’un temps i d’un país. Bella i terrible, no pot deixar indiferent ningú. Si més no, ningú amb una mínima consciència [democràtica].

Manuel Huerga dirigeix una pel·lícula que s’estrena tard, però que hauria d’arribar molt lluny. Convé assenyalar, per si hi ha qui no se n’ha assabentat, que el realitzador no signa un documental, sinó una recreació cinematogràfica construïda a base de flashbacks que parteixen del moment de la captura del grup de Salvador al carrer Girona i que es converteix en un compte enrera inexorable dels darrers dies en la vida del jove anarquista Salvador Puig Antich, condemnat a mort a les acaballes del franquisme, i que és fidel a la història en allò més important.

Daniel Brühl, alemany de mare catalana, interpreta un Salvador càlid i proper, entranyable, compromès i somiador, que en cap moment no es mostra personalment davant dels espectadors ni davant de la seva societat com a innocent, ni pretén ser-ho, però que no pot ser vist més que com a víctima. Del primer al darrer dels actors que donen vida a cadascun dels personatges del film resulten convincents i emotius i executen de forma notable la seva labor. Fins i tot el sorprenent procés de transformació ideològica viscut pel funcionari de presons que coneix Puig Antich a la Model esdevé creïble, i reflecteix, d’una banda, el canvi que hauria de sacsejar Espanya en poc temps i, de l’altra, la importància del poder d’un sol home per canviar pensaments que els qui llavors eren el poder pretenien mostrar com a principis dogmàtics i inamovibles.

Hi ha qui ha denunciat el·lipsis conceptuals significatives, antics companys de militància de Salvador Puig Antich han criticat la cinta: afirmen que ofereix una visió estereotipada, hollywoodenca, videoclipera. Han acusat Huerga, fins i tot, de mostrar el darrer executat a garrot pel franquisme com un heroi independentista català. No sé per mitjà de quins rars mecanismes de raonament hi ha qui pot arribar a inferir res de similar; moltes de les observacions de la crítica signada per ex-membres del MIL no tenen raó de ser, crec. Resulta clar que la pel·lícula no és cap pamflet -que és el que sembla que voldrien alguns- sinó un cant a la vida, a la llibertat, a la lluita pels propis ideals davant de qualsevol adversitat, i una elegia per un ésser de gran humanitat, presentat al públic amb els seus errors i els seus encerts i convertit en màrtir en contra de la seva voluntat. És un al·legat en contra de la pena de mort i de les dictadures, en contra de la indiferència atroç de la maquinària burocràtica de l’aparell d’un estat opressor i captor de pobles, d’idees i de persones. L’abast idealista (però no ingenu) dels valors que defensa l’obra de Huerga, lluny de caure en terrenys que ningú pugui considerar provincians, pot molt bé ser del tot universal.

Posats a trobar algun punt criticable en el conjunt, he de dir que, així com resulta colpidora la versió de “I Si Canto Trist”, de Lluís Llach i cal celebrar que hagi estat triada per cloure el metratge acompanyant els títols de crèdit, no és menys esborronadora la cançó “A Margalida” de Joan Isaac, i hom pot trobar a faltar que no hagi estat inclosa a la banda sonora, ja que ha estat sonant durant gairebé trenta anys sense veure minvada la seva força, i és un dels pocs homenatges populars que s’han retut a la memòria de l’anarquista executat. Potser s’explica aquesta absència pel pes argumental del personatge de Margalida, la xicota de Salvador i la destinatària de la lletra d’Isaac, que no és fonamental en el guió (basat en el llibre “Compte Enrera”, de Francesc Escribano), però la càrrega emotiva de la peça és considerable i alguna de les escenes finals hauria vist reforçat el seu sentit si la melodia hagués acompanyat les imatges, si bé el resultat final és igualment excel·lent.

No ha plogut pas tant, d’ençà que ens van matar Puig Antich, cal no oblidar que el “senyor” que signava les sentències d’execució dictades per Franco i que afirmava allò de “la calle es mía”, presidia fins fa tres dies una comunitat autònoma, i segueix fent-se sentir massa sovint i essent una referència per al partit que va fundar i que es nodreix de la mateixa mala bava reaccionària, paleopolítica i antidemocràtica que caracteritzava l’antic règim. I com aquesta figura n’hi ha tantes d’altres, i no és difícil constatar que, avui encara, els seguidors de tals individus amb tan perilloses idees són legió.

Recentment, l’Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España ha revelat que Salvador és una de les possibles candidates a ser seleccionades per representar l’estat espanyol en la cursa cap als òscars de Hollywood com a “millor pel·licula de parla no-anglesa”. Ja avanço que, abans que la cinta de Manuel Huerga, triaran l’Almodóvar de torn, o aquest producte pretesament internacional que es pensen que és Alatriste. I és que no se m’acut que mai hi hagi hagut, en tot el temps que fa que van enterrar aquell vell decrèpit que feia de dictador al regne del non plus ultra, un sol gest de condemna del franquisme per part de cap institució que representi l’estat en el seu conjunt. Molt m’estranyaria que aquest cop ni els progres del món del cinema que cridaven allò de “no a la guerra!” quan el funest trio de les Açores va decidir envair l’Iraq -però que no vam sentir quan la Brunete mediàtica va dedicar tota mena de penjaments al poble català quan el Parlament va aprovar l’Estatut- gosessin fer que aquest cop passés diferentment, tot i que és una actriu catalana qui dirigeix actualment l’Academia (Mercedes Sampietro, que encarna la mare de Salvador a la pel·lícula, precisament). Estic segur que Salvador podria fer davant del món millor paper que cap dels altres dos llargmetratges proposats, però dubto molt que tinguem mai oportunitat de veure refutada aquesta hipòtesi.

Necessitem més pel·lícules com Salvador que recordin als qui van oblidar i expliquin als qui no ho saben com durant massa temps uns personatges menyspreables amb massa poder van mirar d’anorrear els qui gosaven viure contracorrent i no sotmetre’s, que facin saber com van maldar aquells tipus innobles per fer doblegar els genolls i les voluntats dels seus opositors. Ens calen treballs d’aquesta mena, perquè tots plegats passem cada cop més de política. Veient Salvador es fa evident que la crítica al sistema i als seus actors és saludable i necessària. No militar en res és un luxe que no podem permetre’ns si no volem reviure, més tard o més d’hora, dies tan atziacs com els que narra el film de Huerga.

Joan-Albert Ros

FUGIDA AL NO-RES [Especial UCE]

Posted in Cinema with tags , , , , , on 27 Agost 2005 by Joan-Albert Ros

Veieu el tràiler de la pel·lícula

Un petit comentari a propòsit de JOVES i dels problemes del cinema català actual.

Direcció i guió: Ramon Térmens Bassa i Carles Torras Pérez.
País: Catalunya.
Any: 2004.
Duració: 105 min.
Gènere: Drama.
Interpretació: Roger Coma (Jordi Vilanova), Aina Clotet (Cristina Puigmartí), Pau Roca (Pau Vilanova), Natasha Yarovenko (Marta), Judit Uriach (Sílvia), Carmela Poch (Anna), Ariadna Cabrol (Roser), Jordi Dauder (Sr. Puigmartí), Vicky Peña (Concepció), Pep Molina (Agustí).
Producció executiva: Jordi Rediu i Norbert Llaràs.
Música: Contratempo i Santos Martínez.
Fotografia: Ángel Luis Fernández.
Muntatge: Amat Carreras.
Direcció artística: Toni Galí.
Vestuari: Marta Alsina.

Amb motiu de la XXXVII Universitat Catalana d’Estiu, mercès a una d’aquelles rares coincidències que fa que hom es trobi en el moment just en el lloc apropiat (i prou assabentat de dades que els qui són també allà, llavors mateix, desconeixen), he tingut el modest petit honor d’introduir els productors de Joves i de presentar breument la pel·lícula al públic assistent al cinema Lido de Prada (Conflent, Catalunya Nord).

Joves és, per començar, el debut cinematogràfic d’un equip de guionista i director format per Ramon Térmens i Carles Torras. Ens presenta les vides entrellaçades d’un jovent aparentment afortunat, però mesquí, ingenu, i visceral.

La història comença, amb en Jordi Vilanova -que interpreta Roger Coma- un jove aspirant a broker, que s’ha marcat com a fita immediata assolir guanys financers prou grans per impressionar el seu avi, un agent borsari retirat que es vanta d’haver basat la seva vida en operar amb valors, per no haver de treballar. La segona part de la pel·lícula se centra en la Cristina Puigmartí, encarnada per Aina Clotet -la filla del cap del protagonista de la primera part; una noia aparentment formada, però gens madura, que no valora cap de les comoditats i avantatges que li permet de gaudir la posició del seu pare. Pau Roca fa el paper de Pau Vilanova, amb qui acaba la pel·lícula, germà del recent llicenciat en econòmiques amb qui començava la cinta- que viu amb la seva colla aventures prou sòrdides, caracteritzades, principalment, pel consum de begudes alcohòliques i estupefaents com a mitjà d’evasió d’un poble i una família que només li suggereixen claustrofòbia.

Joves parla d’una manera colpidora d’una realitat que no ens pot ser gens estranya avui dia. Parla d’alcohol i de drogues, també de la manca d’escrúpols, de la immaduresa, de la desesperança i de la xenofòbia, però parla, alhora i sobretot, de vides vàcues i desencantades i d’incomunicació entre fills i pares com a possibles desencadenants de tots aquests problemes.

Si bé la pel·lícula no és rodona i es fa, probablement, en ocasions, innecessàriament eloqüent, fins i tot prolixa, en escenes que descriuen actes prou brutals, es tracta d’una digna opera prima -amb prou troballes tant en l’aspecte formal com pel que fa al fons- que diposita esperances en els futurs treballs de l’equip director. La cinta pot ser titllada de moralista, però penso que és honesta, alhora, perquè exposa de manera crua actituds i costums, enlloc de criticar-los frontalment. I, al capdavall, se centra en un segment d’edat al que pertanyen director i guionista.

Finalment, productes com Joves haurien de ser el camí a seguir per un cinema català en situació precària, que no arriba a absorbir, ni de bon tros, el nombre considerable de nous talents cinematogràfics del país, per la senzilla raó que no hi ha productors que creguin en invertir un sol ral en produccions rodades en català. De fet, han estat necessaris ben bé vuit anys per a la realització de la pel·lícula, des de l’esborrany inicial fins a l’estrena a les sales de projecció. És simptomàtic de la situació agònica que viu el cinema català el fet que, majoritàriament, els exhibidors hagin demanat a la productora còpies de la pel·lícula doblades al castellà. Afortunadament, com explicaven a Prada Jordi Rediu i Norbert Llaràs, els productors, la cinta ha aguantat mesos a cartellera a Barcelona, però només a aquelles sales on era projectada en català. Potser ha arribat l’hora que l’existència d’un públic nombrós, interessat en un cinema català de qualitat que narra històries properes a la societat actual, posi sobre avís productores i empresaris exhibidors, sovint massa conservadors i poc disposats a fer país, si pensen que el gest els pot passar factura a taquilla.

Joan-Albert Ros

VISITA http://www6.gencat.net/llengcat/cinema/index.htm/, l'espai 'Cinema en català' [© 2003 Generalitat de Catalunya]

LA VERITAT COM UN TRENCACLOSQUES DE PECES INCONNEXES

Posted in Cinema with tags , , , , , on 12 Juny 2005 by Joan-Albert Ros

Un comentari sobre RASHOMON, d’Akira Kurosawa.

Títol original: Rashomon
Direcció: Akira Kurosawa
País: Japó
Any: 1950
Durada: 1:28
Intèrprets: Toshiro Mifune, Machiko Kyo, Masayuki Mori, Takashi Shimura, Minoru Chiaki, Kichijiro Ueda
Producció: Jingo Minoura
Guió: Akira Kurosawa i Shinobu Hashimoto, basat en els contes Rashomon i Al bosc de Ryunosuke Akutagawa
Direcció artística: So Matsuyama
Fotografia: Kazuo Kazuo
Muntatge: Shigeo Nishida
Música: Fumio Hayasaka
So: Iwao Otani

“Desig, violació, mort… i tot va començar amb una lleu brisa.”

Rashomon era la portalada més gran de Kyoto, l’antiga capital japonesa. Amb el declivi de l’àrea oest de la ciutat, el lloc va caure en desús i va esdevenir una relíquia amb mala reputació, amagatall de lladregots i  dipòsit de cadàvers no reclamats. La pel·lícula de Kurosawa, basada en contes de Ryunosuke Akutagawa, és un relat sobre una violació i un assassinat explicat des de distints punts de vista.

La història comença amb l’arribada d’un camperol a la porta de Rashomon per aixoplugar-se d’un xàfec intensíssim que no deixarà de caure fins que no acabi el film. L’home troba allà un llenyataire i un sacerdot corpresos per uns fets que no s’acaben d’explicar.

El llenyataire explica com hauria trobat al bosc un barret de dona abandonat i el cos d’un home mort, i hauria avisat després les autoritats, que haurien detingut un bandit com a principal sospitós del possible crim, i haurien cridat el llenyataire a declarar a la caserna, tres dies més tard. Inquirit pels interrogadors a propòsit de la presència d’una arma homicida, el camperol hauria negat vehementment haver-ne vist cap al voltant del lloc on hauria trobat el cadàver. El sacerdot, en ser consultat, només ofereix un testimoni circumstancial previ als fets: s’hauria creuat en un camí amb un matrimoni, la dona duia el barret que el camperol hauria trobat més tard.

Tahomaru, el lladre, confessa ser l’assassí. Segons ell, en admirar la bellesa de la muller d’un home armat amb una espasa, un arc i unes fletxes, no hauria pogut sinó pensar en posseir-la, i passar per damunt de qui calgués per tal d’aconseguir-ho. Així, amb argúcies hauria convençut l’home per conduir-lo a un indret del bosc on reduir-lo i emmordassar-lo, i menar-hi la dona més tard, amb el propòsit de mostrar-li què havia estat capaç de fer per fer-la seva. Allà, l’hauria posseït, però no hauria hagut de violar-la, finalment, com esperava; l’acte hauria tingut lloc, segons les seves paraules, amb el consentiment de la dama, seduïda per la seva força salvatge, que l’hauria instat, després, a assassinar el marit, per tal de poder-se lliurar al seu nou pretendent sense impediments.

La dona, en canvi, apunta una possibilitat ben diferent: hauria estat ella qui, en sentir que el seu espòs la repudiava esguardant-la despectivament després d’haver estat ultratjada per Tahomaru -que l’hauria violada, hauria acabat amb la vida del seu marit.

L’home mort també dóna a conèixer la seva versió dels fets, per mitjà d’una mèdium: s’hauria suïcidat després d’haver vist com la seva muller es lliurava a Tahomaru d’una manera en què a ell mai no s’havia donat. L’espòs acaba la seva intervenció demanant-se qui li hauria extret del pit la daga amb la que s’hauria llevat la vida.

Finalment, a la porta de Rashomon, després de la insistència del camperol, suspicaç, el llenyataire dóna a conèixer una quarta versió. Ell hauria presenciat tota l’escena, tot i que hauria callat per por d’haver-se buscat problemes; hauria arribat al lloc del bosc on s’hauria desencadenat l’acció quan l’espòs era viu encara. Tahomaru estaria demanant a la dona que l’acceptés com a nou marit, però ella es revelaria incapaç de prendre una decisió similar, i impel·liria els dos homes a batre’s: n’hauria fet escarni, posant en dubte l’homenia de tots dos, i els hauria reptat a mesurar les seves forces entre ells per determinar qui seria mereixedor de quedar-se amb ella.

Si un home mor violentament enmig d’un bosc després de la violació de la seva muller per part d’un delinqüent, i hi ha quatre persones que han presenciat els fets, però cadascuna d’elles relata allò que ha succeït de manera que contradiu allò que diuen els demés, de quina manera es pot saber què ha passat realment?

La cinta està estructurada al voltant de les quatre versions diferents d’allò que ha passat al bosc, testimonis escoltats a la comissaria pel monjo i el bosquetà, que acaba essent, al final, el quart testimoni. La part que es desenvolupa a la portalada de Rashomon, on retorna breument la narració entre testimoni i testimoni per fer sentir les reflexions dels tres personatges, es troba inspirada superficialment en el relat “Rashomon”, mentre que els fets del bosc i la manera d’explicar-ho són singularment fidels al conte, “Al bosc”.

Com passa a les històries d’Akutagawa, Kurosawa no mira d’explicar allò que realment s’esdevingué, sinó que es limita a exposar les versions diferents del succés, i deixa que sigui l’espectador el qui decideixi què creure i què no, o si potser allò que ha passat en realitat no és quelcom prou diferent, que potser inclou elements essencials de les versions dels diferents testimonis. Tot plegat és, de fet, força més complicat. La versió del lladre Tahomaru és la primera que coneixem, i manté que ell és l’assassí, però diu que la jove, de la qui sembla haver-se enamorat, no li va oposar resistència. La dona diu que Tahomaru la va violar, però que va ser ella qui matà el seu marit, en no poder suportar la vergonya i l’odi que ell manifestaria envers seu després de l’ultratge. Tot seguit és la versió de l’home mort la que coneixem, que parla per mitjà d’una vident; afirma que Tahomaru violà la seva dona, però que fou ell mateix qui acabà amb la seva vida. És aquí on finalitza el conte d’Akutagawa, però Kurosawa rebla el clau en la seva pel·lícula i desconcerta l’espectador encara més: El llenyataire descobreix als seus companys de refugi que ha amagat part de la veritat.

Possiblement, la versió de Tahomaru i el llenyataire són essencialment certes, i el bandit és en realitat l’assassí. La dona se sentiria inclinada a mentir per tal de protegir Tahomaru, per qui se sent atreta, i assumiria la culpa del crim; el marit mort també mentiria, i confessaria falsament haver-se suïcidat: en adonar-se dels sentiments de la seva esposa pel bandit, decidiria eximir-los a tots dos de tota culpa -de manera que la seva dona tindria una possibilitat de ser feliç, encara que no fos amb ell, sinó amb el seu assassí. La declaració paranormal de l’home mort conclou amb la qüestió de la daga, que probablement hauria extret el llenyataire -raó per la qual no badaria boca a propòsit de cap arma davant la policia. De totes maneres, aquesta, com qualsevol de les versions que coneixem dels fets, presenta punts febles, precisament per la raó que només podem saber allò que expliquen quatre persones. De fet, fins i tot si l’espectador hagués estat testimoni real dels fets, aquest només podria estar segur d’haver obtingut una cinquena versió, que potser únicament el convenceria a ell. Això ens duu a apuntar que la veritat és, en tot moment, relativa, i no podem parlar mai de certesa en termes absoluts. Hi ha, a més, la possibilitat que hom pugui enganyar-se; respondre què s’ha esdevingut realment, llavors, esdevé gairebé una entelèquia, doncs.

Efectivament, l’espectador pot acabar prenent partit per qualsevol de les versions dels protagonistes, tot i que allò més lògic és posar-les totes en entredit. Cadascun dels testimonis falseja o obvia, com a mínim, alguna part dels fets; però… I si tots diguessin, també, la veritat? O la seva veritat, si més no. Perquè si Tahomaru hagués estat l’autor material de l’assassinat però la dona se li hagués lliurat finalment de grat, com ell suggereix, també ella podria patir remordiments i considerar-se culpable del crim. I, en veure això, el marit podria molt bé haver desitjat suïcidar-se i potser hauria abraçat la mort de grat, ja fos a mans del lladre o de la seva muller. I tot i ser un lladre sense escrúpols, també Tahomaru podria sentir-se responsable en cas que en haver forçat la dama l’hagués empesa a enfonsar la daga en el pit del seu marit.

L’obra desprèn, durant tot el metratge, un inevitable pessimisme, “si no pots creure en les persones, el món és un infern”, diu el monjo, esparverat en adonar-se de com pot ser de difícil confiar en ningú. Però Kurosawa obre, finalment, una escletxa per a l’esperança, per a la fe en la humanitat: el llenyataire -que s’havia quedat l’arma incrustada de pedreria amb la que s’hauria executat l’assassinat per tal de treure’n posteriorment un profit econòmic- decideix oferir el sostre de la seva humil llar a una criatura abandonada en adoptar-la. I el cel s’aclareix i la tempesta s’escampa, simbòlicament.

Rashomon, onzè treball d’Akira Kurosawa, i un dels seus films més breus, guanyà el festival de Venècia, i se li concedí, també, l’Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa el 1951, després de ser considerat mereixedor de diversos premis. El film de Kurosawa és un exercici sobre la veracitat de la informació i que posa en dubte la confiabilitat de tota font. Un treball que analitza de quina manera la subjectivitat, la posició, el punt de vista, i els interessos de qualsevol mena, fins i tot, afecten cada possible versió de la realitat, i que introdueix la figura de la mentida (tant si es tracta de falsedat com de falta deliberada d’informació rellevant) com a element pràcticament indestriable de tot procés comunicatiu.

Joan-Albert Ros

EL DESPERTAR DE LESTER BURNHAM

Posted in Cinema on 5 Juny 2005 by Joan-Albert Ros

VISITA 'http://www.dreamworks.com/ab/' [© 1999 DreamWorks SKG]

Un comentari a propòsit d’AMERICAN BEAUTY, de Sam Mendes.

Direcció: Sam Mendes.
País: USA.
Any: 1999.
Durada: 122 min.
Intèrprets: Kevin Spacey (Lester Burnham), Annette Bening (Carolyn Burnham), Thora Birch (Jane Burnham), Wes Bentley (Ricky Fitts), Chris Cooper (Coronel Fitts), Mena Suvari (Angela Hayes).
Guió: Alan Ball.
Fotografia: Conrad L. Hall.
Muntatge: Tariq Anwar i Christopher Greenbury.
Música: Thomas Newman.
Disseny de producció: Naomi Shohan.

Lester Burnham és un home que dorm, algú que sembla tenir-ho tot –una llar luxosa, una muller atractiva, una sana filla adolescent, i una feina digna- però que és conscient que al seu voltant tot és façana i que les aparences amaguen una família que l’odia, una tasca vàcua per a una empresa per a la qual ell no és més que una peça substituïble, fins i tot prescindible, de l’engranatge que la fa funcionar, i un futur sense fites de cap mena. El protagonista es considera un mort en vida: tot i que és conscient de la buidor de la seva existència, adopta una actitud ataràctica i apàtica, caracteritzada pel tedi i per la més absoluta indiferència davant de qualsevol fenomen. American Beauty és la narració d’un despertar, el relat de com Lester aconsegueix imbuir la vida de significat en redescobrir la bellesa.

En la vida de Lester no hi ha res que resulti més emocionant en tot el dia que lliurar-se a activitats onanístiques sota la dutxa matinal. Això és així fins que Lester coneix Angela Hayes, una jove superficial i provocativa -amiga de la seva filla Jane- que desencadena la seva imaginació i la seva luxúria en somnis coronats pels pètals de les roses que la seva muller cultiva (que són les que donen títol a la pel·lícula; “american beauty” és el nom d’una varietat floral obtinguda mitjançant la selecció genètica i caracteritzada per una bellesa esponerosa i per la manca d’espines). Les roses i el color vermell es converteixen en el símbol de la bellesa i de l’accés a allò més líric que es troba entre el somni i la realitat (la porta de la llar dels Burnham, la sang….). És a partir d’aquest moment, empès per visions oníriques i somnis de vigília, que Lester comença a fer quelcom per modificar la seva vida.

En l’empresa d’aquest camí també hi té molt a veure Rick Teetz, el fill de la peculiar família que acaba d’instal·lar-se al costat de la casa dels Burnham. El jove Rick, algú que, per damunt de totes les coses, és capaç d’apreciar la bellesa més efímera i malda per capturar-la en la mesura d’allò possible amb la seva càmera de vídeo- adopta un paper gairebé xamànic: ofereix a Lester la substància que li facilitarà el trànsit metafísic a un estadi de consciència alterada que, paradoxalment, el mena a la lucidesa. Un acte que esdevé, pràcticament, un ritu iniciàtic. Lester, com una papallona, trenca el capoll en el qual es trobava empresonat dormint un son letàrgic. Aquesta eclosió personal es tradueix en l’adopció d’un paper actiu, enlloc del d’espectador de la pròpia vida.

Lester trenca la rutina que l’asfixiava: s’autoacomiada de la seva feina i se’n va a treballar a una hamburgueseria (de nom significatiu: “Mr. Smiley”, o “Sr. Rialler”), gosa alçar la veu a la seva dona, enlloc de deixar-se vexar, com feia quotidianament, mira de posar solució al distanciament amb la seva filla, i decideix cuidar el seu cos, fent cas de la màxima clàssica “mens sana in corpore sano”.

D’aquesta manera, Lester canvia prou les coses per esdevenir l’artífex del seu propi destí. Hi ha qui trunca dràsticament aquesta possibilitat, però. El pare de Rick –un dèspota neonazi que tracta el seu fill amb disciplina marcial, però que és, alhora, un reprimit- creu, erròniament, que Rick i Lester mantenen una relació., i decideix que farà pagar el seu veí per haver corromput el jove.

El viatge intel·lectual del darrer any de la vida de Lester fa que aquesta cobri sentit, el tret que acaba amb la vida del protagonista no li arravata aquest significat. Al contrari, serveix perquè finalment tots aquells que havien fantasiejat amb la possibilitat d’assassinar-lo (la seva muller, la seva filla, i fins i tot el jove Rick) s’adonin del paper de Lester en les seves vides respectives. Per això podem dir que el sentit de la recerca de Lester transcendeix la seva pròpia mort i el converteix en heroi. És significatiu que sigui la veu d’un Lester que ens parla des del més enllà la que ens ha servit el relat pòstum del seu trajecte.

Joan-Albert Ros

%d bloggers like this: