Archive for the Còmic Category

PARÒDIES I PARIDES – JAN OF WAR

Posted in Còmic on 19 Març 2008 by Joan-Albert Ros

Vet aquí un dibuix per al concurs organitzat per Vadejocs.cat amb motiu del llençament del videojoc God of War – Chais of Olympus dels estudis Ready at Dawn, per a la plataforma Play Station Portable. No és més que un petit homenatge a l’aspecte imponent i amenaçador del protagonista de la història, Kratos, que trinxa tot el que se li posa al davant, cíclops, colossos, gorgones i minotaures inclosos. Tot i que té elements de rol i aventura gràfica, la saga d’aquest aspirant a usurpador del tron d’Ares com a déu de la guerra de la mitologia grega és, eminentment, un beat’em up, que no és un dels meus gèneres favorits, precisament, però em sembla molt remarcable l’elevadíssima qualitat tècnica i artística de cadascun dels lliuraments de les seves aventures, pel que han destacat no només aquelles aparegudes a PS2, sinó també aquesta darrera per a PSP.

L’acudit amb el que participo al concurs (que no reprodueixo aquí, per les molt empipadores limitacions de mida i qualitat que MSN Spaces ha introduït recentment per a les imatges que hom afegeix al blog, i que m’obliguen a allotjar bona part dels arxius que hi enllaço en servidors externs, com Imageshack) és més una parida que una paròdia, però com que em venia especialment de gust de crear una il·lustració d’aspecte salvatge i amenaçador imprimint-hi certa factura còmica, en penjo una versió reduïda i modificada, així actualitzo la bitàcola amb material de creació recent.

Joan-Albert Ros

Edito (11/01/09): Per si algú més s’hi troba, comento que recentment Imageshack falla moltíssim i, en canvi, Skydrive, la nova eina d’allotjament d’imatges dels Spaces de Microsoft funciona de meravella, així que m’he pogut permetre de migrar els arxius a l’espai que els correspon, als àlbums de la bitàcola.

IL·LUSTRANT – SKATETROOPER

Posted in Còmic with tags , , , , on 7 Març 2008 by Joan-Albert Ros

Hi ha idees que només amb el temps prenen la forma adequada, tant se val que a hom li sembli, en concebre-les i considerar-les, que tinguin aspectes -per bé que encara metafísics- prou concrets, el testimoni físic d’aquests trets pot trigar a fer-se tangible. En part, pel necessari lapse que comporta materialitzar qualsevol abstracció, però no únicament per aquest motiu.

Això mateix és el que em passa quan dibuixo. Quan penso a il·lustrar projectes, de manera més específica. Darrerament, potser perquè m’hi dedico més i perquè no abandono fins que el que diu el llapis s’acosta al que tinc en ment, la formalització d’aquests conceptes tendeix a satisfer-me força més que no ho feia fa uns anys. Suposo que aquesta dificultat per copsar i fer-se amb unes receptes i unes tècniques plausibles obeeix al pendent d’una corba d’aprenentatge.

No aspiro a ser mestre de res, ni molt menys, però sí que celebro que, personalment i modesta, amb totes les imperfeccions i els defectes que sempre observo en qualsevol producte, especialment si és fruit de la meva pròpia creació, la factura de cada nou dibuix tendeix gradualment a acostar-se més i més a aquella que m’agradaria imprimir a cadascuna de les meves feines.

De manera que, amb el temps i una canya, potser algun dia estaré content d’algun gargot d’aquests

Joan-Albert Ros

Caïm Cafarnaüm, skatetrooper

CANVI DE RUMB

Posted in Còmic on 29 Novembre 2007 by Joan-Albert Ros

EL POBRE JIMBO I MR.WARE I LA CAL·LIGRAFIA ICÒNICA

Posted in Còmic with tags , , , , on 11 Octubre 2005 by Joan-Albert Ros

Visita 'http://www.fantagraphics.com/artist/ware/ware.html', l'espai de Chris Ware dins el web de l'editorial Fantagraphics

Una breu anàlisi de “Jimmy Corrigan – The Smartest Kid On Earth”, de Chris Ware.

Jimmy Corrigan: The Smartest Kid On Earth
Autor: Chris Ware
Any: 2005.
Edició original: © 2000 Fantagraphics Books.

Es pot dir que Jimmy Corrigan – The Smartest Kid On Earth és una de les obres que ha fet més en els darrers anys per posar el novè art al nivell de l’alta cultura, d’ençà que Art Spiegelman fou premiat el 1992 amb un Pulitzer per la seva obra Maus (un còmic autobiogràfic que, sota la forma innocent d’una historieta protagonitzada per ratolins, era, alhora, la crònica esborronadora d’un supervivent jueu de l’horror de l’Holocaust nazi i la de la seva difícil relació, anys després, amb el seu fill).

Chris Ware, (Omaha, Nebraska, 1967), l’autor de “The Smartest Kid On Earth” va fer les seves primeres passes en el món del còmic mentre era un nen, acolorint els Peanuts, de Charles M. Schulz, una obra que influenciaria notablement la seva carrera; més tard, va estudiar Belles Arts a Texas, on començaria a dibuixar unes tires per al periòdic de la seva facultat, The Daily Texan, per al que duria a terme els seus treballs primerencs (com Floyd Farland, citizen of the future, una intriga d’anticipació, la tira autoreflexiva Bande i el para-súperheroi Brick Brady). El seu treball aviat despertaria l’interès dels millors editors i, el 1987, seria Art Spiegelman qui el telefonaria, perquè s’incorporés a la segona etapa de la seva llegendària revista RAW.

El 1994, des de Chicago, l’editorial Fantagraphics va editar el primer número d’ACME Novelty Library -una revista a càrrec d’un encara no cèlebre Chris Ware, però per la qual l’il·lustrador guanyaria tots els premis de la historieta internacional- que recopilava aventures de diferents personatges, com Quimby the Mouse (un ratolí que, mitjançant originals artificis diagramàtics, homenatjava l’humor físic dels primers dibuixos animats, hereu de l’slapstick del cinema mut, i que recordava remotament el Mickey Mouse primigeni de “Steamboat Willie”), Rocket Sam, Big Tex (unes sèries que eren versions postmodernes dels gèneres de la ciència-ficció i el western, respectivament), i el mateix Jimmy Corrigan, que Ware havia creat originàriament per a The Daily Texan; un personatge que li ha servit, d’una banda, per explicar detalladament les seves pròpies vivències i, de l’altra, per arribar a elevades fites expressives i una profunditat semàntica que mai no havien estat explorats abans en el llenguatge del còmic. “The Smartest Kid On Earth” és la recopilació de totes les seves aventures publicades sota aquella capçalera.

En elles -com feia Spiegelman a la seva obra cimera- l’autor intercala dues històries, la de Jimmy i la del seu avi, que arriben a encavalcar-se i que tenen en comú una absència (un altre punt de coincidència amb Maus, si bé allà els qui mancaven eren la mare i el germà gran d’Artie), i la dels seus pares respectius, en temps diferents i nivells narratius similars, només distingibles per una estètica cromàtica diferenciada, l’aparició d’elements decoratius palesament anacrònics i uns entorns físics sensiblement distingibles com a marc dels esdeveniments que el còmic referencia. A més, Ware conta uns fets que són tant la història del seu personatge com la seva pròpia: el dibuixant mateix hauria rebut una inesperada telefonada del seu pare biològic, a qui no coneixia, i hauria accedit a veure’l; la trobada, caracteritzada per l’intent ridícul del progenitor de comunicar-se amb el seu fill d’una manera excessivament familiar i forçada, no hauria durat més de cinc hores i, així com pare i fill no havien parlat mai abans d’aquell moment, tampoc no ho haurien fet després.

Ware se serveix d’una particularíssima i prou genuïna narrativa gràfica que fa que la història progressi amb un ritme aparentment anàrquic que no sembla obeir cap argument («Quan vaig començar aquesta història ridículament llarga, vaig voler estructurar-la intencionadament d’una manera simfònica. Sé que sona arrogant i pretensiós, però em venia de gust organitzar-la temàticament i no a partir d’un argument. No entenc què és un “argument”, perquè per a mi el terme no té sentit si parlem de la vida real», ha afirmat l’autor). La seva obra és formalment més propera a una pel·lícula de David Lynch que no pas a cap còmic tradicional: buits cronològics omplerts amb somnis de vigília i paisatges i personatges onírics, així com amb salts temporals, incisos que semblen casuals a propòsit d’objectes intranscendents, fòtils banals que criden l’atenció del protagonista per un o altre motiu, i que cobren un sentit rellevant en tant que és l’autor, per mitjà del seu alter ego, qui els en confereix un -que no sempre és merament circumstancial- i que ajuda a definir i matisar més la personalitat patètica, però entranyable, de Corrigan.

Tot i que l’ús dels somnis i de divagacions com a fil conductor en una historieta no és cosa nova, Ware posa en un mateix nivell fets reals i fets imaginaris; així doncs es fa difícil per al lector, en ocasions, distingir entre allò que realment s’esdevé i allò que només ocorre en la ment de Jimmy. A Little Nemo in Slumberland, de Winsor McCay, per exemple (per cercar un dels referents potser més obvis, però també més importants, en tant que precursor), els somnis són el camp gairebé únic de les peripècies del protagonista (el fil de la narració es veu sempre interromput quan el nen desperta, moment que coincideix, significativament, amb la finalització d’una planxa), i la resta de personatges o bé són invisibles, el·líptics, en cas de ser reals (el pare i la mare), o bé només existeixen en la ment del nen i l’acompanyen en les seves aventures a la Terra dels Somnis. A “The Smartest Kid On Earth”, en canvi, Jimmy Corrigan, fins i tot despert, sembla tenir tants problemes per tocar de peus a terra com provoca en el lector per distingir entre allò que passa de debò i allò que només són les elucubracions surrealistes de l’inefable personatge.

Com havia fet a ACME Novelty Library, on cada número tenia una aparença diferent (totes les gradacions de mida possibles entre les proporcions colossals d’un mastodòntic format tabloide fins a ínfims llibrets, o quaderns, poca cosa més que prospectes, un lliurament apaïsat i el següent plantat, etc), en la recopilació de les aventures de Jimmy Corrigan, Ware recorda sovint algunes de les pàgines compositivament més agosarades del mestre Eisner, i experimenta milers de solucions arquitectòniques possibles: trenca el format de pàgina manta vegades -tan aviat encabeix un nombre ingent de vinyetes en una mateixa plana com es val del mateix espai per col·locar-hi una sola il·lustració, o bé un títol-, empra distintes tipografies per aconseguir tota una gamma d’efectes diferents, i construeix l’espai narratiu al seu voltant. No hi ha normes preestablertes que serveixin per catalogar-lo, o n’hi ha una de nova per a cada nova pàgina, per a cada nova vinyeta, àdhuc. No hi ha lloc per a l’espontaneïtat, i sembla que cap element narratiu no obeeixi l’atzar; així com l’aproximació a tot còmic, fins i tot per a ulls no entrenats, és gairebé completament intuïtiva (i per això és un art popular), en l’obra de Ware la composició arriba a saturar-se, la composició frega l’horror vacui, i l’organització del discurs és del tot matemàtica, per això el procés de lectura és exigent, perquè esdevé la tasca d’un mecànic necessàriament hàbil, en el sentit que només la comprensió del funcionament dels diversos engranatges que fan funcionar la historieta ens en permetrà una intel·ligibilitat suficient.

Diagrames, plànols, jocs i catàlegs, entre d’altres elements repartits al llarg de la història, són per a Ware artificis que li permeten jugar amb el lector en donar-li instruccions, i comporten la il·lusió que, per mitjà de la seva obra, l’autor obliga no només a fer l’esforç de seguir un discurs abrupte, una autèntica muntanya russa de lectura, sinó també a dur a terme unes accions determinades: llegir ” Jimmy Corrigan – The Smartest Kid On Earth” esdevé un joc, però, en tot cas, és Chris Ware qui en dicta les normes, i gaudir-ne significa acatar-les, obviar-les seria perdre’s part de l’obra o passar per alt detalls extraordinaris gairebé imperceptibles.

Hi ha, en l’art de Ware quelcom de tan poderós com enigmàtic: el seu traç és precís fins a l’obsessió, cal·ligràfic; els seus dibuixos són tècnics, geomètrics, tot i que no per això menys bells. I el seu esforç per resumir, per passar la realitat pel sedàs i copsar únicament el més rellevant, discriminant allò que en una comunicació directa, pura, només és soroll dels elements més perfectes, allò bàsic que basteix una estructura i la defineix, el mena a convertir aquesta cal·ligrafia de formes en icones, en autèntics símbols, més que no pas en el dibuix, en la representació gràfica elaborada d’un cos, o d’una cosa.

A l’inici de The Smartest Kid On Earth, coneixem un personatge pintoresc, Jimmy Corrigan, sexualment reprimit, que passa de la trentena però que manifesta encara una gran timidesa, una personalitat feble (marcada per la ubiqüitat d’una mare sobreprotectora, una omnipresència que transcendeix la mort, per mitjà de les al·lucinacions del protagonista, somiejador), una gran dificultat per comunicar-se amb els demés i una obsessió infantil per Superman -presentat com un home madur que ronda la seixantena i que va enfundat en una mena de pijama estrafolari. Probablement, Corrigan identifica aquest heroi de la infantesa amb el seu pare absent, que hauria abandonat la llar quan Jimmy era encara petit i que, per tant, mai no hauria arribat a conèixer. Hi ha un fet brutal simbòlicament significatiu que s’esdevé al principi del còmic i que dóna pas al desencadenant de la història (una carta per a Jimmy de part del pare a qui no coneix, que l’insta a trobar-se amb ell). Mentre Jimmy és a la seva tediosa feina (on té problemes per establir relacions normals amb els seus companys: hi ha un galtes que s’aprofita d’ell com ho faria un pinxo a l’escola amb una criatura, i hi ha una noia que li agrada que el tracta com si fos un excrement) veu per una finestra un home disfressat de Superman que sembla saludar-lo des del terrat d’un edifici veí. Jimmy se’l mira i descobreix que, tristament, aquell home no ha pujat allà per saludar ningú, sinó per tal d’acabar amb la seva vida; el fals heroi es precipita al buit des de dalt de tot dels apartaments del davant de les oficines on treballa Jimmy, que està horroritzat per un succés que no comprèn (potser esperava que Superman sabria volar). Llavors sona un telèfon, inoportú, que Jimmy no sent sonar fins que l’aparell no comença a fer-ho de manera insistent. La trucada és de sa mare, que comunica amb ell amb l’única finalitat de saber si el seu fill l’estima encara. Mentrestant, al carrer, la gernació que hi caminava moments abans de la caiguda de l’home de l’antifaç, i que s’havia congregat al voltant del cos de l’home estavellat al terra, comença a dispersar-se, perquè ha començat a ploure. Aviat el cos de l’home mort rau sol sobre l’asfalt mullat, Jimmy és l’únic espectador que el vetlla, mentre malda per fer entendre a sa mare que el fa sentir incòmode rebre trucades seves mentre és a la feina. Finalment, arriba una ambulància, i Jimmy penja, només per rebre una nova telefonada. Aquest cop és el seu pare, que li demana si ha rebut la carta que li ha tramès. Una carta amb un bitllet d’avió que el conduirà a la casa d’un home a qui no coneix i a qui mai no ha tractat. Aviat Jimmy descobrirà, precisament, que, lluny de ser cap heroi, el seu pare no es mereix d’estar a cap pedestal, ja que és un ésser ridícul i mesquí. Així doncs, la patacada, el descens, l’esfondrament del superman de pega es converteix en un fet al·legòric que presagia una trobada decebedora amb un ésser decadent.

Formalment, en aquesta escena hi ha un parell d’aspectes significatius que cal comentar. Pel que fa a la caiguda: en el còmic són necessàries i freqüents les el·lisions, és obligada certa economia de recursos i imatges, perquè no és necessari dibuixar allò que fàcilment se sobreentén. De manera que no és un fet extraordinari que hi hagi “instantànies” de la progressió d’un personatge que manquen en el fil de la narració, però que són representades perfectament, perquè el lector que no troba sobre el paper tots els episodis o fases d’un moviment és capaç d’acabar de construir mentalment l’escena i omplir els buits necessaris entre allò que en cinema s’anomena “posicions clau”. Però penso que és rellevant que, del suïcidi de Superman tinguem només dues imatges. En una, es disposa a arrencar el vol -o això pot pensar Jimmy-, en la següent, és mort. Això ens dóna idea de la immediatesa, de la velocitat de l’acte, també de la seva inevitabilitat. Ni Jimmy ni ningú altre no hauria pogut fer res per salvar la vida del suïcida. En les dues vinyetes de la pàgina de la caiguda, tot, tret de la figura de Superman, és de diferents tons del mateix marró, el cel, els edificis, fins i tot la gent. El suïcida crida l’atenció no només per la seva disfressa, la seva singularitat és fins i tot cromàtica. Fins i tot estant mort els seus colors són vius, cridaners, en un entorn que només brogiria amb el pols de tot carrer de tota ciutat abans que ell s’hagués esclafat contra l’asfalt i que hauria quedat mut de cop. Un silenci que només trencaria, a l’oficina, a la pàgina següent, el so del telèfon de la trucada de la mare de Jimmy i, al carrer, la remor sorda de la pluja, que ho tenyiria tot, excepte la figura del fals superman, d’un blau grisós somort. Pel que fa a la trucada: Després d’una làmina de només dues vinyetes ambientades al carrer, idèntiques en format i de dibuix gairebé calcat, en passem a una altra en la qual ens trobem amb un autèntic trencaclosques de vint-i-dues peces/vinyetes que centra l’atenció del lector en l’oficina verda on treballa Jimmy Corrigan, de la qual només en traurem la vista ocasionalment, per veure allò mateix que veu el protagonista: el cos cada cop més fred, cada cop més humit i cada cop més abandonat de l’infeliç que acaba de suïcidar-se.

Jimmy Corrigan és una de les obres més premiades de la història del mitjà, i ha ajudat a trencar algunes de les seves barreres tradicionals, ja que ha estat mereixedora no només de guardons específics del món del còmic (com els Alph-Art al millor àlbum i el Premi de la Crítica del festival d’Angoulême), sinó també d’un American Book Award (2000), i del primer premi literari del prestigiós diari britànic The Guardian (2001).

Joan-Albert Ros

MARVEL KNIGHTS: SPIDER-MAN

Posted in Còmic with tags , , , , , , , , , , , , , , , , , , , on 8 Juliol 2005 by Joan-Albert Ros

VISITA 'http://www.marvel.com/' [© 2005 Marvel Characters, Inc.]

Mark Millar i Terry Dodson ofereixen una visió més adulta i fosca de l’univers aràcnid, a la nova sèrie del grimpa-parets de la Casa de les Idees, dins del segell Marvel Knights.

D’ençà de la creació de la línia que ha acabat per agombolar les principals icones súper-heroiques de La Casa de les Idees (en la qual personatges prou populars, com Daredevil o Punisher, però menors, en comparació a les franquícies més rendibles de l’editorial nord-americana, van veure fa pocs anys i amb èxit la seva present encarnació) que molts lectors trobàvem a faltar un nou títol de l’Home-Aranya que fos de les característiques dels que s’havien començat a publicar sota aquell segell: històries més adultes i obscures, basades en una estructura de sagues breus, tot i que interconnectades i emmarcades en la continuïtat tradicional d’un dels universos de ficció més vasts mai creats. Mancava una nova capçalera amb entitat pròpia que ubiqués el personatge en la Marvel de Quesada i que l’acostés a nous lectors, sense deixar de banda les essències i l’humor que fan de Peter Parker l’heroi que és encara avui -després de  més de quaranta anys d’haver estat creat per Stan Lee i Steve Ditko- i que el van convertir en l’efígie i símbol que per a la companyia ha estat durant tot aquest temps.

En un principi, els encarregats de materialitzar la col·lecció, havien de ser els autors de la mini-sèrie Spider-Man & The Black Cat – The Evil That Men Do: Kevin Smith i la parella de dibuixant i entintador formats per Terry i Rachel Dodson, però donada la incapacitat del cineasta per lliurar a temps els guions i -fins i tot- de cloure l’aventura (gairebé dos anys després, el capítol final roman, encara, inèdit) es va haver de cercar un substitut. Mark Millar, fins llavors vinculat a la línia Ultimate, i coneixedor de la història i els secundaris clàssics del croat llença-teranyines, fou finalment l’escollit per encetar la nova col·lecció.

Durant l'enfrontament amb Electro, Spidey passa penes i treballs per conservar els empastos dentals a lloc. © 2004 Marvel Comics, art de Terry i Rachel Dodson

En els dotze primers números de Marvel Knights: Spider-Man Millar demostra que sap com parlen tant Peter com la resta de pobladors del seu cosmos. El guionista emprèn la seva tasca recorrent a la nèmesi per excel·lència del protagonista -el Follet Verd, que fa de desencadenant dels esdeveniments que es narren en la primera saga- i dóna pas a una trama en la que participen uns quants dels enemics amb qui més s’ha estomacat al llarg de la seva carrera -com ara el Voltor, Electro, o Doc Ock. La Gata Negra, ex-parella i sidequick ocasional de l’heroi, jugarà també un paper important en la resolució del cas del segrest de l’incombustible Tieta May per part dels malvats involucrats, oferirà no poques vinyetes suggerents que explotaran la tensió sexual no resolta entre ella i el protagonista, i discutirà ocasionalment (ai, la gelosia!) amb Mary Jane, la muller de Peter.

Felicia mirant de mantenir a ratlla els carronyers per tal de protegir el seu amor platònic, ferit a l'hospital. © 2004 Marvel Comics, art de Terry i Rachel Dodson

Millar i els Dodson han tingut temps, durant l’any en el que s’han encarregat de la col·lecció, de tocar personatges clau per a Spider-Man -com ara els ja esmentats més amunt, o Verí- i de fer un treball excel·lent. De moment, la qualitat d’allò que els seus substituts, Reginald Hudlin i Billy Tan, estan mostrant queda qualitativament molt per sota de la feina que han fet els seus predecessors. Potser fóra bo que Marvel donés una oportunitat a Dan Slott, com a guionista (que ha demostrat tenint com a convidat el Cap-de-xarxa en un sol episodi de la seva Hulka que és capaç d’escriure’l com tots el fans el volem llegir) i a Frank Cho, com a dibuixant regular (que en unes quantes planes i portades de la sèrie ja ha fet evident que el seu estil el converteix en el successor perfecte per als Dodson).

Joan-Albert Ros

Mala bava: El Follet Verd revisita un dels punts crucials en la carrera de l'aràcnid. 'Creus que trobaràs a faltar Mary Jane tant com has trobat a faltar Gwen? He triat un pont nou només per a ella, ja saps', diu. © 2004 Marvel Comics, art de Terry i Rachel Dodson

GRAFFITTI

Posted in Còmic on 3 Mai 2005 by Joan-Albert Ros

%d bloggers like this: