Archive for the País Category

‘HACKEJAR’ ELS COMICIS

Posted in Actualitat, País with tags , , , , , , , on 30 Octubre 2017 by Joan-Albert Ros

Votació

Des de divendres han sorgit unes quantes veus des de l’independentisme que ponderen la possibilitat de participar en les eleccions convocades pel govern espanyol en virtut de les mesures derivades de l’aprovació de l’article 155 de la Constitució Espanyola. Modestament, crec que hi ha un error de base en suggerir que el sobiranisme i l’independentisme han de sumar-se a aquesta contesa electoral, perquè suposa l’acceptació de la usurpació de les funcions de les autoritats legítimes a Catalunya i converteix la declaració de la República de Catalunya per part del Parlament en poc més que un brindis al sol.

Penso que cal que el govern d’aquesta República naixent faci passes decidides i aviat i no accepti, simplement, de sotmetre’s a un poder aliè i hostil i tampoc a un relat imposat que el considera clandestí i culpable de rebel·lió. Si sobiranisme i independentisme han de participar en les eleccions del 21-D, només hi ha una manera legítima de defensar-ho sense convertir els passos per l’aixecament de la República en paper mullat: El Molt Honorable President Carles Puigdemont, en l’exercici del seu càrrec, no pot acceptar de ser-ne remogut i ha de convocar eleccions amb idèntica data a les que ha convocat l’estat espanyol.

L’estratègia ha de ser hackejar la imposició dels comicis autonòmics. És la manera menys conflictiva i l’única legítima d’acceptar-los com a solució. No hi ha, de fet, cap altra manera digna que el govern legítim de la República de Catalunya accepti que els catalans hagin estat cridats a votar sense el seu concurs.

L’unionisme només se sent cridat a les eleccions convocades per Rajoy. L’independentisme no acceptarà la convocatòria unànimement. Quina és la manera de recollir el guant i guanyar les eleccions? Si hi ha d’haver eleccions i tota la ciutadania s’hi ha de sentir cridada, és important que la convoqui l’autoritat legítima a Catalunya. Ja està bé que l’estat espanyol cridi al vot en aquesta contesa, però ara és el govern legítim el que ha d’actuar de manera que faci evident que no accepta que li usurpin les funcions. I després, havent convocat els comicis com toca, llavors sí, i per descomptat, l’independentisme ha de guanyar-los.

Ara que fins i tot l’electorat unionista ha cridat “votarem!” es tracta d’aprofitar-ho i aconseguir que ho tornin a cridar el sobiranisme i l’independentisme. No serien dos processos electorals paral·lels, només seria així si es fixés una altra data, i potser podria ser interessant mesurar forces i legitimitats però també seria conflictiu: acabaríem escenificant probablement un nou 1-O. Si la cita és la mateixa, en canvi, no hi ha enfrontament, només dialèctica política, i aquesta seria la gràcia. Màxima participació i legitimació a dues bandes, al gust de tota mena d’electors.

Fóra desitjable que, si el President i les forces sobiranistes i independentistes ho consideren oportú, poguessin especificar als seus programes respectius (si és que no n’hi ha un de conjunt) que consideraran la contesa unes eleccions constituents si guanyen. A més, no cal pensar en la logística per posar urnes, paperetes, junta electoral i altres aspectes de logística bàsics, perquè en el fons la feina la farà l’estat espanyol. Oi que el govern legítim no controla res? Doncs ja farà l’estat espanyol la feina; això sí, cal pensar en tenir interventors a totes les meses perquè perpetraran frau si poden, i hi ha antecedents com per sospitar i encarar el risc d’una tupinada amb tota la cautela.

Hi ha qui pot dir que, sabent que hi haurà urnes tant si el MHP convoca com si no, hackejar els comicis és retorçar el relat, però molts independentistes anirem a votar si ens convoca l’autoritat legítima, difícilment participarem en una xarlotada organitzada per una autoritat a qui no reconeixem. L’unionisme pensa el mateix, a l’inrevés. I succeeix idènticament amb la participació de les forces polítiques de cada opció: la CUP no voldria concórrer a unes autonòmiques, PP, PSC i C’s no voldrien fer campanya en cap referèndum. Per això cal legitimar els comicis a dues bandes. D’una banda ja estan legitimats, cal que l’independentisme i el sobiranisme s’afanyin també a legitimar-los també. Al capdavall, això serà probablement el més similar que puguem aconseguir a un referèndum pactat.

En conclusió, per a l’independentisme, guanyar amb les úniques urnes que reconeixen com a vàlides l’unionisme, Espanya i la UE seria un triomf triple, però encara seria millor guanyar en camp comú i rebentar el relat colonial.

Joan-Albert Ros

 

Anuncis

EL MAL QUE VE D’ALMANSA

Posted in País with tags , , , , , , , , , on 29 Novembre 2013 by Joan-Albert Ros

VergonyaCanal9

Ja està. Ja han tancat ‪‎RTVV. Escric això colpit per una maniobra que atempta contra la llibertat d’expressió, contra els mitjans d’informació públics i contra la llengua catalana.

Aquestes són algunes paraules de fa uns instants dels professionals de Canal 9 davant de la clausura, llavors imminent i que finalment s’ha dut a terme per la força:

“No hem de permetre que cap televisió ni cap ràdio pública torne a obrir i torne a estar manipulada”.

“Abans no podíem sortir a fer la televisió que volíem perquè no mos deixaven. Ara la població valenciana està veient com són de veritat aquesta gent”.

“Que continue avant aquesta revolució, que, ves per on, ha començat per la ferramenta de manipulació del PP”.

“Ens estaran veient i estaran alegres que estiguem tristos. Anem a regalar-lis el somriure”.

Tinguem clar que els monstres que han emmordassat periodistes durant anys i que ara clausuren una tele pública no són demòcrates però se serveixen de la democràcia, la violen. I no ho fan només al País Valencià. El decret de Tractament Integrat de Llengües de Bauzá és un nou decret de Nova Planta. Ahir aprovaven una reforma educativa al ple del Congrés dels Diputats que està dissenyada per liquidar la immersió lingüística i per espanyolitzar-nos. També ahir, a TV3, l’europarlamentari del PP Santiago Fisas, amb tota la seva barra, renyava Ariadna Oltra i titllava el canal de partidista perquè la moderadora del debat d’Els Matins havia permès que Raimon Obiols rebatés les seves argumentacions… I així fins a l’infinit. Fins que els parem els peus.

Aquesta gentola té una agenda per anorrear no només una cultura que els ha fet sempre nosa sinó també per esclafar tota dissidència, perquè tenen una ideologia totalitària i no toleren cap contestació.

I sabem perfectament com va la cosa: “Quan el mal ve d’Almansa a tots mos alcança”. Per dignitat, cal plantar cara, de nord a sud i d’est a oest.

Joan-Albert Ros

ELECCIONS AL PARLAMENT 2012 – ANÀLISI PER A BABAUS

Posted in País with tags , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , on 27 Novembre 2012 by Joan-Albert Ros

Com que tothom fa la seva anàlisi dels resultats de les Eleccions al Parlament 2012, jo també hi diré la meva. Hi ha qui ha fet lectures tan absurdes de la nova composició de les corts que, per molt que jo l’erri, dubto que arribi a dir-la més grossa que no l’han dita alguns presumptes opinadors qualificats, representants polítics, diaris de diferents colors i altres agents interessats.

Aquesta contesa electoral avançada va plantejar-se ben bé com un plebiscit, però no pas sobre la figura d’Artur Mas, com han volgut fer creure alguns, sinó sobre la possibilitat d’inquirir el poble sobre una qüestió tan controvertida com la consecució d’un estat propi per a Catalunya. Si bé es pot argumentar que, tot i guanyar les eleccions, el partit que les ha convocades i el seu candidat queden tocats o en una posició compromesa, el dret a decidir del poble català ha estat amplíssimament reivindicat pel propi poble, ja que s’ha incrementat el nombre d’escons sobiranistes i ara la formació més majoritària -que fins ara s’havia dedicat únicament a gestionar l’autonomisme- incorpora al seu programa la realització d’una consulta sobre la independència, per bé que el mot sembli encara tabú, no entre la militància de CiU però si entre els seus representants.

Tot i que els mitjans estatals prounionistes miren de vendre el resultat dels sufragis com un fracàs estrepitós de l’independentisme, la realitat, com han apuntat la majoria de mitjans internacionals, és que hi ha ara al Parlament vuitanta set diputats a favor del dret a decidir contra quaranta vuit diputats unionistes, vint dels quals pertanyen al PSC, que no s’ha mostrat en contra d’una consulta si és pactada amb l’Estat, per molt que això sembli actualment un escenari improbable. Ara són setanta quatre els escons inequívocament sobiranistes (un nombre que depassa de llarg la majoria absoluta de la cambra), de manera que l’independentisme surt de les eleccions reforçat.

Durant aquesta campanya, hi ha hagut sondeigs que apuntaven una certa davallada de CiU i un clar creixement d’ERC, la majoria pronosticaven també la desaparició de SI de l’arc parlamentari, però en conjunt no hi ha hagut pràcticament cap enquesta (ni tan sols a peu d’urna) que l’encertés del tot ni que dibuixés un escenari prou aproximat al que ha sortit finalment d’aquestes eleccions. Està clar que l’altíssima participació ha afectat l’estadística però de totes formes sembla molt necessària una reflexió generalitzada, tan a escala mediàtica com de partits, de l’ús que es fa dels estudis d’opinió.

Crec que molts analistes obvien que CiU va treure uns resultats impressionants a les anteriors eleccions perquè moltíssima gent va castigar el tripartit. Han baixat força, però segueixen essent una opció molt i molt majoritària. Hi ha hagut vot en contra de les retallades i segur que la campanya de falsedats i brutícia d’El Mundo els ha fet mal, però més que perdre votants crec que els ha afectat una altíssima participació (notícia molt positiva de la jornada i que atorga major legitimitat tant a les forces amb representació com al procés que aquesta legislatura hem d’iniciar per aconseguir exercir el dret a l’autodeterminació). Ara CiU duu l’estat propi al programa, i el programa compromet i Mas ha demostrat en els darrers temps que fa el que diu i diu el que fa, fins i tot quan parla de retallades. Ara ja no poden deixar això de banda, perquè segueix essent un clam d’un sector molt majoritari de la societat catalana. A més, seguir gestionant l’autonomisme no té cap futur, perquè no hi ha calés per pagar res.

Campanya excel·lent d’ERC, que gràcies a Oriol Junqueras (i a la retirada de Puigcercós i d’altres actors anteriorment molt visibles al partit) aconsegueix purgar en un temps rècord el seu paper en els passats tripartits. Crec que Junqueras no decebrà i que serà responsable. Si dóna suport a Mas prioritzarà l’eix nacional de manera que serà inequívoc el compromís de CiU amb la independència. S’acosten mals temps per a Duran (tot i que no necessàriament per a Unió, amb molts militants que estaven demanant una renovació en el lideratge que deixés de banda el confederalisme fundacional i se centrés en aconseguir l’estat propi). És obvi que caldrà que algú s’arrisqui a garantir la governabilitat del país, crec que Junqueras només donarà suport per fer possible la governabilitat no només si el dret a decidir és l’eix central de l’executiu català, sinó implicant CiU en la campanya pel sí a la independència. No sé si ERC voldrà entrar al govern, però. Hi ha un factor estratègic: si CiU i republicans governen en coalició, el cap de l’oposició serà Navarro. Per contra, si ERC garanteix la governabilitat des de fora, la imatge d’un President de la Generalitat i d’un cap de l’oposició tots dos independentistes pot ser impagable fins i tot a escala internacional.

El PSC s’ha fomut una bona ensopegada, però com que la patacada és menor que no s’esperaven i que tothom augurava ara sembla que se senten contents i tot, cosa que els pot perjudicar a la llarga, perquè no els durà enlloc seguir fent campanya per un federalisme en el que no creu el PSOE -per molt que Alfredo Pérez Rubalcaba hagi mirat de dissimular-ho en campanya- i en el que ja és obvi que no creu la societat catalana. Des de la perspectiva catalanista, l’únic positiu del seu resultat és que almenys queden per davant del PP. Costa d’entendre que un partit que es diu d’esquerres i catalanista no se sumi de manera inequívoca al dret a decidir, ni que sigui per fer campanya pel no. Que els socialistes escullin candidats tan descafeïnats com Pere Navarro o José Montilla és un cas que no podria explicar ni el periodista especialitzat en fenòmens paranormals Sebastià d’Arbó.

Després d’una campanya basada en la por, en l’amenaça i en les mentides, el PPC obté els millors resultats de la seva història… I puja un miserable escó. Han tocat sostre i amb Ciutadans els ha sortit un gra al cul. Fan una lectura apocalíptica i absurda dels resultats, però interessada. Si segueixen negant-se a veure que la societat catalana aposta inequívocament de forma molt majoritària per l’autodeterminació acabaran enduent-se un dia una gran sorpresa. Confio que d’una vegada per sempre més, CiU els descarti com a soci.

Joan Herrera em sembla un llast per a ICV-EA, crec que si han aconseguit millorar resultats en els dos darrers comicis és perquè Joan Saura encara era pitjor. Herrera és un dels personatges més demagogs de la política catalana. En un context de crisi atroç i de retallades generalitzades a tot Europa, resulta pueril i trampós estar repetint cada dos per tres que CiU és “insensible al patiment dels ciutadans” o que “és el mateix que el PP”. El to de superioritat moral que gasta és detestable, al marge del contingut del discurs. Són la baula més feble dels partits a favor del dret a decidir i la seva indeterminació en qüestions de país fa que de vegades sembli realment agosarat de refiar-se que quan toqui acabin donant suport a la convocatòria d’un referèndum. Penso que caldrà celebrar el dia que Raül Romeva prengui el relleu de l’actual cap de files ecosocialista, si Iniciativa envia Herrera al Parlament Europeu estic segur que arreglarà el món solet i Europa garantirà a una Catalunya independent l’accés com a membre de la Unió de ple dret a condició que el fem tornar a casa en bicicleta.

Podem anar-nos preparant, si Ciutadans tenia fins ara una presència mediàtica exagerada per la seva poca representació al Parlament, ara ens els trobarem fins a la sopa. Van començar a fer campanya des del dia zero de l’anterior legislatura i els ha afavorit la seva contínua exposició. Sembla que pesquen votants que eren afectes al PSOE i votaven PSC i que en pispen encara més al PP. Són d’una demagògia perversa que és un insult a la intel·ligència, però d’idiotes no en són gens. Per molt que Jordi Cañas s’emprenyi, si hi ha res que defineixi C’s és l’adjectiu “quintacolumnista”. S’estrenen amb un esperpent (l’anunci de la presentació d’una moció de censura en contra del candidat de la formació guanyadora abans no hagi estat investit President) que els garantirà encara més temps a pantalla. Si segueixen així, auguro que aviat passaran al davant del PP.

Una de les millors notícies de la jornada electoral, tant des del punt de vista nacional com des del punt de vista progressista, és l’estrena de la CUP al Parlament. Amb un discurs tan tranquil i assossegat com el de Junqueras, però inequívocament revolucionari i encara amb major compromís social, David Fernàndez i la seva formació són el testimoni que els temps estan canviant i que si la política s’allunya del carrer és la gent del carrer la que acaba fent política. És trist que SI hagi perdut tota representació, segurament les seves formes estridents els han fet mal però han pencat de debò durant la legislatura i han aconseguit que el debat se centrés en la independència.

Penso que el mandat de l’electorat és clar i que ara toca posar-se a treballar per tal que ben aviat sigui possible un referèndum sobre la independència. Veient l’arc parlamentari, més enllà de la fita difícil de la materialització de la convocatòria, queda clar que un “sí” majoritari no és cap entelèquia.

Joan-Albert Ros

L’ESQUERDA D’ESQUERRA

Posted in País with tags , , , on 12 Març 2008 by Joan-Albert Ros

Sobre el recent daltabaix electoral d’ERC

Primer diré que em sap greu aquesta eixordadora patacada que encara sona que trona, i després que se l’han buscada i que era inevitable. No puc creure’m que sigui tan colossal la miopia política dels caps del partit i que necessitessin conèixer el resultat del recompte de vots per adonar-se de fins a quin punt l’han vessada. Han arribat a decebre tan profundament el seu propi electorat que només abandonant el govern tripartit tornarien a aixecar el cap.

El partit s’ha venut per un plat de llenties, perquè ni mirant amb lupa no detecto que haguem avançat gens en sobirania en tot aquest temps d’ERC a la Plaça de Sant Jaume. Tampoc no calia apostar per Convergència i Unió, fa dues legislatures, ni la passada. Governs en minoria, del color que fossin, amb recolzament i pactes puntuals haurien tingut cert recorregut, com a mínim, i no haurien desgastat Esquerra com els seus pactes bastards (per bé que perfectament legítims) ho han fet. Si haguessin tingut els nassos i la sang freda d’haver-se quedat a l’oposició abans d’entrar al primer tripartit i acabar reeditant-lo en el present exercici estic convençut que enlloc de lamentar la pèrdua de 5 escons, avui el partit i els seus militants i simpatitzants podríem estar estar tots plegats celebrant un panorama radicalment diferent i realment esperançador per a l’independentisme català. Però no, enlloc de picar pedra s’han estimat més la poltrona, fins i tot després de l’escarment del primer naufragi i de l’aprovació d’aquest Estatut misèrrim que probablement, a més, aviat tombarà el Tribunal Constitucional. Ara ho paguen, tot això, i ho paguem els qui ens vam creure la fal·làcia aquella de l’equidistància.

Sempre que he tingut oportunitat de parlar d’aquest tema amb militants d’Esquerra han mirat de rebatre-ho esgrimint l’obra social d’aquests anys treballant des de la Generalitat com a justificació, cosa que no em sembla suficient, ni de lluny. Perquè només faltaria que no haguessin fotut brot en tot aquest temps gaudint de càrrec. Tot plegat, però, resulta un balanç massa magre, comparat amb el rèdit que hauria suposat anar guanyant credibilitat, confiança, militants i simpatitzants gradualment, de manera pausada però gradual, com Esquerra ho havia fet d’ençà del final de la infructuosa aventura que part del partit va emprendre amb l’escissió del PI.

És imperdonable com han malbaratat la confiança de l’electorat que vam creure en el seu projecte. Han deixat orfes centenars de milers d’electors. No votaré ERC de nou mentre no s’adonin que necessitem -que el País necessita- una Esquerra conscient de la seva herència i del seu paper. Han fet de crossa a un PSC-PSOE que no s’aguantava dret a Catalunya i exercint aquest paper s’han anat ensorrant de mala manera, mentre els socialistes poden ara aixecar el cap i treure pit i ERC jeu rebregada a terra. Els socialistes, a l’hora de la veritat, són igual de perillosos que els populars, però tot i rodalies i el caos d’infraestructures, tot i l’engany amb l’Estatut, tot i la seva dèria extirpa-crostes nacionalistes, l’electorat català no n’acaba de tenir la percepció. És perquè ens han disfressat el llop de xai, i és ERC qui ha fet de sastre.

Només faltava ara una lluita interna pel poder. És molt trist i bastant significatiu que, més enllà de personalismes, l’única opció sensata i que avisava sobre les conseqüències dels pactes la representin els corrents interns alternatius encapçalats per Bertran i Carretero. Em temo que sigui Carod o sigui Puigcercós qui es faci finalment amb el suport majoritari de la militància i dels aparells del partit no es replantejaran el suport al govern de Montilla si no es veuen amb l’aigua al coll.

Uns o altres, espero que tots plegats, tenen la responsabilitat de sortir-se’n i escoltar el que els reclama el seu propi electorat. Espero que es posin les piles, perquè no és el futur d’Esquerra Republicana de Catalunya el que està en joc, sinó el mateix horitzó polític del nostre poble. Si és que hi continuen creient, és clar.

Joan-Albert Ros

JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI

Posted in País with tags , , , on 11 Setembre 2006 by Joan-Albert Ros

Sóc d’una terra estranya, en la que alguna cosa no funciona, perquè quan se celebra la diada nacional, els caps pensants del país decideixen convidar artistes forasters a ensenyar-nos els cants i balls de les seves contrades. Sembla que amb aquesta rebuscada maniobra, reduint-ho tot a folklorisme, aconsegueixen permetre’ns als oriünds de mostrar els nostres símbols, cantar els nostres himnes i cançons i dansar les nostres danses sense haver-nos d’avergonyir de res. Com volent dir “ep, no som només nosaltres, que fem l’indi, hi ha arreu del món gent rara amb els seus trets peculiars i entranyables”. La diferència, penso, és que, a d’altres terres, quan celebren les seves diades respectives, deuen fer-ho, precisament, cadascú amb les seves típiques melodies i balls i amb els seus himnes, i prou. Per això deu ser que la cultura d’un poble es diferencia de la dels seus veïns; si no fos així, a tot el món serien idèntiques les festes: tot just un reguitzell d’actuacions de cantants internacionals, tot molt multicultural i babelià, arreu penjarien els mateixos draps multicolors i les seleccions esportives d’un lloc vestirien els mateixos equipaments que els dels altres i tots plegats jugarien sempre a empatar. No sona ridícul? Que no ens enganyin: les societats normals celebren les seves “peculiaritats entranyables” i les seves “pintoresques diferències” sense necessitat d’escarafalls ni rubor de cap mena.

És molt maco conèixer i respectar la cultura d’altri, però això de sentir a les nostres emissores radiofòniques música estrangera, veure a la nostra televisió personatges d’ignota procedència i de llegir i xampurrejar llengües que en altre temps hom hauria considerat bàrbares, ja ho fem tota la resta de l’any. No poden deixar-nos, almenys, la diada per lluir la bandera catalana als nostres balcons, i sentir -més que no escoltar- tonades intel·ligibles que no haguem de desxifrar amb un diccionari i que eixamplin cors catalans? És massa demanar?

Doncs, ja posats, no demanem, exigim: jo també vull un estat propi, perquè és més que evident que ens cal. Ni que sigui per deixar de fer el paperina cada Onze de Setembre. I si tan pesats se’ns posen els polítics, quan el tinguem ja els deixarem que per aquestes dates celebrin el que calgui fent desfilades de patums estrangeres, si és que tanta il·lusió els fa.

Joan-Albert Ros

PER QUÈ CAP-COTS?

Posted in País with tags , , , on 28 Octubre 2005 by Joan-Albert Ros

Tenim els catalans allò que ens mereixem?

M’agradaria poder demanar als meus compatriotes la raó per la qual tenim sempre aquesta actitud d’acotar el cap, d’excusar-nos davant dels espanyols, i davant del món, per qualsevol cosa.

Què feien, ahir, els industrials del cava brindant amb el president del principal partit des del qual s’emeten contra Catalunya els atacs més furibunds i injustificats? Per què reben un senyor que tolera que, des del partit que representa, se’ns titlli als catalans d’insolidaris, de deslleials, de brètols, de terroristes? Com pot ser que convidin aquest senyor, que permet, patrocina i atia de forma recurrent l’odi entre comunitats?

Darrerament, la premsa i les ràdios catalanes, s’han fet ressò de les paraules de l’ínclit Jiménez Losantos, que han estat prou criticades. Un personatge que, estranyament, no és considerat majoritàriament un feixista conspicu, sinó un lliure pensador, que emet el seu discurs verinós des d’una de les emissores radiofòniques líders d’audiència a l’Estat espanyol. Una ràdio que pertany i representa la Conferència Episcopal espanyola i que està participada per l’església catalana. Ja no m’estranya que no hi hagi un sol periodista espanyol que es digni a manifestar-se en contra de les barbaritats d’aquest seu col·lega -i tampoc no ho fa cap intel·lectual, al capdavall, ens han tractat sempre com a una colònia-, però… Com és que la societat catalana no fa res?

A Rwanda, passada la guerra, s’ha processat els instigadors de la matança perpetrada entre hutus i tutsis; es va considerar uns locutors radiofònics responsables de la massacre, ja que havien fet servir la seva posició privilegiada per promoure l’odi ètnic. Aquests personatges compleixen ara condemna, potser no va ser el seu braç el que va aixecar cap matxet per assassinar ningú, però fou una gernació que ho féu a instància seva. No ens hauria de fer pensar, això? Perquè són d’aquesta mena, les paraules que profereixen des d’emissores com la COPE, i molta gent les escolta, i molta gent les creu. No és una realitat tan llunyana, la de Rwanda: amb l’atemptat terrorista de l’onze de març del 2004 a Madrid, se’ns va voler fer creure des de molts mitjans, i des del partit de Rajoy, que eren terroristes bascos els qui l’havien dut a terme. Així, a Pamplona, un policia foll va prendre’s la seva idea esbiaixada i malaltissa de justícia per la mà i matà a trets un forner (pare d’un jove abartzale empresonat) que no havia permès que fos penjat a l’aparador de la seva fleca un rètol en contra d’ETA. Què hem d’esperar? Que siguin més els pertorbats influenciables que considerin bascos i catalans una amenaça real i es posin en moviment per “desactivar-nos”?

Com és que som els catalans els qui anem demanant perdó? Perdó per dir ben alt que som una nació, perdó per tenir una cultura pròpia. Sempre canviant de llengua davant qualsevol interlocutor que no ens parli en el nostre idioma, per “educació”, quan a l’inversa ningú no és deferent. No és fent-nos perdonar res que ens mereixerem que ens respectin. No és convidant a copes un dels senyors que sistemàticament ens insulta, que resoldrem res. Per què des de clubs esportius amb estadis on cada setmana s’exhibeixen banderes espanyoles pre-constitucionals -quan no creus gammades- ens diuen feixistes i nazis per enarborar senyeres i pancartes al Camp Nou amb un mapa que ens agermana amb valencians, mallorquins i nord-catalans? De què tenim vergonya?

Per què el Parlament prepara l’Estatut que, en teoria, ens mereixem, i el presenta a Madrid avergonyit? Per què diu el nostre President que haurem d’acceptar retalls i esmenes, que ens hem passat de llarg, que som massa ambiciosos? Però, no era l’Estatut que ens mereixíem? En què quedem?

A mi, si hi ha res que em fa vergonya, és aquesta actitud indigna. Com permeten els partits catalans que el President socialista d’una comunitat autònoma ens falti el respecte, ens digui lladres? Un país seriós trencaria relacions institucionals amb un personatge així, el declararia persona non grata. I aquí aquestes coses no les fem per una suposada “responsabilitat”. Acabaré per pensar que la catalana és una societat malalta, que com més la maltracten, més se subjuga, enlloc de revoltar-se. I això no té massa a veure amb política, penso, sinó amb el nostre amor propi. No podem anar enlloc reclamant el que ens toca si ho fem amb aquesta actitud lamentable, sempre cap-cots i mig arraulits. Em nego a creure que la via a seguir per ser respectats sigui, precisament, l’exhibida ahir pels empresaris de les bombolles davant Rajoy.

Finalment, seré jo qui farà boicot al cava. Celebraré les festes a la salut dels cavistes amb cervesa Moritz, per exemple que, com a mínim, etiqueta en català. Anem sempre parlant de la maleïda pedagogia, d’aquest donar referències i explicacions de per què els catalans som com som, per què demanem tant, per què parlem diferent, i crec que ho hauríem de deixar córrer. Hauríem d’adonar-nos que no es pot, de cap manera, donar lliçons de res a qui no vol aprendre, per bon professor que se sigui, i per molt bona voluntat que s’hi posi. I, abans de reivindicar res, en tot cas, és imperatiu recuperar l’autoestima.

Joan-Albert Ros

%d bloggers like this: