Archive for the Rauxa Category

NIHIL INVENIES

Posted in Rauxa on 19 Octubre 2014 by Joan-Albert Ros

NIHIL INVENIES

De llavors, de tot allò… aquí ja no en trobareu res.

Armari clos.

Joan-Albert Ros

LA COL·LECCIÓ

Posted in Rauxa with tags , , , , , on 29 Octubre 2011 by Joan-Albert Ros

Volia pensar que finalment, un tipus mundà i mediocre com ell, havia assolit, mercès a l’experiència, una formació i una destresa que ni la vida acadèmica ni l’estudi no li haurien facilitat. Tot i que sabia que en el fons no era més que un modest taxidermista, avesat a l’aspror de la palla, a la suavitat dels pelatges més diversos, a l’olor del formol i de la carn morta, tants anys de vida en parella l’havien dut a considerar-se expert en taxonomia sense necessitat d’haver posat mai els peus a cap facultat de biologia: La convivència prolongada amb la seva muller li havia permès d’omplir dels més diversos espècimens un remarcable museu de zoologia.

En principi hauria volgut que a la seva col·lecció només hi entressin éssers magnífics, la mena d’animals majestuosos que hom pot associar a afalacs, elogis i compliments, però aquelles dues formiguetes que de mica en mica havien acumulat prou estalvis i s’havien convertit en abelles feineres per a comprar un habitatge on anar a viure plegades, van deixar enrere aquella primera transformació dins de l’ordre dels insectes himenòpters per a donar pas a metamorfosis encara més extraordinàries. Potser durant un cert temps va poder classificar papallones, colibrís, gaseles, isards, panteres, paons, ratolinets i conillets de vellut, però ara que ell era calb i ella es pentinava una llarga cabellera del blanc translúcid de l’alabastre, els insults que havien proferit durant tota una vida compartida guanyaven de molt llarg les moixaines i les amoretes i omplien cambres i cambres d’un museu que era un monument a llur pèssima convivència.

Hi havia, dissecades, tantes bestioles i feristeles com improperis havien intercanviat. Destacava la sala plena de mamífers artiodàctils de la família dels suids; n’hi havia de salvatges -com el senglar- i n’hi havia de domèstics -porcs de gla, porcs de granja, porcs negres, truges i garrins. L’esposa, sobretot, farta d’anar darrera d’ell netejant la seva brutícia, el trobava l’exemple perfecte del marrà per excel·lència. Ell li havia dedicat semblants epítets. Hi havia vaques, foques, morses, guilles, fures i borinots. També l’havia acusada de tenir ara massa pardals al cap, ara corbs d’idees negres. Ella el corresponia titllant-lo de peresós, el mamífer de l’ordre dels xenartres, de potes llargues i ungles corbes, d’hàbitat arborícola. Tots dos havien estat paparres, sangoneres, lluços, cucs, voltors, rates de claveguera, escarabats piloters, escurçons i escorpins… No hi havia límit per a aquell inventari de bestiar indesitjable. Coronava l’exposició una sala amb un elefant i una balena, exemples del pes notable al que un i altra, respectivament, havien arribat amb l’edat.

Ell es veia convertit en comissari d’una exposició fabulosa, però el cert era que aquell matrimoni ja no eren un home i una dona, sinó la mena de bèsties que hom detesta. Dues males bèsties. Un parell de peces de museu.

Joan-Albert Ros

Aquest text ha estat redactat en el marc del III Concurs Internacional de Literatura Ràpida a la Biblioteca Vapor Vell, el matí del dissabte 29 d’octubre de 2011.

ETIQUETA EXIGIDA

Posted in Rauxa with tags , , , , , , , on 17 Juny 2011 by Joan-Albert Ros

Es llevà neguitós. L’inquietava que feia temps que volia dir-se quelcom que, per discreció, vergonya i amor propi, havia mirat de callar-se fins llavors. Mai no havia ensopegat l’ocasió de confessar-se davant del mirall i amollar tot allò que de la seva persona l’enutjava. Decidí que ja era hora de buidar el pap, però. De manera que prengué amb determinació el seu telèfon mòbil i es trucà.

El va contrariar de trobar-se comunicant. Després de renegar i de maleir uns quants cops la pròpia ombra, sortí al carrer i demanà tothom si l’havien vist. “Si em trobeu, feu-me el favor, aviseu-me que m’estic buscant!”.

Quan tornà de nou a casa l’esperaven uns infermers, tot just sortits d’una ambulància, que premien infructuosament a l’intèrfon el botó d’un pis buit. “Si és per mi que demaneu us desitjo bona sort!, jo mateix fa temps que miro de trobar-me, he regirat pertot, però enlloc no he vist indicis de la meva presència”, va dir-los. “No patiu -van respondre-li- sabem on dur-vos perquè finalment coincidiu amb qui cerqueu”.

Li semblà que la camisa que li requerien que vestís per a accedir al lloc on anava era un xic incòmoda, però sempre havia volgut respectar les normes. I si finalment havia arribat el dia que es trobaria ell mateix no serien qüestions d’etiqueta les que li impedirien d’entrar on fos que s’esperava.

Joan-Albert Ros

PALMA – BARCELONA

Posted in Rauxa with tags , , , , , on 12 Març 2011 by Joan-Albert Ros

Van quedar als bars de les seves cantonades respectives, com antany solien fer quan la distància ho propiciava, quan la cantonada era la mateixa per a tots dos i tot era més senzill. Van esmorzar sols, perquè ara eren a quilòmetres de distància, però van comentar les notícies del diari, van recordar temps en els que es trobaven més a prop i van riure. Dos cambrers de dos cafès diferents miraven dos clients de dues ciutats diferents que parlaven sols en taules diferents de locals diferents.

Després d’una bona estona de fer-la petar animadament, sols i plegats alhora, aquells dos homes estranys van sospirar a l’uníson, un a Palma, l’altre a Barcelona, i van enlairar al mateix instant sengles copes, acomiadant-se amb un brindis pels amics absents.

Joan-Albert Ros

BRÚIXOLA

Posted in Rauxa with tags on 9 Març 2010 by Joan-Albert Ros

Cartografies el meu cel

PROPERA ESTACIÓ

Posted in Rauxa with tags , , , , on 17 Abril 2008 by Joan-Albert Ros

Sortia amb pressa. No només perquè tinc el mal vici de temptar la sort dilatant massa els terminis d’entrega, sinó també perquè lluitava contra una fama d’impuntual que m’havia guanyat a pols. Havia d’anar a la facultat a lliurar el que –esperava, sobretot pel gran esforç que hi havia esmerçat- havia de ser el darrer treball de carrera. Feia tard, hi hauria d’haver arribat a les cinc i eren quarts de sis ben tocats. Per fi em sentia realment satisfet amb el conjunt d’una obra que fins al curs anterior jo mateix hauria titllat de mediocre, però seguia sense ser capaç de fer res a temps. Aquella assignatura de projectes havia aconseguit donar sentit als cinc anys de Belles Arts. Duia a la carpeta de sota el braç una veritable tesi sobre l’aspecte demiúrgic de la creació artística. Amb el temps he acabat per veure en aquells dibuixos i en aquell assaig de cent cinquanta pàgines més uns balbotejos grandiloqüents i pretensiosos i uns gargots agosarats que no res de gaire notable. De totes formes, el professor de l’assignatura no pensava el mateix i m’havia encoratjat a tirar endavant com fins llavors no ho havia fet ningú. Havien estat tres mesos de feina, i tot i els defectes que hi puc veure ara amb la perspectiva, puc dir que encara em sento prou orgullós del resultat.

Érem a mitjans de juny, però plovia força, aquella tarda que semblava vespre, de tan foscos com eren els núvols que enteranyinaven el cel. Poc més que una tamborinada d’estiu, però suficient per acabar ben xop només de recórrer els pocs metres que hi ha des de casa, al primer xamfrà del carrer València, fins a l’estació de la línia verda de Tarragona. Vaig entrar rabent al passadís subterrani i el vaig recórrer ràpidament, vigilant de no relliscar. Se sentia arribar un comboi a l’andana, si m’afanyava encara tindria el temps just de pujar-hi, després de validar el bitllet i baixar les escales.

Tot i els escarafalls i el tràfec, només vaig poder veure com la foscor del túnel engolia el darrer vagó. Sospirant vaig mirar enlaire, cap al rellotge que m’havia de fer saber quants minuts hauria d’esperar abans no aparegués un nou tren que em dugués cap a Zona Universitària. El rellotge semblava apagat, però abans de poder-hi pensar va aturar-se a la meva andana un altre comboi, que ni havia sentit acostar-se. Em va colpir aquella destacable celeritat, vaig entrar al vagó que tenia més a prop, sobtat i agraït, perquè, providencialment, l’agència de Transports Metropolitans de Barcelona hagués augmentat la freqüència de pas del metro.

Aviat es van tancar les portes i vam arrencar. Recolzat en una de les baranes vaig fullejar de nou el dossier en el que m’havia capficat tantes hores, rellegia algun dels paràgrafs, mirant de sospesar, per enèsima vegada, si havia escollit les paraules adients en una o altra frase. Ho havia repassat massa cops, segurament, però com que sempre hi trobava quelcom susceptible de ser reescrit, temia que em caldria, de nou, més temps. Potser tot és inevitablement perfectible, per molta estona que s’inverteixi en polir les formes, segurament és quimèric d’aspirar a considerar definitiva una obra o donar cap text per enllestit, però no he pogut mai evitar repassar-ho tot, fins i tot obsessivament, mirant d’esmenar qualsevol error que pogués cometre. No em preocupa posar-me en evidència davant l’escrutini de cap jutge, però sovint temo incórrer en errades de cap mena. Suposo que la ciència pot argumentar amb fórmules que temps i entropia augmenten de manera proporcional, i persones raonables convindrien que és presumptuós repassar la feina amb tant deteniment, però no podia evitar fer un cop d’ull a aquelles planes. Una vegada més, almenys. De manera que rellegia, i divagava.

Abstret com estava en les meves cavil·lacions em va costar d’adonar-me que feia alguns minuts que ens movíem prou veloçment, potser m’havia passat per alt que la megafonia hagués anunciat cap estació, però estava convençut que el transport no havia efectuat cap parada. Vaig fixar-me en els indicadors lluminosos sobre les portes, estaven apagats, no hauria pogut dir en quin punt del recorregut ens trobàvem. Se’m va acudir de demanar a algú altre de dins del vagó si havia sentit que s’avisés d’alguna aturada imminent. Vaig dirigir-me a una senyora cap-cota, asseguda a prop meu, vestida de blanc i d’edat avançada. Va alçar un moment el cap i va somriure, per tota resposta. Un altre passatger va respondre similarment quan el vaig inquirir, cosa que em va sorprendre força. Per sort, vaig veure el revisor al final del vagó, i m’hi vaig dirigir, cada cop m’inquietaven més aquell viatge sense pausa i el silenci que m’envoltava.

L’home no em va deixar badar boca, em va exigir el bitllet, amablement però amb fermesa. “Perdoneu, podríeu dir-me…” –intentava preguntar-li el motiu de tan estrambòtic recorregut, però em va interrompre, mirant-me de fit a fit, “el bitllet, si us plau…”. Vaig donar-li la meva T10, i la va marcar amb una mena de foradadora, sense enretirar el seu esguard del meu, sense ni molestar-se a comprovar la validesa de la cartolina que li havia estès; quan me la va tornar vaig insistir de nou. Per fi m’escoltava, i va mirar-me estupefacte. Va demanar-me que li tornés a mostrar la meva targeta, i la va mirar sorprès. “Amb aquest títol de transport no podeu viatjar on es dirigeix aquest comboi, jove!” –em va etzibar, força contrariat- “Haureu de baixar”. Jo no entenia res, però no el vaig poder rebatre, tan aviat com vaig obrir la boca es van activar els altaveus, “propera estació: Tarragona”. En pocs segons vam afluixar la marxa, les portes es van obrir i vaig poder baixar. Tarragona? Era l’estació on havia pujat, aquella en la que ara baixava? Em vaig girar per veure el metro, que ja marxava, aviat la negror del túnel es va haver empassat fins al darrer vagó d’aquell estrany tren.

“Que es troba bé, jove?”- em va dir una veu que, per un instant, em va semblar reconèixer. Al costat mateix de les escales un home i una dona em miraven amb cara de preocupació. “Sí, que em trobo bé… Per què m’ho pregunten?”- els vaig demanar. “Hem pensat que s’havia fet mal, quan ha caigut baixant l’escala”- va respondre l’home. Vaig tocar-me la templa dreta amb el palmell de la mà. Em vaig tacar els dits de sang. “Ha picat amb el cap en un graó, ens ha espantat, –va dir la dona- que necessita ajuda?”. Vaig tranquil·litzar-los i els vaig donar les gràcies per la seva atenció. “Només estic una mica desconcertat” –els vaig dir- estic bé, no s’amoïnin”.

Va entrar un altre comboi, però no vaig gosar pujar-hi. Sabia que havia d’anar a dur el treball, però no estava segur de voler fer el trajecte en metro, aquest cop. L’home i la dona van pujar en un vagó, no vaig poder evitar quedar-me’ls mirant. Eren ells, la passatgera vestida de blanc i el revisor de la meva visió? Era evident que m’havia donat un cop al cap i havia tingut alguna mena d’al·lucinació. Vaig seure en un dels bancs de pedra, i vaig fullejar de nou aquell treball que de poc no em costa la vida. Potser tot havia estat una jugada del meu subconscient, però aquell viatge oníric no encaixava amb la meva T10, marcada, enmig d’una de les pàgines.

Joan-Albert Ros

Aquest conte ha estat remès a la 2a edició del concurs de relats curts TMB PLE D’HISTÒRIES.

MOMENT DE LUCIDESA

Posted in Rauxa with tags , on 27 Abril 2006 by Joan-Albert Ros

LLAGOSTA

Quan et lleves, de nou, amb els peus al capçal del llit en una habitació que, tot i ser la teva, sembla prou endreçada, i et bull el cap i qui et desperta és aquella gran llagosta vermella mig desenfocada que et duu per desdejuni una safata curulla de caramels i llimacs i et saluda desitjant-te bon vespre abans de demanar-te que escuris el plat amb un crostó de pa de motlle ressec que ha estat quatre mesos a la nevera de la veïna, saps que t’has tornat a equivocar.

El més eficaç, llavors, és fingir que vas recordar que havies de passejar el peix i canviar l’aigua als espinacs, i cridar que vas complir i ho vas fer, doncs, i defugir qualsevol responsabilitat, tot culpant qui t’ha preparat l’esmorzar del cafarnaüm que t’envolta.

No és que no en sàpigues més, és, de fet, que no saps res.

De res.

Joan-Albert Ros

MIRALL CAPGIRAT

Posted in Rauxa with tags , , , , , on 1 Mai 2005 by Joan-Albert Ros

“T’agradaria viure a la Casa del Mirall, mixet?
… No sé pas si et donarien llet, allà. Tal volta la llet del mirall no és bona per beure…”.
Alícia al seu gat, a A través del mirall i allò que Alícia va trobar a l’altra banda, de Lewis Carrol.

Tot peripatètic vorejava, entre curiosos i brocanters, un reguitzell de mantes curulles a vessar per escampalls de punyetetes i punyetasses, miscel·lània dels més diversos utillatges. Cercava quelcom prou atractiu per gastar-hi els diners i alhora evocava a la seva ment el mateix lloc com

Llavors, de la mà de la mare, recorria les parades enlluernat per tot plegat. No sabia ben bé com era que havia adquirit l’hàbit de tornar-hi cada cop que disposava de prou temps lliure. Era perquè en ser-hi arrossegat cada divendres, des de ben menut, s’hi havia avesat o bé perquè per osmosi havia assolit el mateix interès que la mare per totes les andròmines? Potser era que havia descobert per què la gent els anomena Encants.

Sempre li havia semblat que el lloc estava recobert d’una pàtina màgica, el fet de trobar veritables tresors en allò que la gent refusa el seduïa. Entre les meravelles que havia descobert recentment hi havia una làmpada modernista i una edició prou tronada de l’Ulysses de James Joyce. Per a ell això eren joies i n’estava orgullós, de fet tenia olfacte per topar-se amb aquestes rareses, d’un temps ençà, però, es feia més difícil la seva labor de col·leccionista. Proliferaven els llocs de venda de cronògrafs digitals, ràdio-transistors i demés tecnologia barata. Això l’enervava ja que no aconseguia veure cap similitud entre aquests fòtils estrambòtics i les encisadores contrapartides clàssiques que perseguia.

Però aquell dia la recerca semblava infructuosa, decebut, després d’un parell d’hores de voltar, decidí tornar a casa. Era ja a l’aparcament, dins del cotxe i, en ficar les claus al contacte, recordà haver-se fixat en un mirall de paret entre un munt de mobles, el gravat barroc del marc hauria d’haver-li cridat més l’atenció en el moment de veure’l, però gairebé li havia passat desapercebut. Tornà a entrar ràpidament al recinte, va arribar bleixant a l’indret on havia vist l’espill; l’amo dels endergues havia enllestit i les embalava per endur-se-les.

-Escolti…- va demanar-li amb la respiració entretallada. -Plego!- exclamà l’homenot interrompent-lo, mentre es carregava el fardell a l’esquena, com ho faria un camàlic. L’individu va esmenar la seva conducta, varià notablement el seu tarannà esmunyedís per donar lloc a un forçat to afable en el mateix moment que va  sentir que l’home suorós que insistia i maldava per fer-se escoltar li anomenà la lluna que cobejava. En menys d’un minut va deslligar l’enorme paquet, del qual tragué, entre d’altres, l’objecte al qual s’havia al·ludit, se’n va desfer per quatre rals i marxà, tan ràpid com va poder, joiós com si en veritat li haguessin tret del damunt el més feixuc dels pesos. El seu client restà una bona estona allà on l’havia deixat, amb el cristall sota el braç, bocabadat i vacil·lant, entre satisfet i incrèdul.

Gairebé no podia esperar a ser a casa, tan bon punt hi fos despenjaria de la seva cambra l’horrible quadre que la seva germana li havia dut d’una famosa galeria avantguardista londinenca i allà hi col·locaria el mirall; quedaria prou bé. Va procedir tal com havia planejat, però en anar a deixar-lo al lloc que li havia assignat s’aturà, li semblà poder distingir-hi una inscripció a la part posterior. Encengué el llum de la taula on treballava, que era sota mateix d’on volia col·locar el mirall, i examinà aquelles lletres. Era una cita de l’Inferno de la Divina Commedia de Dante, les lletres eren en relleu, però cadascun dels caràcters estava invertit, talment com si allò hagués estat escrit des del davant, des del cristall. No pogué evitar estremir-se quan va aconseguir llegir “Lasciate ogni speranza voi ch’entrate“. No entengué quin significat podia tenir trobar aquella frase rera el seu espill.

Dies després li tornà a la memòria l’home a qui havia comprat l’antigalla i es preguntà per què se n’havia desembarassat tan fàcilment i si això podia tenir gaire relació amb el misteri d’una oració de tan obscures i tenebroses connotacions com la que hi havia descobert. Ho deixà córrer, perquè només se li acudien bajanades al respecte i decidí posar-se a escriure al seu diari com solia fer cada vespre.

El telèfon el va interrompre, s’aixecà de la taula i anà a atendre la trucada. Era la seva germana, feia algun temps que no hi parlava i li agradà sentir la seva veu de nou. Sovint anava a veure’l per demanar-li si tenia algun llibre que necessitava, ell mai no tenia cap inconvenient a deixar-li res, sabia que fos el que fos en tindria cura i li tornaria tan aviat com ho deixés de menester. Van quedar d’acord a trobar-se l’endemà a un cafè de prop de la plaça de Catalunya, li portaria els darrers dos números d’una revista sobre art modern -a la qual s’havia subscrit només perquè estava tip que ella li retragués sempre que els seus gustos estaven desfasats- i aprofitarien per fer-la petar una estona i posar-se al dia de tot allò que a ambdós interessava.

En tornar a asseure’s per reprendre el fil d’allò que havia començat a redactar no trobà la llibreta on l’havia deixat. Remenà per tota l’habitació, per tota la llar i enlloc no la va trobar. Desconcertat i cansat deixà d’amoïnar-s’hi, ja apareixeria entaforada a qualsevol racó un altre dia. Com que era més de mitjanit i tenia son decidí anar-se’n a dormir. Recolzat a la taula on havia estat fent gargots va mirar-se al mirall abans d’allitar-se, el seu aspecte era lamentable, les parpelles li pesaven i els ulls semblaven haver-se empetitit. Repassà la seva imatge de dalt a baix i la sorpresa fou majúscula en veure el quadern on deixava constància de les seves vivències reflectit al cristall, on i tal com ell l’havia deixat, obert damunt de la taula sobre la qual s’inclinava ara… Però no hi era pas allà, en veia el reflex i en canvi no el trobava on la lògica més evident li assenyalava que havia de ser. Definitivament, necessitava reposar.

Es despertà com nou, tot i que desorientat: havia patit un horrible malson en el qual es veia empassat per un espill i tenia la sensació de no saber ben bé on era. Encara mandrós, amb el cap sota el coixí, s’adonà que descansar no li havia fet oblidar el recurrent enigma que l’assetjava, no va saber-se respondre si allò havia esdevingut com ho creia o si bé tot plegat no era més que una mala jugada onírica del seu subconscient. Però la resposta més inesperada acabà amb les seves cabòries en el moment que volgué saber quina hora era i trobà el rellotge al canell dret i no a l’esquerra, on sempre el duia. Es llevà de sobte i veié tot el seu entorn invertit. La realitat que l’envoltava havia estat tergiversada, deformada. Esglaiat rememorà tot allò que havia llegit sobre els Llimbs, el regne d’Hades… L’avern. I pronuncià tremolant aquella frase que voldria haver oblidat: “Abandona tota esperança tu que entres”.

Joan-Albert Ros

LÉAL SOUVENIR – ΠEΡΙ TΟΝ ΜΝHΜH

Posted in Rauxa with tags , , , , , , , , , on 30 Abril 2005 by Joan-Albert Ros

Hi ha un estrany quadre del genial pintor flamenc Jan Van Eyck que duu una misteriosa inscripció amb l’aspecte d’uns mots gravats en pedra sota del rostre d’algú anomenat Thymotheos: “léal souvenir”. No és que la frase, per ella mateixa, el significat de la qual no és altre que “record lleial”,  hagi de tenir, almenys d’entrada, res de peculiar. Allò que roman ocult és la intenció que perseguia l’autor, què pretenia imbuir al retrat d’un individu de mirada vàcua i lacònica amb l’esmentada frase. El sentit d’aquelles paraules m’ha fet cavil•lar al voltant de l’acte de “recordar” i m’ha servit per caure en el compte de quelcom de què potser no era prou conscient: Sens dubte som, fins i tot més que no voldríem reconèixer, éssers dotats d’identitat -en tant que tenim uns orígens, una realitat, un medi en el qual ens trobem més o menys bé i al qual ens anem avesant a mida que madurem. I tot plegat genera una memòria, fets que s’esdevenen en un lloc i un instant precisos i, tan aviat com aquests es fa fonedissos, no en queda més que un eco al magatzem proverbialment il·limitat que és el nostre cap.

Molts d’aquests moments són, de vegades per sort i d’altres per desgràcia, irrepetibles. De manera que, tant si és per masoquisme com si és per enyorança, a voltes rescatem vells records de l’oblit i, independentment del seu regust, els assaborim en evocar-los i, amb la perspectiva que el temps i l’experiència ens confereixen, els valorem. I fer-ho pot provocar-nos nostàlgia, melangia, ens pot emocionar. Potser així podem redescobrir-nos i constatar que allò que ens ha envoltat, el que ens ha motivat i el que ens ha avorrit, la gent a qui hem estimat i ens ha estimat, i la que no; els llocs on ens ha complagut quedar-nos i aquells dels quals hem hagut de marxar; el que hem solucionat i també els afers pendents, allò que tenim i allò que devem… Tot plegat ens defineix, a més de confortar-nos i agombolar-nos.

Podem tenir la certesa que, de la mateixa manera que hem immortalitzat tantes estones, tants racons, tants rostres afables, un cop haguem desaparegut continuarem vius en la memòria d’aquells que ens han estimat -si és que algú hi ha hagut que ens ha considerat mereixedors del seu amor, la seva estimació o, si més no, de la seva consideració. Potser mirat així sí que paga la pena d’esmerçar-se a despertar la simpatia del proïsme, ja que -encara que mil i un cops hem renegat els homes de la nostra naturalesa i origen animal- continuem ben aferrats a l’instint de supervivència. I qui sap si aquesta no és l’única manera de transcendir l’aparentment infranquejable obstacle que suposa la mort.

Crec que no és només per motius estètics que l’artista s’entesta a llegar la seva obra a les generacions futures, ni crec que persegueixi únicament amb ella el concepte, prou abstracte, de “bellesa”. Igualment, tampoc és cert que la finalitat de la producció de tota obra sigui la catarsi.

Quan l’artista esdevé creador, en el fons, cerca la immortalitat, això és ser recordat per la seva herència. I ja sabem, teològicament parlant, com es troben de propers conceptes tals com “immortalitat” i “creació”, dos dels atributs principals de la divinitat.

De fet, si ens fixem en l’etimologia, els grecs de l’antiguitat anomenaven ποιητης al poeta, aquesta paraula és derivada del verb ποιω (fer, crear), per tant el poeta era anomenat “faedor” en consideració de la seva activitat, i de la mateixa manera es consideraven activitats de ποιησις -o creació- manifestacions artístiques tals com l’’escultura. És agosarat afirmar que l’artista sent delit per comparar-se a Déu? Cal tenir en compte que, si és així, el màxim adjectiu que pot qualificar aquest darrer no és altre que “omnipotent”. L’artista, doncs, somnia a distanciar-se de la resta dels mortals pel simple fet que crea allò que potser podrien crear els demés (segons la concepció judeo-cristiana de la Creació, almenys, els homes són fets a imatge i semblança de Déu) si n’estiguessin preparats o bé se’n sentissin capaços.

La filosofia nietzscheana (que ha estat, desgraciadament, susceptible d’interpretacions pseudonazis) ja apuntava la mediocritat, encarnada per l’home, com a valor que s’havia de superar; el mitjà de superació és la voluntat de poder, que condueix l’home a expulsar Déu del seu interior, per convertir-se en un ésser amb poder absolut sobre ell mateix i els demés. És a dir, per esdevenir un superhome. L’artista pot, molt segurament, ser titllat de pedant o de boig en patir somnis de grandesa similars, però en cas que no assoleixi el seu místic objectiu sempre podrà aspirar a esdevenir quelcom que -potser- no és tan diferent d’aquesta elevadíssima fita, allò que David Hume anomenà “segona impressió”; o sia un record, en tant que hi ha qui no l’ha oblidat i ha sabut apreciar-lo, a ell o, en el seu defecte, a la seva obra.

Joan-Albert Ros

%d bloggers like this: