Archive for the Rauxa Category

NIHIL INVENIES

Posted in Rauxa on 19 Octubre 2014 by Joan-Albert Ros

NIHIL INVENIES

De llavors, de tot allò… aquí ja no en trobareu res.

Armari clos.

Joan-Albert Ros

LA COL·LECCIÓ

Posted in Rauxa with tags , , , , , on 29 Octubre 2011 by Joan-Albert Ros

Volia pensar que finalment, un tipus mundà i mediocre com ell, havia assolit, mercès a l’experiència, una formació i una destresa que ni la vida acadèmica ni l’estudi no li haurien facilitat. Tot i que sabia que en el fons no era més que un modest taxidermista, avesat a l’aspror de la palla, a la suavitat dels pelatges més diversos, a l’olor del formol i de la carn morta, tants anys de vida en parella l’havien dut a considerar-se expert en taxonomia sense necessitat d’haver posat mai els peus a cap facultat de biologia: La convivència prolongada amb la seva muller li havia permès d’omplir dels més diversos espècimens un remarcable museu de zoologia.

En principi hauria volgut que a la seva col·lecció només hi entressin éssers magnífics, la mena d’animals majestuosos que hom pot associar a afalacs, elogis i compliments, però aquelles dues formiguetes que de mica en mica havien acumulat prou estalvis i s’havien convertit en abelles feineres per a comprar un habitatge on anar a viure plegades, van deixar enrere aquella primera transformació dins de l’ordre dels insectes himenòpters per a donar pas a metamorfosis encara més extraordinàries. Potser durant un cert temps va poder classificar papallones, colibrís, gaseles, isards, panteres, paons, ratolinets i conillets de vellut, però ara que ell era calb i ella es pentinava una llarga cabellera del blanc translúcid de l’alabastre, els insults que havien proferit durant tota una vida compartida guanyaven de molt llarg les moixaines i les amoretes i omplien cambres i cambres d’un museu que era un monument a llur pèssima convivència.

Hi havia, dissecades, tantes bestioles i feristeles com improperis havien intercanviat. Destacava la sala plena de mamífers artiodàctils de la família dels suids; n’hi havia de salvatges -com el senglar- i n’hi havia de domèstics -porcs de gla, porcs de granja, porcs negres, truges i garrins. L’esposa, sobretot, farta d’anar darrera d’ell netejant la seva brutícia, el trobava l’exemple perfecte del marrà per excel·lència. Ell li havia dedicat semblants epítets. Hi havia vaques, foques, morses, guilles, fures i borinots. També l’havia acusada de tenir ara massa pardals al cap, ara corbs d’idees negres. Ella el corresponia titllant-lo de peresós, el mamífer de l’ordre dels xenartres, de potes llargues i ungles corbes, d’hàbitat arborícola. Tots dos havien estat paparres, sangoneres, lluços, cucs, voltors, rates de claveguera, escarabats piloters, escurçons i escorpins… No hi havia límit per a aquell inventari de bestiar indesitjable. Coronava l’exposició una sala amb un elefant i una balena, exemples del pes notable al que un i altra, respectivament, havien arribat amb l’edat.

Ell es veia convertit en comissari d’una exposició fabulosa, però el cert era que aquell matrimoni ja no eren un home i una dona, sinó la mena de bèsties que hom detesta. Dues males bèsties. Un parell de peces de museu.

Joan-Albert Ros

Aquest text ha estat redactat en el marc del III Concurs Internacional de Literatura Ràpida a la Biblioteca Vapor Vell, el matí del dissabte 29 d’octubre de 2011.

ETIQUETA EXIGIDA

Posted in Rauxa with tags , , , , , , , on 17 Juny 2011 by Joan-Albert Ros

Es llevà neguitós. L’inquietava que feia temps que volia dir-se quelcom que, per discreció, vergonya i amor propi, havia mirat de callar-se fins llavors. Mai no havia ensopegat l’ocasió de confessar-se davant del mirall i amollar tot allò que de la seva persona l’enutjava. Decidí que ja era hora de buidar el pap, però. De manera que prengué amb determinació el seu telèfon mòbil i es trucà.

El va contrariar de trobar-se comunicant. Després de renegar i de maleir uns quants cops la pròpia ombra, sortí al carrer i demanà tothom si l’havien vist. “Si em trobeu, feu-me el favor, aviseu-me que m’estic buscant!”.

Quan tornà de nou a casa l’esperaven uns infermers, tot just sortits d’una ambulància, que premien infructuosament a l’intèrfon el botó d’un pis buit. “Si és per mi que demaneu us desitjo bona sort!, jo mateix fa temps que miro de trobar-me, he regirat pertot, però enlloc no he vist indicis de la meva presència”, va dir-los. “No patiu -van respondre-li- sabem on dur-vos perquè finalment coincidiu amb qui cerqueu”.

Li semblà que la camisa que li requerien que vestís per a accedir al lloc on anava era un xic incòmoda, però sempre havia volgut respectar les normes. I si finalment havia arribat el dia que es trobaria ell mateix no serien qüestions d’etiqueta les que li impedirien d’entrar on fos que s’esperava.

Joan-Albert Ros

PALMA – BARCELONA

Posted in Rauxa with tags , , , , , on 12 Març 2011 by Joan-Albert Ros

Van quedar als bars de les seves cantonades respectives, com antany solien fer quan la distància ho propiciava, quan la cantonada era la mateixa per a tots dos i tot era més senzill. Van esmorzar sols, perquè ara eren a quilòmetres de distància, però van comentar les notícies del diari, van recordar temps en els que es trobaven més a prop i van riure. Dos cambrers de dos cafès diferents miraven dos clients de dues ciutats diferents que parlaven sols en taules diferents de locals diferents.

Després d’una bona estona de fer-la petar animadament, sols i plegats alhora, aquells dos homes estranys van sospirar a l’uníson, un a Palma, l’altre a Barcelona, i van enlairar al mateix instant sengles copes, acomiadant-se amb un brindis pels amics absents.

Joan-Albert Ros

BRÚIXOLA

Posted in Rauxa with tags on 9 Març 2010 by Joan-Albert Ros

Cartografies el meu cel

PROPERA ESTACIÓ

Posted in Rauxa with tags , , , , on 17 Abril 2008 by Joan-Albert Ros

Sortia amb pressa. No només perquè tinc el mal vici de temptar la sort dilatant massa els terminis d’entrega, sinó també perquè lluitava contra una fama d’impuntual que m’havia guanyat a pols. Havia d’anar a la facultat a lliurar el que –esperava, sobretot pel gran esforç que hi havia esmerçat- havia de ser el darrer treball de carrera. Feia tard, hi hauria d’haver arribat a les cinc i eren quarts de sis ben tocats. Per fi em sentia realment satisfet amb el conjunt d’una obra que fins al curs anterior jo mateix hauria titllat de mediocre, però seguia sense ser capaç de fer res a temps. Aquella assignatura de projectes havia aconseguit donar sentit als cinc anys de Belles Arts. Duia a la carpeta de sota el braç una veritable tesi sobre l’aspecte demiúrgic de la creació artística. Amb el temps he acabat per veure en aquells dibuixos i en aquell assaig de cent cinquanta pàgines més uns balbotejos grandiloqüents i pretensiosos i uns gargots agosarats que no res de gaire notable. De totes formes, el professor de l’assignatura no pensava el mateix i m’havia encoratjat a tirar endavant com fins llavors no ho havia fet ningú. Havien estat tres mesos de feina, i tot i els defectes que hi puc veure ara amb la perspectiva, puc dir que encara em sento prou orgullós del resultat.

Érem a mitjans de juny, però plovia força, aquella tarda que semblava vespre, de tan foscos com eren els núvols que enteranyinaven el cel. Poc més que una tamborinada d’estiu, però suficient per acabar ben xop només de recórrer els pocs metres que hi ha des de casa, al primer xamfrà del carrer València, fins a l’estació de la línia verda de Tarragona. Vaig entrar rabent al passadís subterrani i el vaig recórrer ràpidament, vigilant de no relliscar. Se sentia arribar un comboi a l’andana, si m’afanyava encara tindria el temps just de pujar-hi, després de validar el bitllet i baixar les escales.

Tot i els escarafalls i el tràfec, només vaig poder veure com la foscor del túnel engolia el darrer vagó. Sospirant vaig mirar enlaire, cap al rellotge que m’havia de fer saber quants minuts hauria d’esperar abans no aparegués un nou tren que em dugués cap a Zona Universitària. El rellotge semblava apagat, però abans de poder-hi pensar va aturar-se a la meva andana un altre comboi, que ni havia sentit acostar-se. Em va colpir aquella destacable celeritat, vaig entrar al vagó que tenia més a prop, sobtat i agraït, perquè, providencialment, l’agència de Transports Metropolitans de Barcelona hagués augmentat la freqüència de pas del metro.

Aviat es van tancar les portes i vam arrencar. Recolzat en una de les baranes vaig fullejar de nou el dossier en el que m’havia capficat tantes hores, rellegia algun dels paràgrafs, mirant de sospesar, per enèsima vegada, si havia escollit les paraules adients en una o altra frase. Ho havia repassat massa cops, segurament, però com que sempre hi trobava quelcom susceptible de ser reescrit, temia que em caldria, de nou, més temps. Potser tot és inevitablement perfectible, per molta estona que s’inverteixi en polir les formes, segurament és quimèric d’aspirar a considerar definitiva una obra o donar cap text per enllestit, però no he pogut mai evitar repassar-ho tot, fins i tot obsessivament, mirant d’esmenar qualsevol error que pogués cometre. No em preocupa posar-me en evidència davant l’escrutini de cap jutge, però sovint temo incórrer en errades de cap mena. Suposo que la ciència pot argumentar amb fórmules que temps i entropia augmenten de manera proporcional, i persones raonables convindrien que és presumptuós repassar la feina amb tant deteniment, però no podia evitar fer un cop d’ull a aquelles planes. Una vegada més, almenys. De manera que rellegia, i divagava.

Abstret com estava en les meves cavil·lacions em va costar d’adonar-me que feia alguns minuts que ens movíem prou veloçment, potser m’havia passat per alt que la megafonia hagués anunciat cap estació, però estava convençut que el transport no havia efectuat cap parada. Vaig fixar-me en els indicadors lluminosos sobre les portes, estaven apagats, no hauria pogut dir en quin punt del recorregut ens trobàvem. Se’m va acudir de demanar a algú altre de dins del vagó si havia sentit que s’avisés d’alguna aturada imminent. Vaig dirigir-me a una senyora cap-cota, asseguda a prop meu, vestida de blanc i d’edat avançada. Va alçar un moment el cap i va somriure, per tota resposta. Un altre passatger va respondre similarment quan el vaig inquirir, cosa que em va sorprendre força. Per sort, vaig veure el revisor al final del vagó, i m’hi vaig dirigir, cada cop m’inquietaven més aquell viatge sense pausa i el silenci que m’envoltava.

L’home no em va deixar badar boca, em va exigir el bitllet, amablement però amb fermesa. “Perdoneu, podríeu dir-me…” –intentava preguntar-li el motiu de tan estrambòtic recorregut, però em va interrompre, mirant-me de fit a fit, “el bitllet, si us plau…”. Vaig donar-li la meva T10, i la va marcar amb una mena de foradadora, sense enretirar el seu esguard del meu, sense ni molestar-se a comprovar la validesa de la cartolina que li havia estès; quan me la va tornar vaig insistir de nou. Per fi m’escoltava, i va mirar-me estupefacte. Va demanar-me que li tornés a mostrar la meva targeta, i la va mirar sorprès. “Amb aquest títol de transport no podeu viatjar on es dirigeix aquest comboi, jove!” –em va etzibar, força contrariat- “Haureu de baixar”. Jo no entenia res, però no el vaig poder rebatre, tan aviat com vaig obrir la boca es van activar els altaveus, “propera estació: Tarragona”. En pocs segons vam afluixar la marxa, les portes es van obrir i vaig poder baixar. Tarragona? Era l’estació on havia pujat, aquella en la que ara baixava? Em vaig girar per veure el metro, que ja marxava, aviat la negror del túnel es va haver empassat fins al darrer vagó d’aquell estrany tren.

“Que es troba bé, jove?”- em va dir una veu que, per un instant, em va semblar reconèixer. Al costat mateix de les escales un home i una dona em miraven amb cara de preocupació. “Sí, que em trobo bé… Per què m’ho pregunten?”- els vaig demanar. “Hem pensat que s’havia fet mal, quan ha caigut baixant l’escala”- va respondre l’home. Vaig tocar-me la templa dreta amb el palmell de la mà. Em vaig tacar els dits de sang. “Ha picat amb el cap en un graó, ens ha espantat, –va dir la dona- que necessita ajuda?”. Vaig tranquil·litzar-los i els vaig donar les gràcies per la seva atenció. “Només estic una mica desconcertat” –els vaig dir- estic bé, no s’amoïnin”.

Va entrar un altre comboi, però no vaig gosar pujar-hi. Sabia que havia d’anar a dur el treball, però no estava segur de voler fer el trajecte en metro, aquest cop. L’home i la dona van pujar en un vagó, no vaig poder evitar quedar-me’ls mirant. Eren ells, la passatgera vestida de blanc i el revisor de la meva visió? Era evident que m’havia donat un cop al cap i havia tingut alguna mena d’al·lucinació. Vaig seure en un dels bancs de pedra, i vaig fullejar de nou aquell treball que de poc no em costa la vida. Potser tot havia estat una jugada del meu subconscient, però aquell viatge oníric no encaixava amb la meva T10, marcada, enmig d’una de les pàgines.

Joan-Albert Ros

Aquest conte ha estat remès a la 2a edició del concurs de relats curts TMB PLE D’HISTÒRIES.

MOMENT DE LUCIDESA

Posted in Rauxa with tags , on 27 Abril 2006 by Joan-Albert Ros

LLAGOSTA

Quan et lleves, de nou, amb els peus al capçal del llit en una habitació que, tot i ser la teva, sembla prou endreçada, i et bull el cap i qui et desperta és aquella gran llagosta vermella mig desenfocada que et duu per desdejuni una safata curulla de caramels i llimacs i et saluda desitjant-te bon vespre abans de demanar-te que escuris el plat amb un crostó de pa de motlle ressec que ha estat quatre mesos a la nevera de la veïna, saps que t’has tornat a equivocar.

El més eficaç, llavors, és fingir que vas recordar que havies de passejar el peix i canviar l’aigua als espinacs, i cridar que vas complir i ho vas fer, doncs, i defugir qualsevol responsabilitat, tot culpant qui t’ha preparat l’esmorzar del cafarnaüm que t’envolta.

No és que no en sàpigues més, és, de fet, que no saps res.

De res.

Joan-Albert Ros

%d bloggers like this: