Archive for the Televisió Category

EL COR DE LA CIUTAT

Posted in Televisió with tags , , , , , , on 11 Juny 2005 by Joan-Albert Ros

VISITA 'http://www.tvcatalunya.com/elcordelaciutat/' [© TVC - CCRTV Interactiva, S.A.]

Anàlisi d’una sèrie televisiva com a mirall social

Cinc temporades, més de mil capítols, avalen l’èxit popular d’aquesta sèrie de Televisió de Catalunya. El cor de la ciutat és una telenovel·la a l’estil de la ja venerable Eastenders anglesa (en antena de forma pràcticament ininterrompuda a la BBC des de mitjans anys vuitanta, i que fou emesa, en part, a la mateixa TV3, amb el nom de Gent del Barri). Aquest gènere de ficció seriada es basa en aconseguir la fidelitat del públic per mitjà de la identificació dels espectadors amb els personatges. Una fórmula guanyadora que consisteix, bàsicament -des del punt de vista formal- en emprar un model de llengua prou aproximat a la parla del carrer, i -des del punt de vista argumental- en establir un protagonisme coral (fet que comporta diversificar les trames de la narració), d’una banda, i en tractar alhora (i sempre que el devenir dels fets ho permeti, de forma associada i central, enlloc de només de manera tangencial) temes que es considerin d’interès social i afers íntims de la vida dels personatges, de l’altra.

Model de societat

Podríem dir que es dóna certa retroalimentació entre el món de ficció de la telenovel·la i la societat real, ja que El cor de la ciutat es nodreix de manera important de temes que són d’interès general (la immigració, la sida, la delinqüència i la presó, l’habitatge, l’emancipació del jovent, els problemes dels discapacitats, la violència domèstica, els abusos sexuals, l’adopció, les demències senils, la drogoaddicció, les agressions per part de joves pertinents a grups d’ideologia neonazi, la prostitució, l’atur, l’avortament, l’eutanàsia, etc. -per posar-ne uns quants exemples) i, al mateix temps, hi ha un “interès general” per conèixer les aventures i desventures -els destins, en definitiva- dels protagonistes de la sèrie que ha omplert les sobretaules de les llars catalanes durant els darrers cinc anys.

És aquesta voluntat per saber de les vides d’uns éssers (que només existeixen com a tals dins l’espai d’un programa de televisió i dins de l’imaginari col·lectiu d’una societat) allò que mena els telespectadors a convertir-se en devots de la telesèrie. Les temàtiques recurrents i els problemes quotidians que El cor tracta i els dels telespectadors coincideixen sovint. Això és exemplificador d’un model arquetípic de societat. A vegades pot semblar forçat que els guionistes descabdellin línies argumentals al voltant de temes que ocupen espai de forma diària als mitjans informatius, però és tan ampli el repertori de ficció del barri de Sant Andreu que poques situacions són increïbles: potser el televident no ha patit mai abusos sexuals, ni ha tingut problemes laborals, però potser coneix qui es pot haver trobat amb aquestes o d’altres situacions que descriu la telenovel·la.

Sovint veiem de quina manera resolen els personatges els seus problemes i, tot i que és força estrany que hi hagi qui se’ns presenti de forma maniquea com a “bo” o “dolent”, sí que hi ha actituds reprovables o lloables d’uns i d’altres, tant a ulls d’espectadors com de personatges. De la mateixa manera, hi ha, en la sèrie, qui pot obrar, en general, de forma prou correcta, però equivocar-se en un moment donat, o actuar de mala fe, com succeeix amb les persones de carn i ossos. Tot i que no es pot dir que hi hagi personatges intrínsecament malvats, ni necessàriament angelicals, sí que es donen actuacions d’una i altra naturalesa. Això genera i es val alhora d’una moral determinada, o sia que podem dir que la sèrie transmet uns certs valors i pot resultar sovint alliçonadora. A més, s’hi defensen unes virtuts, com l’amistat, la companyonia i la família, que -tot i que podrien tenir una naturalesa conservadora- són presentats de forma prou moderna i progressista: la família és entesa molt àmpliament (per damunt de divorcis, matrimoni, segones i terceres núpcies -o unions de fet-, infidelitats i adopcions, per exemple) i l’amistat i la companyonia són integradors i transversals (més enllà d’origen, raça, credo i edat).

El cor de la ciutat el repertori inclou gent de tota mena i procedències, maduresa, anys i formació, però es tracta d’un model social inequívocament català, hi trobem majoritàriament persones de classe treballadora, ambientats en un entorn urbà, però volgudament delimitat; un microcosmos de ficció que pren una referència real molt concreta (el barri de Sant Andreu del Palomar, pràcticament una vil·la de característiques pròpies en una gran ciutat).

El model de llengua emprat

La parla dels protagonistes d’El cor de la ciutat és col·loquial, basada en la variant supradialectal estàndard, però que inclou alhora d’altres variants, segons sia la procedència del personatge. Sovint hi ha interjeccions populars, vulgarismes,  incorreccions, i fins i tot castellanismes, tot plegat encaminat a afavorir l’agilitat, la identificació de televidents amb personatges i el verisme de la telenovel·la. Es fa un ús de la llengua força més lliure que no en un programa de divulgació, o en un informatiu, però hi ha cura per l’idioma: si bé hi ha girs i expressions que no es reproduirien en cap altre espai de la graella de TVC, s’obvien mostres d’un registre massa marginal -per bé que hi ha personatges que s’expressen gairebé completament en castellà. Tot plegat transmet també un model de parla (un model de parla col·loquial, en aquest cas), de manera que, en detriment de la correcció acadèmica, el programa duu a terme una labor normalitzadora (per bé que difícilment normativitzadora).

Joan-Albert Ros

Anuncis
%d bloggers like this: