NI OBLIT NI RENÚNCIA

Posted in Cinema with tags , , , , , , , on 20 Setembre 2006 by Joan-Albert Ros

Un comentari a propòsit de Salvador, de Manuel Huerga.

“El 2 de març del 1974, el jove militant del Moviment Ibèric d’Alliberament, Salvador Puig Antich, va esdevenir l’últim pres polític executat a Espanya mitjançant el “garrot vil. Aquesta és la seva història i la dels intents desesperats de la seva família, companys i advocats per evitar-ne l’execució”.

Direcció: Manuel Huerga.
País: Catalunya.
Any: 2006.
Duració: 134 min.
Gènere: Drama.
Intèrprets: Daniel Brühl (Salvador Puig Antich), Mercedes Sampietro (Mare de Salvador), Simon Bellouard (Sebas), Celso Bugallo (Pare de Salvador), Joaquín Climent (Inspector Bocigas), Roger Coma (Caminal), Antonio Dechent (Timoteo Fernández), Aida Folch (Marian Mateos), Carlos Fuentes (Anguas), Joel Joan (Oriol Solé), William Miller (Torres Cri-Cri),Marc Rodríguez (Xavier Garriga), Ingrid Rubio (Margalida), Leonardo Sbaraglia (Jesús Irurre), Tristán Ulloa (Oriol Arau), Leonor Watling (Montse Plaza), Rubén Ochandiano, Emilio Gutierrez Caba.
Producció: Albert Martinez Martin.
Música: Lluís Llach.
Fotografia: David Omedes.

Demolidora, crua, sense concessions, testimoni d’un temps i d’un país. Bella i terrible, no pot deixar indiferent ningú. Si més no, ningú amb una mínima consciència [democràtica].

Manuel Huerga dirigeix una pel·lícula que s’estrena tard, però que hauria d’arribar molt lluny. Convé assenyalar, per si hi ha qui no se n’ha assabentat, que el realitzador no signa un documental, sinó una recreació cinematogràfica construïda a base de flashbacks que parteixen del moment de la captura del grup de Salvador al carrer Girona i que es converteix en un compte enrera inexorable dels darrers dies en la vida del jove anarquista Salvador Puig Antich, condemnat a mort a les acaballes del franquisme, i que és fidel a la història en allò més important.

Daniel Brühl, alemany de mare catalana, interpreta un Salvador càlid i proper, entranyable, compromès i somiador, que en cap moment no es mostra personalment davant dels espectadors ni davant de la seva societat com a innocent, ni pretén ser-ho, però que no pot ser vist més que com a víctima. Del primer al darrer dels actors que donen vida a cadascun dels personatges del film resulten convincents i emotius i executen de forma notable la seva labor. Fins i tot el sorprenent procés de transformació ideològica viscut pel funcionari de presons que coneix Puig Antich a la Model esdevé creïble, i reflecteix, d’una banda, el canvi que hauria de sacsejar Espanya en poc temps i, de l’altra, la importància del poder d’un sol home per canviar pensaments que els qui llavors eren el poder pretenien mostrar com a principis dogmàtics i inamovibles.

Hi ha qui ha denunciat el·lipsis conceptuals significatives, antics companys de militància de Salvador Puig Antich han criticat la cinta: afirmen que ofereix una visió estereotipada, hollywoodenca, videoclipera. Han acusat Huerga, fins i tot, de mostrar el darrer executat a garrot pel franquisme com un heroi independentista català. No sé per mitjà de quins rars mecanismes de raonament hi ha qui pot arribar a inferir res de similar; moltes de les observacions de la crítica signada per ex-membres del MIL no tenen raó de ser, crec. Resulta clar que la pel·lícula no és cap pamflet -que és el que sembla que voldrien alguns- sinó un cant a la vida, a la llibertat, a la lluita pels propis ideals davant de qualsevol adversitat, i una elegia per un ésser de gran humanitat, presentat al públic amb els seus errors i els seus encerts i convertit en màrtir en contra de la seva voluntat. És un al·legat en contra de la pena de mort i de les dictadures, en contra de la indiferència atroç de la maquinària burocràtica de l’aparell d’un estat opressor i captor de pobles, d’idees i de persones. L’abast idealista (però no ingenu) dels valors que defensa l’obra de Huerga, lluny de caure en terrenys que ningú pugui considerar provincians, pot molt bé ser del tot universal.

Posats a trobar algun punt criticable en el conjunt, he de dir que, així com resulta colpidora la versió de “I Si Canto Trist”, de Lluís Llach i cal celebrar que hagi estat triada per cloure el metratge acompanyant els títols de crèdit, no és menys esborronadora la cançó “A Margalida” de Joan Isaac, i hom pot trobar a faltar que no hagi estat inclosa a la banda sonora, ja que ha estat sonant durant gairebé trenta anys sense veure minvada la seva força, i és un dels pocs homenatges populars que s’han retut a la memòria de l’anarquista executat. Potser s’explica aquesta absència pel pes argumental del personatge de Margalida, la xicota de Salvador i la destinatària de la lletra d’Isaac, que no és fonamental en el guió (basat en el llibre “Compte Enrera”, de Francesc Escribano), però la càrrega emotiva de la peça és considerable i alguna de les escenes finals hauria vist reforçat el seu sentit si la melodia hagués acompanyat les imatges, si bé el resultat final és igualment excel·lent.

No ha plogut pas tant, d’ençà que ens van matar Puig Antich, cal no oblidar que el “senyor” que signava les sentències d’execució dictades per Franco i que afirmava allò de “la calle es mía”, presidia fins fa tres dies una comunitat autònoma, i segueix fent-se sentir massa sovint i essent una referència per al partit que va fundar i que es nodreix de la mateixa mala bava reaccionària, paleopolítica i antidemocràtica que caracteritzava l’antic règim. I com aquesta figura n’hi ha tantes d’altres, i no és difícil constatar que, avui encara, els seguidors de tals individus amb tan perilloses idees són legió.

Recentment, l’Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España ha revelat que Salvador és una de les possibles candidates a ser seleccionades per representar l’estat espanyol en la cursa cap als òscars de Hollywood com a “millor pel·licula de parla no-anglesa”. Ja avanço que, abans que la cinta de Manuel Huerga, triaran l’Almodóvar de torn, o aquest producte pretesament internacional que es pensen que és Alatriste. I és que no se m’acut que mai hi hagi hagut, en tot el temps que fa que van enterrar aquell vell decrèpit que feia de dictador al regne del non plus ultra, un sol gest de condemna del franquisme per part de cap institució que representi l’estat en el seu conjunt. Molt m’estranyaria que aquest cop ni els progres del món del cinema que cridaven allò de “no a la guerra!” quan el funest trio de les Açores va decidir envair l’Iraq -però que no vam sentir quan la Brunete mediàtica va dedicar tota mena de penjaments al poble català quan el Parlament va aprovar l’Estatut- gosessin fer que aquest cop passés diferentment, tot i que és una actriu catalana qui dirigeix actualment l’Academia (Mercedes Sampietro, que encarna la mare de Salvador a la pel·lícula, precisament). Estic segur que Salvador podria fer davant del món millor paper que cap dels altres dos llargmetratges proposats, però dubto molt que tinguem mai oportunitat de veure refutada aquesta hipòtesi.

Necessitem més pel·lícules com Salvador que recordin als qui van oblidar i expliquin als qui no ho saben com durant massa temps uns personatges menyspreables amb massa poder van mirar d’anorrear els qui gosaven viure contracorrent i no sotmetre’s, que facin saber com van maldar aquells tipus innobles per fer doblegar els genolls i les voluntats dels seus opositors. Ens calen treballs d’aquesta mena, perquè tots plegats passem cada cop més de política. Veient Salvador es fa evident que la crítica al sistema i als seus actors és saludable i necessària. No militar en res és un luxe que no podem permetre’ns si no volem reviure, més tard o més d’hora, dies tan atziacs com els que narra el film de Huerga.

Joan-Albert Ros

JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI

Posted in País with tags , , , on 11 Setembre 2006 by Joan-Albert Ros

Sóc d’una terra estranya, en la que alguna cosa no funciona, perquè quan se celebra la diada nacional, els caps pensants del país decideixen convidar artistes forasters a ensenyar-nos els cants i balls de les seves contrades. Sembla que amb aquesta rebuscada maniobra, reduint-ho tot a folklorisme, aconsegueixen permetre’ns als oriünds de mostrar els nostres símbols, cantar els nostres himnes i cançons i dansar les nostres danses sense haver-nos d’avergonyir de res. Com volent dir “ep, no som només nosaltres, que fem l’indi, hi ha arreu del món gent rara amb els seus trets peculiars i entranyables”. La diferència, penso, és que, a d’altres terres, quan celebren les seves diades respectives, deuen fer-ho, precisament, cadascú amb les seves típiques melodies i balls i amb els seus himnes, i prou. Per això deu ser que la cultura d’un poble es diferencia de la dels seus veïns; si no fos així, a tot el món serien idèntiques les festes: tot just un reguitzell d’actuacions de cantants internacionals, tot molt multicultural i babelià, arreu penjarien els mateixos draps multicolors i les seleccions esportives d’un lloc vestirien els mateixos equipaments que els dels altres i tots plegats jugarien sempre a empatar. No sona ridícul? Que no ens enganyin: les societats normals celebren les seves “peculiaritats entranyables” i les seves “pintoresques diferències” sense necessitat d’escarafalls ni rubor de cap mena.

És molt maco conèixer i respectar la cultura d’altri, però això de sentir a les nostres emissores radiofòniques música estrangera, veure a la nostra televisió personatges d’ignota procedència i de llegir i xampurrejar llengües que en altre temps hom hauria considerat bàrbares, ja ho fem tota la resta de l’any. No poden deixar-nos, almenys, la diada per lluir la bandera catalana als nostres balcons, i sentir -més que no escoltar- tonades intel·ligibles que no haguem de desxifrar amb un diccionari i que eixamplin cors catalans? És massa demanar?

Doncs, ja posats, no demanem, exigim: jo també vull un estat propi, perquè és més que evident que ens cal. Ni que sigui per deixar de fer el paperina cada Onze de Setembre. I si tan pesats se’ns posen els polítics, quan el tinguem ja els deixarem que per aquestes dates celebrin el que calgui fent desfilades de patums estrangeres, si és que tanta il·lusió els fa.

Joan-Albert Ros

BARÇA CAMPIÓ

Posted in Esport with tags , , , , , , , , , , , , , , , , on 20 Mai 2006 by Joan-Albert Ros

Champions

El Barça màgic de Frank Rijkaard pren el testimoni dels dibuixos animats del Dream Team de Johan Cruyff i comença un nou cicle a Europa. L’equip blau-grana va aconseguir dimecres 17 de maig la Lliga de Campions, la segona del club, després de capgirar un matx advers amb gols d’Eto’o i Bellettii, i deixant Thierry Henry i el seu Arsenal bocabadats i esmaperduts. L’endemà, el Camp Nou va acollir una festa de celebració desbordant amb actuacions musicals dels grups Macedònia, Frenètic, Cris Juanico i els Mags de Binigall, Rauxa, The Tropicals, Sabor de Gràcia, Ara Mateix, Elèctrica Dharma, Gossos, Lax’n’ Busto i l’Orquestra de l’Acadèmia del Gran Teatre del Liceu. El grup teatral Els Comediants va servir un dels seus imaginatius i vistosos espectacles, que va donar pas a l’homenatge als jugadors, que van brindar el trofeu a l’afició, que es va congregar a l’estadi i que va seguir la rua que va dur la copa pels carrers de la ciutat. Tot això, després d’una temporada extraordinària en la que l’equip ha guanyat també la lliga estatal, com va fer l’any passat.

Buf!… Evidentment, tots els culés estem contents. Ara bé, potser en comencem a fer un gra massa, amb tanta xerinola; si aquest agost guanyem la súper-copa què ens espera? El Camp Nou convertit en Port Aventura? Focs artificials de Canaletes a Montjuïc? Jan Laporta i Txiki Begiristain fent salts mortals per la Rambla?

Que vagin per feina tots plegats i que comencin a preparar la propera temporada, ja farem de nou el mico quan toqui, que n’haurem acumulat prou ganes, però ara toca deixar-lo de fer una estona, que mentre festejàvem deuen haver passat altres coses al món, i sembla que ni les ràdios ni els Telenotícies no se n’adonen. O potser és que ha passat el de sempre, crisi del tripartit, referèndum i estatut fins a les sopes, homes que maten dones i nens i que se suïciden després?

Evidentment, és això darrer. Ara entenc que ningú no informi de res més. Seguim fent gresca, acabem-nos d’empatxar, doncs: visca el Barça, visca Catalunya lliure, anem anant cap a Ítaca i ara tiro perquè em toca. Que cansat que és guanyar-ho tot; embolicat amb la bufanda i fent voleiar banderes, hi ha hagut un moment en el que gairebé he envejat la tranquil•litat grisa i l’ensopidíssim avorriment madridista dels darrers anys. Afortunadament, se m’ha passat llançant unes serpentines.

Joan-Albert Ros

VADEJOCS I JOXPOD, PARLANT DE VIDEOJOCS EN CATALÀ

Posted in Videojocs with tags , , on 9 Mai 2006 by Joan-Albert Ros

Si a cap tafur dels videojocs catalanoparlant se li acut d’escorcollar la xarxa de xarxes a la recerca de novetats sobre la seva dèria en la seva llengua, el més probable és que aviat constati que, fora d’articles esporàdics en blocs i mitjans d’informació generalistes que -molt de tant en tant- ressenyen més que no analitzen algun lliurament de les darreres aventures infogràfiques d’algun personatge amb prou fama, no hi ha, precisament, massa fonts especialitzades on assabentar-se de les darreres noves d’aquest món. Per sort, escassetat no és absència, i hi ha qui cobreix dignament aquest buit.

Recentment he descobert un parell de fòrums en català sobre el tema, i he de dir que, cadascun a la seva manera i prou diferenciadament, s’ocupen amb professionalitat d’un camp que, normalment, és analitzat potser des d’una gran afició, però sobretot des de l’amateurisme. Es tracta de VaDeJocs i Joxpod, que són, respectivament, el primer portal exclusiu de videojocs i el primer podcast sobre aquest mateix tema, en català.

El fòrum de Joxpod es troba actualment en hores baixes, penso que perquè l’equip que se n’encarrega és jove i ara s’acosta la selectivitat. Tot i això, han emès cinc programes descarregables que, amb algunes pegues, estan prou bé, i és notable l’evolució experimentada pels locutors des de la primera gravació; espero que properament oferiran més arxius amb nous continguts, perquè la línia és prometedora. El cas és diferent, pel que fa a VaDeJocs, un lloc web d’actualitat amb fòrum, que ha anunciat darrerament la presència d’un corresponsal seu a l’E3, l’Electronic Entertainment Expo, a Los Angeles.

El seguiment en viu i en directe i en català del que és, probablement, l’esdeveniment de l’any en el món dels videojocs, converteix VaDeJocs en un mitjà de referencia obligada per a qualsevol addicte, i el col·loca al mateix nivell que els selectes mitjans especialitzats acreditats que s’ocuparan d’informar puntualment de l’acte per als seus països respectius. Penso que cal celebrar la iniciativa de VaDeJocs, i espero que sorprenguin properament el fandom català amb grans notícies, entre les quals, com han avançat, hi haurà la remodelació de la seva seu virtual al ciberespai amb una interfíce millorada.

Joan-Albert Ros

MOMENT DE LUCIDESA

Posted in Rauxa with tags , on 27 Abril 2006 by Joan-Albert Ros

LLAGOSTA

Quan et lleves, de nou, amb els peus al capçal del llit en una habitació que, tot i ser la teva, sembla prou endreçada, i et bull el cap i qui et desperta és aquella gran llagosta vermella mig desenfocada que et duu per desdejuni una safata curulla de caramels i llimacs i et saluda desitjant-te bon vespre abans de demanar-te que escuris el plat amb un crostó de pa de motlle ressec que ha estat quatre mesos a la nevera de la veïna, saps que t’has tornat a equivocar.

El més eficaç, llavors, és fingir que vas recordar que havies de passejar el peix i canviar l’aigua als espinacs, i cridar que vas complir i ho vas fer, doncs, i defugir qualsevol responsabilitat, tot culpant qui t’ha preparat l’esmorzar del cafarnaüm que t’envolta.

No és que no en sàpigues més, és, de fet, que no saps res.

De res.

Joan-Albert Ros

QUI MENJA SOPES…

Posted in Actualitat with tags , , , , , on 23 Abril 2006 by Joan-Albert Ros

QUI MENJA SOPES

Mai no he estat un entusiasta dels brous, ni de les cremes, ni de massa res que s’hagi de menjar amb cullera, tot i que sempre vaig sentir el meu avi lloar les excel·lències d’aquestes menges amb aquell adagi català tan estrambòtic que resa que “qui menja sopes se les pensa totes”. Ara, sembla, hi ha qui ho fa al revés: primer se’n pensa una de ben grossa, i després es fa una sopa. Ahir dissabte, tot esmorzant, mig adormit encara, vaig sentir que la ràdio informava que la nit de dijous a divendres passat, algú amb molta gana i poques manies es va acostar al cementiri de Peralada amb una cassola, un pitet, un bol, un escuradents, un fogonet de càmping-gas i unes pastilles d’avecrem i va cuinar -a hores d’ara, diuen, no se sap si són un de sol o bé diversos, els profanadors- una nutritiva sopeta d’ossos de difunt.

El vigilant del recinte, pel matí, en trobar un ninxo malmès que va resistir l’embat dels famolencs visitants nocturns i un altre que aquells desaprensius van aconseguir esquerdar i saquejar, deuria sorprendre’s, primer; però segur que, després, va esparverar-lo topar-se amb l’esmentada cassola, plena d’un suculent caldet preparat amb l’ossada d’una bona dona, morta fa prop de deu anys. Cal dir que hi havia, també, una tasseta que, molt probablement, hauria estat emprada pels refinats sibarites que aquella nit van posar-se les botes amb un àpat tan macabre.

A mi, tant d’avecrem, tanta gastronomia funerària de pa sucat amb oli (un complement inexplicablement absent del tiberi, per cert), i tanta deconstrucció ferranadrianesca, em fa pensar que no anem gens bé, si fins i tot els necròfags se’ns tornen llepafils. Diran, com sempre, que la culpa és del rol, o dels còmics, potser de dèries satàniques suscitades pels malèfics videojocs. Però no, em sembla a mi que la culpa és de l’avorriment.

… I de la gana, també, és clar.

Joan-Albert Ros

Cliqueu per llegir la notícia a l’Absurd Diari.

PERDONEU LA IMMODÈSTIA

Posted in Xarxa with tags , , , on 21 Abril 2006 by Joan-Albert Ros

PERDONEU LA IMMODÈSTIA

Remenant el bloc, després de molt de temps de no fer-ne cap cas, he trobat que hi ha hagut un visitant recent que hi ha arribat via Google (cosa que passa sovint, i que em fa certa gràcia, perquè a vegades la relació entre el mot o la frase introduïts al motor de cerca i el meu espai arriba a ser bastant agafada pels pèls), amb una consulta prou curiosa, i amb un primer resultat encara més pintoresc, diria jo. D’entre les paraules més freqüents direccionades a aquest lloc hi ha les relatives a la telenovel·la de més èxit de TVC, als grups i intèrprets musicals dels que he escrit, o a algunes de les pel·lícules i dels còmics ressenyats. En aquest cas, però, a algú sense res millor a fer se li ha acudit d’introduir “blocs guapos de msn spaces” com a cerca.

blocs

No només m’ha fet riure el que ha escrit aquest internauta anònim, sinó el fet que Google consideri el meu un bloc “guapo”. No cal dir que sóc conscient que les màquines són estúpides -a falta d’un millor qualificatiu- i per això se m’ha acudit de tafanejar una mica per saber quin és “el bloc més guapo de msn spaces”. No m’ha sorprès que el cercador em fes el salt… Però confesso que m’ha frustrat una mica constatar que “el més guapo” no era pas el meu. Ja és trist que persones fal·libles com jo siguem tan cagadubtes, però penso que cal exigir que aquest coi de cercador s’aclareixi, perquè no pot ser que el primer resultat pel que fa a “blocs guapos” sigui el meu, però que, en canvi “el bloc més guapo” en sigui un altre que figura segon de la llista en la primera cerca.

Estaria indignadíssim, sinó m’hagués fet tan cofoi que cercant allò dels “blogs guapos” i clicant segur que tinc sort aparegués el meu web a la pantalla!

Joan-Albert Ros

PETIT COL·LEGA

Posted in Animació with tags , , , , on 14 Abril 2006 by Joan-Albert Ros

Espolsant-me les puces…

Fa molt de temps que no tinc temps d’incloure cap nova entrada a la bitàcola, ni tampoc de finalitzar les incompletes. Per fer passar l’estona us deixo aquí l’enllaç a una divertida animació en flash d’un quisso que sembla de goma, a càrrec de tokyoplastic.com i Nick Faber. Segur que la trobareu divertida, es tracta d’una invitació electrònica –e-vite, en diuen- a una festa per a Dreamworks Studios. No deixeu de fer un cop d’ull a d’altres treballs de la seva molt premiada web, com Opera Dude, perquè valen molt la pena.

Joan-Albert Ros

PER A ANIMAR QUALSEVOL

Posted in Música with tags , , on 21 gener 2006 by Joan-Albert Ros

No sé qui són ni d’on vénen aquests TISM (This Is Serious, Mum), però aquest conill i la cançoneta que l’acompanya em persegueixen d’ençà que vaig veure’n el vídeo. Miraré d’esbrinar-ne alguna cosa i escriure’n una referència quan pugui trobar una estona lliure, que no és massa sovint, darrerament, i quan estigui d’humor -que tampoc. Mentrestant, deixo aquí el vídeo penjat, vejam si la cosa s’anima, i m’animo, i aconsegueixo temps, i escric. Per parlar del vídeo, deia. Entre d’altres coses, clar.

Joan-Albert Ros

Podeu baixar el vídeo des d’aquí.

GENS IMPERFECTE

Posted in Videojocs with tags , , , , , , , , , on 26 Desembre 2005 by Joan-Albert Ros

MARVELNEMESIS

MARVEL NEMESIS – RISE OF THE IMPERFECTS
© 2005 Electronic Arts Inc. © 2005 Marvel Comics.

Electronic Arts va sorprendre tothom en anunciar aquest joc de lluita, i és que la companyia dels Sims és, sobretot, coneguda per jocs d’esports, però no de lluita precisament, ni per versions de personatges de còmic sota llicència. Fins no fa pas massa, qui tenia els drets dels personatges de Marvel era Capcom, que va aconseguir fa uns quants anys fer vibrar les màquines recreatives de mig món amb jocs impressionants, com X-Men – Children Of The Atom, Marvel Super Heroes, Marvel Super Heroes vs. Street Fighter, X-Men vs. Street Fighter o Marvel vs. Capcom, que avui tenen ja un cert regust retro.

La versió recent dels X-Men com a RPG oferta a X-Men – Legends per Activision potser feia pensar que EA Games intentaria quelcom de similar, però aquest nou joc té potser més a veure amb els de Capcom, pel que fa a format -tot i l’ús de gràfics 3D- que no pas amb el més recent d’Activision.

Per a aquest joc Marvel i EA han creat una història -que té, també, la seva versió en còmic- en la que els personatges de l’editorial s’enfronten amb éssers dotats de grans poders a les ordres d’un científic guillat. Potser l’argument no és res d’extraordinari, però en el desenvolupament de la sèrie i del vídeo-joc ha intervingut un dels guionistes estrella dels darrers anys a la casa de les idees, Mark Millar. Per als dissenys de personatges, EA ha comptat amb els llapis i els pinzells de Jae Lee, per a la versió de PS2, i amb els de Terry i Rachel Dodson per als de PSP. A banda d’aquest aspecte visual, prou rellevant, en consideració a l’art dels dibuixants implicats, prou diferent, les dues versions del joc tenen també altres diferències. I, a jutjar pel que s’ha comentat en fòrums i mitjans especialitzats de la versió per a PlayStation 2, això és una sort per als usuaris de PlayStation Portable.

Malgrat la nombrosa quantitat de crítiques negatives que ha rebut aquest joc a d’altres plataformes (la seva versió per a PS2 no ha deixat content gairebé ningú), Marvel Nemesis PSP resulta molt entretingut i eficaçment dissenyat, i s’ha adequat a les característiques de la petita de Sony. La intel·ligència artificial dels contrincants no sorprèn negativament, com en la versió de saló. Potser el jugador trobarà a faltar les animacions explicatives de la història (substituïdes a PSP per quadres de text), o un major nombre d’escenaris (n’hi ha set disponibles), o bé més personatges clàssics de Marvel (hi ha  divuit combatents, la història comença amb només dos personatges i caldrà anar desbloquejant els següents; deu pertanyen a Marvel, els altres vuit són Imperfectes, de disseny exclusiu per al joc, per tant).

Els moviments de cada combatent són els que qualsevol bon aficionat als còmics esperaria que fossin, i tampoc no decebrà als qui només esperin trobar-hi acció i no coneguin les aventures impreses dels herois participants. Habituar-se als controls pot dur un cert temps, per això els creadors del vídeo-joc han introduït la possibilitat de triar entre dues configuracions de comandament possibles, tot i que un cop acostumats al maneig de cada personatge, veurem que aprendre com es mou cadascun d’ells, tot i els distints poders i atributs físics específics, no és cosa complicada. Els escenaris permeten interacció i destrucció progressiva, així com l’ús d’elements d’atrezzo com a arma. El sistema de cartes que confereix capacitats i poders extres, lluny de fer-se confús i de dificultar l’acció (cosa que sí que passa a Ac!d, la versió de Metal Gear per a PSP), esdevé de gran ajuda a l’hora de derrotar contrincants més poderosos. Tot i la limitació d’escenaris, triga prou a fer-se repetitiu i garanteix hores de joc, considerada la quantitat de participants diferents amb poders particulars i exclusius.

Joan-Albert Ros

PER QUÈ CAP-COTS?

Posted in País with tags , , , on 28 Octubre 2005 by Joan-Albert Ros

Tenim els catalans allò que ens mereixem?

M’agradaria poder demanar als meus compatriotes la raó per la qual tenim sempre aquesta actitud d’acotar el cap, d’excusar-nos davant dels espanyols, i davant del món, per qualsevol cosa.

Què feien, ahir, els industrials del cava brindant amb el president del principal partit des del qual s’emeten contra Catalunya els atacs més furibunds i injustificats? Per què reben un senyor que tolera que, des del partit que representa, se’ns titlli als catalans d’insolidaris, de deslleials, de brètols, de terroristes? Com pot ser que convidin aquest senyor, que permet, patrocina i atia de forma recurrent l’odi entre comunitats?

Darrerament, la premsa i les ràdios catalanes, s’han fet ressò de les paraules de l’ínclit Jiménez Losantos, que han estat prou criticades. Un personatge que, estranyament, no és considerat majoritàriament un feixista conspicu, sinó un lliure pensador, que emet el seu discurs verinós des d’una de les emissores radiofòniques líders d’audiència a l’Estat espanyol. Una ràdio que pertany i representa la Conferència Episcopal espanyola i que està participada per l’església catalana. Ja no m’estranya que no hi hagi un sol periodista espanyol que es digni a manifestar-se en contra de les barbaritats d’aquest seu col·lega -i tampoc no ho fa cap intel·lectual, al capdavall, ens han tractat sempre com a una colònia-, però… Com és que la societat catalana no fa res?

A Rwanda, passada la guerra, s’ha processat els instigadors de la matança perpetrada entre hutus i tutsis; es va considerar uns locutors radiofònics responsables de la massacre, ja que havien fet servir la seva posició privilegiada per promoure l’odi ètnic. Aquests personatges compleixen ara condemna, potser no va ser el seu braç el que va aixecar cap matxet per assassinar ningú, però fou una gernació que ho féu a instància seva. No ens hauria de fer pensar, això? Perquè són d’aquesta mena, les paraules que profereixen des d’emissores com la COPE, i molta gent les escolta, i molta gent les creu. No és una realitat tan llunyana, la de Rwanda: amb l’atemptat terrorista de l’onze de març del 2004 a Madrid, se’ns va voler fer creure des de molts mitjans, i des del partit de Rajoy, que eren terroristes bascos els qui l’havien dut a terme. Així, a Pamplona, un policia foll va prendre’s la seva idea esbiaixada i malaltissa de justícia per la mà i matà a trets un forner (pare d’un jove abartzale empresonat) que no havia permès que fos penjat a l’aparador de la seva fleca un rètol en contra d’ETA. Què hem d’esperar? Que siguin més els pertorbats influenciables que considerin bascos i catalans una amenaça real i es posin en moviment per “desactivar-nos”?

Com és que som els catalans els qui anem demanant perdó? Perdó per dir ben alt que som una nació, perdó per tenir una cultura pròpia. Sempre canviant de llengua davant qualsevol interlocutor que no ens parli en el nostre idioma, per “educació”, quan a l’inversa ningú no és deferent. No és fent-nos perdonar res que ens mereixerem que ens respectin. No és convidant a copes un dels senyors que sistemàticament ens insulta, que resoldrem res. Per què des de clubs esportius amb estadis on cada setmana s’exhibeixen banderes espanyoles pre-constitucionals -quan no creus gammades- ens diuen feixistes i nazis per enarborar senyeres i pancartes al Camp Nou amb un mapa que ens agermana amb valencians, mallorquins i nord-catalans? De què tenim vergonya?

Per què el Parlament prepara l’Estatut que, en teoria, ens mereixem, i el presenta a Madrid avergonyit? Per què diu el nostre President que haurem d’acceptar retalls i esmenes, que ens hem passat de llarg, que som massa ambiciosos? Però, no era l’Estatut que ens mereixíem? En què quedem?

A mi, si hi ha res que em fa vergonya, és aquesta actitud indigna. Com permeten els partits catalans que el President socialista d’una comunitat autònoma ens falti el respecte, ens digui lladres? Un país seriós trencaria relacions institucionals amb un personatge així, el declararia persona non grata. I aquí aquestes coses no les fem per una suposada “responsabilitat”. Acabaré per pensar que la catalana és una societat malalta, que com més la maltracten, més se subjuga, enlloc de revoltar-se. I això no té massa a veure amb política, penso, sinó amb el nostre amor propi. No podem anar enlloc reclamant el que ens toca si ho fem amb aquesta actitud lamentable, sempre cap-cots i mig arraulits. Em nego a creure que la via a seguir per ser respectats sigui, precisament, l’exhibida ahir pels empresaris de les bombolles davant Rajoy.

Finalment, seré jo qui farà boicot al cava. Celebraré les festes a la salut dels cavistes amb cervesa Moritz, per exemple que, com a mínim, etiqueta en català. Anem sempre parlant de la maleïda pedagogia, d’aquest donar referències i explicacions de per què els catalans som com som, per què demanem tant, per què parlem diferent, i crec que ho hauríem de deixar córrer. Hauríem d’adonar-nos que no es pot, de cap manera, donar lliçons de res a qui no vol aprendre, per bon professor que se sigui, i per molt bona voluntat que s’hi posi. I, abans de reivindicar res, en tot cas, és imperatiu recuperar l’autoestima.

Joan-Albert Ros

EL POBRE JIMBO I MR.WARE I LA CAL·LIGRAFIA ICÒNICA

Posted in Còmic with tags , , , , on 11 Octubre 2005 by Joan-Albert Ros

Visita 'http://www.fantagraphics.com/artist/ware/ware.html', l'espai de Chris Ware dins el web de l'editorial Fantagraphics

Una breu anàlisi de “Jimmy Corrigan – The Smartest Kid On Earth”, de Chris Ware.

Jimmy Corrigan: The Smartest Kid On Earth
Autor: Chris Ware
Any: 2005.
Edició original: © 2000 Fantagraphics Books.

Es pot dir que Jimmy Corrigan – The Smartest Kid On Earth és una de les obres que ha fet més en els darrers anys per posar el novè art al nivell de l’alta cultura, d’ençà que Art Spiegelman fou premiat el 1992 amb un Pulitzer per la seva obra Maus (un còmic autobiogràfic que, sota la forma innocent d’una historieta protagonitzada per ratolins, era, alhora, la crònica esborronadora d’un supervivent jueu de l’horror de l’Holocaust nazi i la de la seva difícil relació, anys després, amb el seu fill).

Chris Ware, (Omaha, Nebraska, 1967), l’autor de “The Smartest Kid On Earth” va fer les seves primeres passes en el món del còmic mentre era un nen, acolorint els Peanuts, de Charles M. Schulz, una obra que influenciaria notablement la seva carrera; més tard, va estudiar Belles Arts a Texas, on començaria a dibuixar unes tires per al periòdic de la seva facultat, The Daily Texan, per al que duria a terme els seus treballs primerencs (com Floyd Farland, citizen of the future, una intriga d’anticipació, la tira autoreflexiva Bande i el para-súperheroi Brick Brady). El seu treball aviat despertaria l’interès dels millors editors i, el 1987, seria Art Spiegelman qui el telefonaria, perquè s’incorporés a la segona etapa de la seva llegendària revista RAW.

El 1994, des de Chicago, l’editorial Fantagraphics va editar el primer número d’ACME Novelty Library -una revista a càrrec d’un encara no cèlebre Chris Ware, però per la qual l’il·lustrador guanyaria tots els premis de la historieta internacional- que recopilava aventures de diferents personatges, com Quimby the Mouse (un ratolí que, mitjançant originals artificis diagramàtics, homenatjava l’humor físic dels primers dibuixos animats, hereu de l’slapstick del cinema mut, i que recordava remotament el Mickey Mouse primigeni de “Steamboat Willie”), Rocket Sam, Big Tex (unes sèries que eren versions postmodernes dels gèneres de la ciència-ficció i el western, respectivament), i el mateix Jimmy Corrigan, que Ware havia creat originàriament per a The Daily Texan; un personatge que li ha servit, d’una banda, per explicar detalladament les seves pròpies vivències i, de l’altra, per arribar a elevades fites expressives i una profunditat semàntica que mai no havien estat explorats abans en el llenguatge del còmic. “The Smartest Kid On Earth” és la recopilació de totes les seves aventures publicades sota aquella capçalera.

En elles -com feia Spiegelman a la seva obra cimera- l’autor intercala dues històries, la de Jimmy i la del seu avi, que arriben a encavalcar-se i que tenen en comú una absència (un altre punt de coincidència amb Maus, si bé allà els qui mancaven eren la mare i el germà gran d’Artie), i la dels seus pares respectius, en temps diferents i nivells narratius similars, només distingibles per una estètica cromàtica diferenciada, l’aparició d’elements decoratius palesament anacrònics i uns entorns físics sensiblement distingibles com a marc dels esdeveniments que el còmic referencia. A més, Ware conta uns fets que són tant la història del seu personatge com la seva pròpia: el dibuixant mateix hauria rebut una inesperada telefonada del seu pare biològic, a qui no coneixia, i hauria accedit a veure’l; la trobada, caracteritzada per l’intent ridícul del progenitor de comunicar-se amb el seu fill d’una manera excessivament familiar i forçada, no hauria durat més de cinc hores i, així com pare i fill no havien parlat mai abans d’aquell moment, tampoc no ho haurien fet després.

Ware se serveix d’una particularíssima i prou genuïna narrativa gràfica que fa que la història progressi amb un ritme aparentment anàrquic que no sembla obeir cap argument («Quan vaig començar aquesta història ridículament llarga, vaig voler estructurar-la intencionadament d’una manera simfònica. Sé que sona arrogant i pretensiós, però em venia de gust organitzar-la temàticament i no a partir d’un argument. No entenc què és un “argument”, perquè per a mi el terme no té sentit si parlem de la vida real», ha afirmat l’autor). La seva obra és formalment més propera a una pel·lícula de David Lynch que no pas a cap còmic tradicional: buits cronològics omplerts amb somnis de vigília i paisatges i personatges onírics, així com amb salts temporals, incisos que semblen casuals a propòsit d’objectes intranscendents, fòtils banals que criden l’atenció del protagonista per un o altre motiu, i que cobren un sentit rellevant en tant que és l’autor, per mitjà del seu alter ego, qui els en confereix un -que no sempre és merament circumstancial- i que ajuda a definir i matisar més la personalitat patètica, però entranyable, de Corrigan.

Tot i que l’ús dels somnis i de divagacions com a fil conductor en una historieta no és cosa nova, Ware posa en un mateix nivell fets reals i fets imaginaris; així doncs es fa difícil per al lector, en ocasions, distingir entre allò que realment s’esdevé i allò que només ocorre en la ment de Jimmy. A Little Nemo in Slumberland, de Winsor McCay, per exemple (per cercar un dels referents potser més obvis, però també més importants, en tant que precursor), els somnis són el camp gairebé únic de les peripècies del protagonista (el fil de la narració es veu sempre interromput quan el nen desperta, moment que coincideix, significativament, amb la finalització d’una planxa), i la resta de personatges o bé són invisibles, el·líptics, en cas de ser reals (el pare i la mare), o bé només existeixen en la ment del nen i l’acompanyen en les seves aventures a la Terra dels Somnis. A “The Smartest Kid On Earth”, en canvi, Jimmy Corrigan, fins i tot despert, sembla tenir tants problemes per tocar de peus a terra com provoca en el lector per distingir entre allò que passa de debò i allò que només són les elucubracions surrealistes de l’inefable personatge.

Com havia fet a ACME Novelty Library, on cada número tenia una aparença diferent (totes les gradacions de mida possibles entre les proporcions colossals d’un mastodòntic format tabloide fins a ínfims llibrets, o quaderns, poca cosa més que prospectes, un lliurament apaïsat i el següent plantat, etc), en la recopilació de les aventures de Jimmy Corrigan, Ware recorda sovint algunes de les pàgines compositivament més agosarades del mestre Eisner, i experimenta milers de solucions arquitectòniques possibles: trenca el format de pàgina manta vegades -tan aviat encabeix un nombre ingent de vinyetes en una mateixa plana com es val del mateix espai per col·locar-hi una sola il·lustració, o bé un títol-, empra distintes tipografies per aconseguir tota una gamma d’efectes diferents, i construeix l’espai narratiu al seu voltant. No hi ha normes preestablertes que serveixin per catalogar-lo, o n’hi ha una de nova per a cada nova pàgina, per a cada nova vinyeta, àdhuc. No hi ha lloc per a l’espontaneïtat, i sembla que cap element narratiu no obeeixi l’atzar; així com l’aproximació a tot còmic, fins i tot per a ulls no entrenats, és gairebé completament intuïtiva (i per això és un art popular), en l’obra de Ware la composició arriba a saturar-se, la composició frega l’horror vacui, i l’organització del discurs és del tot matemàtica, per això el procés de lectura és exigent, perquè esdevé la tasca d’un mecànic necessàriament hàbil, en el sentit que només la comprensió del funcionament dels diversos engranatges que fan funcionar la historieta ens en permetrà una intel·ligibilitat suficient.

Diagrames, plànols, jocs i catàlegs, entre d’altres elements repartits al llarg de la història, són per a Ware artificis que li permeten jugar amb el lector en donar-li instruccions, i comporten la il·lusió que, per mitjà de la seva obra, l’autor obliga no només a fer l’esforç de seguir un discurs abrupte, una autèntica muntanya russa de lectura, sinó també a dur a terme unes accions determinades: llegir ” Jimmy Corrigan – The Smartest Kid On Earth” esdevé un joc, però, en tot cas, és Chris Ware qui en dicta les normes, i gaudir-ne significa acatar-les, obviar-les seria perdre’s part de l’obra o passar per alt detalls extraordinaris gairebé imperceptibles.

Hi ha, en l’art de Ware quelcom de tan poderós com enigmàtic: el seu traç és precís fins a l’obsessió, cal·ligràfic; els seus dibuixos són tècnics, geomètrics, tot i que no per això menys bells. I el seu esforç per resumir, per passar la realitat pel sedàs i copsar únicament el més rellevant, discriminant allò que en una comunicació directa, pura, només és soroll dels elements més perfectes, allò bàsic que basteix una estructura i la defineix, el mena a convertir aquesta cal·ligrafia de formes en icones, en autèntics símbols, més que no pas en el dibuix, en la representació gràfica elaborada d’un cos, o d’una cosa.

A l’inici de The Smartest Kid On Earth, coneixem un personatge pintoresc, Jimmy Corrigan, sexualment reprimit, que passa de la trentena però que manifesta encara una gran timidesa, una personalitat feble (marcada per la ubiqüitat d’una mare sobreprotectora, una omnipresència que transcendeix la mort, per mitjà de les al·lucinacions del protagonista, somiejador), una gran dificultat per comunicar-se amb els demés i una obsessió infantil per Superman -presentat com un home madur que ronda la seixantena i que va enfundat en una mena de pijama estrafolari. Probablement, Corrigan identifica aquest heroi de la infantesa amb el seu pare absent, que hauria abandonat la llar quan Jimmy era encara petit i que, per tant, mai no hauria arribat a conèixer. Hi ha un fet brutal simbòlicament significatiu que s’esdevé al principi del còmic i que dóna pas al desencadenant de la història (una carta per a Jimmy de part del pare a qui no coneix, que l’insta a trobar-se amb ell). Mentre Jimmy és a la seva tediosa feina (on té problemes per establir relacions normals amb els seus companys: hi ha un galtes que s’aprofita d’ell com ho faria un pinxo a l’escola amb una criatura, i hi ha una noia que li agrada que el tracta com si fos un excrement) veu per una finestra un home disfressat de Superman que sembla saludar-lo des del terrat d’un edifici veí. Jimmy se’l mira i descobreix que, tristament, aquell home no ha pujat allà per saludar ningú, sinó per tal d’acabar amb la seva vida; el fals heroi es precipita al buit des de dalt de tot dels apartaments del davant de les oficines on treballa Jimmy, que està horroritzat per un succés que no comprèn (potser esperava que Superman sabria volar). Llavors sona un telèfon, inoportú, que Jimmy no sent sonar fins que l’aparell no comença a fer-ho de manera insistent. La trucada és de sa mare, que comunica amb ell amb l’única finalitat de saber si el seu fill l’estima encara. Mentrestant, al carrer, la gernació que hi caminava moments abans de la caiguda de l’home de l’antifaç, i que s’havia congregat al voltant del cos de l’home estavellat al terra, comença a dispersar-se, perquè ha començat a ploure. Aviat el cos de l’home mort rau sol sobre l’asfalt mullat, Jimmy és l’únic espectador que el vetlla, mentre malda per fer entendre a sa mare que el fa sentir incòmode rebre trucades seves mentre és a la feina. Finalment, arriba una ambulància, i Jimmy penja, només per rebre una nova telefonada. Aquest cop és el seu pare, que li demana si ha rebut la carta que li ha tramès. Una carta amb un bitllet d’avió que el conduirà a la casa d’un home a qui no coneix i a qui mai no ha tractat. Aviat Jimmy descobrirà, precisament, que, lluny de ser cap heroi, el seu pare no es mereix d’estar a cap pedestal, ja que és un ésser ridícul i mesquí. Així doncs, la patacada, el descens, l’esfondrament del superman de pega es converteix en un fet al·legòric que presagia una trobada decebedora amb un ésser decadent.

Formalment, en aquesta escena hi ha un parell d’aspectes significatius que cal comentar. Pel que fa a la caiguda: en el còmic són necessàries i freqüents les el·lisions, és obligada certa economia de recursos i imatges, perquè no és necessari dibuixar allò que fàcilment se sobreentén. De manera que no és un fet extraordinari que hi hagi “instantànies” de la progressió d’un personatge que manquen en el fil de la narració, però que són representades perfectament, perquè el lector que no troba sobre el paper tots els episodis o fases d’un moviment és capaç d’acabar de construir mentalment l’escena i omplir els buits necessaris entre allò que en cinema s’anomena “posicions clau”. Però penso que és rellevant que, del suïcidi de Superman tinguem només dues imatges. En una, es disposa a arrencar el vol -o això pot pensar Jimmy-, en la següent, és mort. Això ens dóna idea de la immediatesa, de la velocitat de l’acte, també de la seva inevitabilitat. Ni Jimmy ni ningú altre no hauria pogut fer res per salvar la vida del suïcida. En les dues vinyetes de la pàgina de la caiguda, tot, tret de la figura de Superman, és de diferents tons del mateix marró, el cel, els edificis, fins i tot la gent. El suïcida crida l’atenció no només per la seva disfressa, la seva singularitat és fins i tot cromàtica. Fins i tot estant mort els seus colors són vius, cridaners, en un entorn que només brogiria amb el pols de tot carrer de tota ciutat abans que ell s’hagués esclafat contra l’asfalt i que hauria quedat mut de cop. Un silenci que només trencaria, a l’oficina, a la pàgina següent, el so del telèfon de la trucada de la mare de Jimmy i, al carrer, la remor sorda de la pluja, que ho tenyiria tot, excepte la figura del fals superman, d’un blau grisós somort. Pel que fa a la trucada: Després d’una làmina de només dues vinyetes ambientades al carrer, idèntiques en format i de dibuix gairebé calcat, en passem a una altra en la qual ens trobem amb un autèntic trencaclosques de vint-i-dues peces/vinyetes que centra l’atenció del lector en l’oficina verda on treballa Jimmy Corrigan, de la qual només en traurem la vista ocasionalment, per veure allò mateix que veu el protagonista: el cos cada cop més fred, cada cop més humit i cada cop més abandonat de l’infeliç que acaba de suïcidar-se.

Jimmy Corrigan és una de les obres més premiades de la història del mitjà, i ha ajudat a trencar algunes de les seves barreres tradicionals, ja que ha estat mereixedora no només de guardons específics del món del còmic (com els Alph-Art al millor àlbum i el Premi de la Crítica del festival d’Angoulême), sinó també d’un American Book Award (2000), i del primer premi literari del prestigiós diari britànic The Guardian (2001).

Joan-Albert Ros

FUGIDA AL NO-RES [Especial UCE]

Posted in Cinema with tags , , , , , on 27 Agost 2005 by Joan-Albert Ros

Veieu el tràiler de la pel·lícula

Un petit comentari a propòsit de JOVES i dels problemes del cinema català actual.

Direcció i guió: Ramon Térmens Bassa i Carles Torras Pérez.
País: Catalunya.
Any: 2004.
Duració: 105 min.
Gènere: Drama.
Interpretació: Roger Coma (Jordi Vilanova), Aina Clotet (Cristina Puigmartí), Pau Roca (Pau Vilanova), Natasha Yarovenko (Marta), Judit Uriach (Sílvia), Carmela Poch (Anna), Ariadna Cabrol (Roser), Jordi Dauder (Sr. Puigmartí), Vicky Peña (Concepció), Pep Molina (Agustí).
Producció executiva: Jordi Rediu i Norbert Llaràs.
Música: Contratempo i Santos Martínez.
Fotografia: Ángel Luis Fernández.
Muntatge: Amat Carreras.
Direcció artística: Toni Galí.
Vestuari: Marta Alsina.

Amb motiu de la XXXVII Universitat Catalana d’Estiu, mercès a una d’aquelles rares coincidències que fa que hom es trobi en el moment just en el lloc apropiat (i prou assabentat de dades que els qui són també allà, llavors mateix, desconeixen), he tingut el modest petit honor d’introduir els productors de Joves i de presentar breument la pel·lícula al públic assistent al cinema Lido de Prada (Conflent, Catalunya Nord).

Joves és, per començar, el debut cinematogràfic d’un equip de guionista i director format per Ramon Térmens i Carles Torras. Ens presenta les vides entrellaçades d’un jovent aparentment afortunat, però mesquí, ingenu, i visceral.

La història comença, amb en Jordi Vilanova -que interpreta Roger Coma- un jove aspirant a broker, que s’ha marcat com a fita immediata assolir guanys financers prou grans per impressionar el seu avi, un agent borsari retirat que es vanta d’haver basat la seva vida en operar amb valors, per no haver de treballar. La segona part de la pel·lícula se centra en la Cristina Puigmartí, encarnada per Aina Clotet -la filla del cap del protagonista de la primera part; una noia aparentment formada, però gens madura, que no valora cap de les comoditats i avantatges que li permet de gaudir la posició del seu pare. Pau Roca fa el paper de Pau Vilanova, amb qui acaba la pel·lícula, germà del recent llicenciat en econòmiques amb qui començava la cinta- que viu amb la seva colla aventures prou sòrdides, caracteritzades, principalment, pel consum de begudes alcohòliques i estupefaents com a mitjà d’evasió d’un poble i una família que només li suggereixen claustrofòbia.

Joves parla d’una manera colpidora d’una realitat que no ens pot ser gens estranya avui dia. Parla d’alcohol i de drogues, també de la manca d’escrúpols, de la immaduresa, de la desesperança i de la xenofòbia, però parla, alhora i sobretot, de vides vàcues i desencantades i d’incomunicació entre fills i pares com a possibles desencadenants de tots aquests problemes.

Si bé la pel·lícula no és rodona i es fa, probablement, en ocasions, innecessàriament eloqüent, fins i tot prolixa, en escenes que descriuen actes prou brutals, es tracta d’una digna opera prima -amb prou troballes tant en l’aspecte formal com pel que fa al fons- que diposita esperances en els futurs treballs de l’equip director. La cinta pot ser titllada de moralista, però penso que és honesta, alhora, perquè exposa de manera crua actituds i costums, enlloc de criticar-los frontalment. I, al capdavall, se centra en un segment d’edat al que pertanyen director i guionista.

Finalment, productes com Joves haurien de ser el camí a seguir per un cinema català en situació precària, que no arriba a absorbir, ni de bon tros, el nombre considerable de nous talents cinematogràfics del país, per la senzilla raó que no hi ha productors que creguin en invertir un sol ral en produccions rodades en català. De fet, han estat necessaris ben bé vuit anys per a la realització de la pel·lícula, des de l’esborrany inicial fins a l’estrena a les sales de projecció. És simptomàtic de la situació agònica que viu el cinema català el fet que, majoritàriament, els exhibidors hagin demanat a la productora còpies de la pel·lícula doblades al castellà. Afortunadament, com explicaven a Prada Jordi Rediu i Norbert Llaràs, els productors, la cinta ha aguantat mesos a cartellera a Barcelona, però només a aquelles sales on era projectada en català. Potser ha arribat l’hora que l’existència d’un públic nombrós, interessat en un cinema català de qualitat que narra històries properes a la societat actual, posi sobre avís productores i empresaris exhibidors, sovint massa conservadors i poc disposats a fer país, si pensen que el gest els pot passar factura a taquilla.

Joan-Albert Ros

VISITA http://www6.gencat.net/llengcat/cinema/index.htm/, l'espai 'Cinema en català' [© 2003 Generalitat de Catalunya]

ENTRE GUAPOS ENS ENTENEM [Especial UCE]

Posted in Música with tags , , , , , , on 27 Agost 2005 by Joan-Albert Ros

VISITA http://www.quimiportet.com/' [© Quimi Portet 2005; fotografia © Xavier Mercadé 2005]

A propòsit de l’espectacle extraterrestre de Quimi Porteti l’Orquestra Revolucionària dels Soviets del Golf de Sant Jordi a la Plaça de la Vila de Prada [20 d’agost, 9 del vespre – Universitat Catalana d’Estiu 2005 – XXXVIIa edició].

Guitarra elèctrica i veu principal: Quimi Portet.
Baix i veus: Antonio Fidel.
Guitarra elèctrica: Jordi Busquets.
Bateria: Xarly Oliver.

Crec que Quimi Portet és un talent únic al món, i ho puc demostrar. Repto qui sigui que dugui un alemany, un austríac, una russa i cinc txeques i un txec a veure, escoltar i sentir qualsevol artista que triïn d’allà on els plagui. Segur que pertot es poden trobar músics formidables que els deixarien bocabadats, però només n’hi ha un que destil·li una força inefable que els impel·leixi a adquirir, entre tots plegats, la discografia completa de l’intèrpret en qüestió, un cop acabat el concert, i sigui, alhora, capaç de deixar-los prou hipnotitzats com per convèncer-los que, tot i havent entès poc d’allò que l’Astre canta (honestament, tinc contrastat que ser català tampoc no garanteix una major comprensió de la lírica portetiana, però tant se val) mai a la vida no tornaran a veure res de similar enlloc.

Aquesta afirmació pot semblar agosarada, però puc fer-la, perquè he fet la prova: sóc un convençut militant portetofílic i no me n’amago: vaig persuadir els meus amics  -de procedència tan diversa com ja he avançat, estudiants estrangers de català, becats a la Universitat Catalana d’Estiu- d’assistir al concert del vespre del dia 20 d’aquest mes d’Agost (que quan escric això som a punt de deixar enrera) a la Plaça de la Vila de Prada, i en van sortir tan entusiasmats com jo. La seva felicitat fou completa quan, inquirit sobre el sentit de la lletra d’alguna de les cançons més marcianes de l’Astre, els vaig avisar que no miressin de desentranyar significats obscurs, que en Portet és un dels hereus (l’hereu avantatjat, de fet -què hi puc fer, ja he donat pistes que en sóc fanàtic!) del surrealisme, un dels millors invents catalans de tots els temps, junt amb el pa amb tomàquet (no feu cas dels falsaris que diguin que fou a d’altres contrades que va néixer aquest lisèrgic corrent filosòfic i moviment artístic, encara menys dels qui gosin de manllevar-nos el títol d’inventors de l’esmentada menja).

Acompanyat per l’Orquestra Revolucionària dels Soviets del Golf de Sant Jordi, Portet va fer un repàs prou exhaustiu a la seva discografia, dedicant especial atenció al darrer treball, “La Terra és Plana“, editat a finals de l’any passat, i amanint l’actuació amb observacions sornegueres a propòsit dels allà congregats i a la salut del respectable. De la interpretació de l’Astre (intercomarcal) -que va lluir rutilant, i va entonar sencera “La Rambla” amb veu nasal, a petició del públic- i la seva banda només es pot dir que fou portentosa -o portetosa, que, pel cas, és ben bé el mateix. Pel que fa al públic -devots d’arreu dels països catalans i de part de l’estranger -mercès, d’una banda, a la gràcia del músic, de l’altra, a la tasca propagandística d’un servidor, perdoneu la immodèstia- cal destacar la presència d’un animador local en notable estat etílic que no va deixar de dansar davant de l’escenari i de lloar amb udols guturals el seu ídol -l’ídol de tots- de manera inintel·ligible per a la resta, amb l’excepció de l’homenatjat: “Entre guapos ens entenem”- explicà, l’Astre, per il·luminar-nos a tots.

La vetllada va arribar al seu punt més àlgid quan Portet va ser capaç de fer escenificar als presents una nit de total follia rockera, valent-se únicament del seu carisma i magnetisme personal: instà el públic assistent a l’acte a abraonar-se cap a l’escenari i esgarrapar-li els pantalons, mentre interpretava magistralment un riff mut de guitarra i mirava enlaire fent veure que s’esgargamellava, amb una ganyota que feia pensar en la imminència d’un crit salvatge que no va arribar a emetre, per tal d’evitar als amplificadors un empatx de decibels, se suposa: “Que la premsa faci fotos i demà als qui fullegin els diaris i ens vegin retratats els sembli que això és l’hòstia!”, deia. Doncs bé, no sé si se’n van publicar enlloc, de fotografies del concert, però sóc testimoni que ho va ser, realment, l’hòstia, aquell esdeveniment. Friso per tornar a veure de nou l’Astre en directe: jo també t’estimo, Truita.

Joan-Albert Ros

ACTUALITZACIÓ (9/13/2005 1:48 PM): Podeu trobar aquesta entrada -reproduïda íntegrament- a la secció de reculls de premsa sobre l’Astre (intercomarcal) de la seva pàgina web, juntament amb extractes de tota mena de periòdics i revistes. Gràcies per la referència, Senyor Portet!!

EPIC

Posted in Xarxa with tags , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , on 11 Agost 2005 by Joan-Albert Ros

EPIC 2014, una animació en flash sobre la futura història dels mitjans, a càrrec de Robin Sloan i Matt Thompson, música d'Aaron McLeran; [© 2004 Museum of Media History (Tampa Bay Federal District, Florida)]

“L’any 2014 el New York Times ha quedat offline, les fortunes del Quart Poder s’han esvaït. Què ha passat amb els mitjans tradicionals? Què és EPIC?”
Un comentari a propòsit d’una història de comunica-ficció.

Aprofitant la recent publicació, per part de la Universitat Oberta de Catalunya -dins dels Reculls d’Actualitat de la seva Biblioteca Virtual- de l’estudi “ELS ‘BLOCS’: EL NOU FENOMEN DE LA COMUNICACIÓ” (un treball d’anàlisi que fa un compendi significatiu d’aquests “diaris en línia, personals, corporatius i temàtics que van sorgir al final dels anys noranta i que en l’actualitat apunten amb força com un nou mitjà de comunicació”), em permeto de comentar una animació en flash que fa ja temps (des de novembre de l’any passat) que circula per la xarxa: una possible futura història dels mitjans, narrada en clau prou apocalíptica: EPIC 2014.

El vídeo, editat el 2014 per un suposat Museum of Media History (amb seu inexistent al districte federal de Tampa Bay, Florida; EEUU), narra en passat, partint del 1989 i fins arribar a la data fal·laç d’edició de la cinta, els canvis profunds que els mitjans han anat experimentant d’ençà de l’aparició d’internet i el gir copernicà que, a partir del 2003 suposà (està suposant, de fet, en temps real) l’explosió de l’eina definitiva d’autopublicació virtual: els blocs, o weblogs, també anomenats bitàcoles digitals.

La gravació, a càrrec de Robin Sloan i Matt Thompson, de The Poynter Institute (Facultat de Periodisme i Estudi dels Mitjans de Florida, EEUU), comença de manera similar a com ho fa “Història de dues ciutats“, de Charles Dickens, amb la frase “és el millor dels temps, és el pitjor dels temps”, i presenta, de manera potser enrevessada, però remotament factible i prou convincent, les lluites de poder entre les grans corporacions tecnològiques i les aviat obsoletes fortunes del Quart Poder. El documental mostra una successió de fets recents i d’altres que representa que s’esdevindran en un futur no gaire llunyà que acabaran amb la premsa tal i com avui la coneixem. L’accés a l’actualitat, a qualsevol mena de contingut, no es trobarà ja subjecte a franges horàries o encotillada pel jou de la publicitat. Serà l’espectador o el lector qui triarà què vol veure -llegir, videar– i quan. A més, mercès als blocs, la perspectiva de cada usuari de la teranyina informàtica és una torre de guaita tan vàlida com la dels antics mitjans i com la de qualsevol altre individu per explicar el món.

Aquest és l’escenari en el que una hipotètica fusió, el 2014, entre el portal Amazon.com i Google, el motor de cerca més avançat i efectiu de la xarxa, donaria lloc a EPIC, les sigles, en anglès, de Construcció d’Informació Personalitzada en Evolució: el modern sistema mitjançant el qual és filtrada i personalitzada -d’acord amb els gustos, ubicació, interessos… de cada receptor- tota la informació llençada per un nombre ingent d’emissors i, alhora, potencials destinataris d’uns missatges -això sí- eminentment trivials i de qüestionable certesa.

Potser el treball d’Sloan i Thompson menysté o fins i tot obvia el paper d’avenços importants en el camp de les telecomunicacions (què hi ha del primer navegador, Netscape?, o d’eBay?, o de Napster, i de les xarxes d’intercanvi de fitxers peer 2 peer, i del Bit Torrent?), i en canvi, en magnifica d’altres d’aparentment més irrellevants (Friendster, o Tivo). De totes formes, i tot i aquestes petites pegues, el panorama que aquesta ficció augura és inquietant, com a mínim: crec que el resultat final és molt interessant, i la realització és brillant; a més, els autors del curt n’han penjat més recentment una nova versió, EPIC 2015, que afegeix en la cronografia d’avenços tecnològics que han d’acabar per dur-nos a l’eclosió d’EPIC algun nou aspecte que originalment havien passat per alt (com el podcasting –la transmissió de música i imatges entre diversos usuaris, principalment a través del gravador i reproductor portàtil iPod) i que matisa i suavitza l’horitzó que se’ns presagiava. Prova del ressò que ha obtingut la història d’Sloani Thompson és el fet que ja hi ha hagut qui, per si de cas, ha adquirit els dominis d’internet epic.com, googlezon.com, i museumofmediahistory.com. Probablement, el futur no serà ben bé com EPIC ens el pinta… Però si acaba assemblant-s’hi hi ha qui hi guanyarà prou.

Joan-Albert Ros

________________________________________

A continuació teniu una versió del text del vídeo en català. Espero que sigui prou acurada; en tot cas, disculpeu els errors de traducció que hi pugui haver. Els colors diferencien en el text les dues versions de l’enregistrament. En taronja, es tracta de text comú a les dues versions, en verd, només a la primera, i en groc, només a la segona).

EPIC, la futura història dels mitjans?

“És el millor dels temps, és el pitjor dels temps”. L’any 2014 el poble té accés a una quantitat d’informació fins llavors inimaginable.
Tothom hi contribueix d’alguna forma.
Tothom hi participa per crear un mitjà de comunicació dinàmic. Tot i això, d’alguna manera, la Premsa, tal com la coneixeu, ha deixat d’existir. La fortuna del Quart Poder ha decaigut. Les organitzacions de notícies del segle XX han quedat enrera, són el vestigi d’un passat no gaire llunyà.
El camí cap el 2014/2015 va començar a la fi del segle XX.
El 1989, Tim Berners-Lee, un informàtic del laboratori de física de partícules de CERN a Suïssa, inventa la World Wide Web.
El 1994 veu la fundació d’Amazon.com. El seu jove creador somia una botiga que ho vengui tot. El model d’Amazon, que acabaria essent l’estàndard per a les vendes a través d’Internet, construït a partir de recomanacions personalitzades automàtiques: una botiga que pot fer suggeriments.
El 1996, dos programadors de Stanford creen Google. El seu algorisme imita el llenguatge d’Amazon, tracta els enllaços com a recomanacions, i aquest principi enforteix el motor de cerca més efectiu del món.
El 1999, TiVo transforma la televisió, en alliberar-la de les restriccions del temps i la publicitat. Gairebé ningú que ho prova torna al sistema tradicional. Aquest any, una punt-com anomenada Pyra Labs obre Blogger, una eina personal de publicació.
Friendster comença el 2002, i centenars de milers de joves el poblen amb un mapa increïblement detallat de les seves vides, els seus interessos i les seves xarxes socials. També el 2002, Google llança Google News, un portal de notícies. Les organitzacions de notícies tremolen. Google News està completament editada per ordinadors. El 2003, Google compra Blogger. Els plans de Google són un misteri, però el seu interès per Blogger no és estrany.
2003 és l’Any dels Blogs.
2004 seria recordat com l’any en què tot va començar.
Reason Magazine envia als seus subscriptors una edició personalitzada de la revista, amb una foto satèl·lit de les casa de cada destinatari a la portada del seu exemplar, i informació a mesura de cada subscriptor.
Sony i Philips llancen el primer paper electrònic fabricat en sèrie.
Google llança GMail, amb un gigabyte d’espai d’emmagatzematge per a cada usuari.
Microsoft llança Newsbot, un servei de notícies socials.
Amazon llança A9, un motor de cerca basat en la tecnologia de Google que incorpora recomanacions d’Amazon.
Google compra Picasa, una eina per organitzar imatges. I llavors, a l’agost, les accions de Google comencen a cotitzar-se en el mercat borsari. Inundada de capital fresc, la companyia compra Keyhole, una companyia que fa un mapa del món amb imatges que es poden veure a Internet. Google també comença a digitalitzar i indexar les biblioteques del món. L’iPod d’Apple inspira el podcaster i amb això s’inicia l’era de la ràdio personal. Cadascú pot transmetre els seus propis pensaments i la seva pròpia música directament als equips musicals dels altres.
I llavors Google es fa públic. Banyada en nou capital, la companyia fa una adquisició major. Google compra TiVo.
2005: en resposta als recents moviments de Google, Microsoft compra Friendster.
Apple llança el wifiPod, un reproductor de mitjans portàtil amb càmera integrada, que pot enviar i rebre podcasts i imatges sense parar.
2006: Google combina tots els seus serveis, TiVo, Blogger, GMail, Google News i totes les seves cerques dins Google Grid, una plataforma universal que ofereix una quantitat funcionalment il·limitada d’espai d’emmagatzemament i ample de banda per a allotjar i compartir continguts de tota mena. Sempre online, accessible des de qualsevol lloc. Cada usuari tria el seu propi nivell de privacitat. Es poden emmagatzemar continguts de forma segura a Google Grid, o publicar-los per tal que tothom els vegi. Mai havia estat tan fàcil per a ningú, per a qualsevol, poder crear continguts de la mateixa manera que pot consumir-los.
2007: Microsoft respon la remuntada de Google amb Newsbotster, una xarxa social de notícies i una plataforma de periodisme participatiu. Newsbotster qualifica i resumeix notícies, basant-se en allò que els amics i col·legues de l’usuari estan llegint i veient, i permet a tot el món de comentar allò que veu.
L’ePaper de Sony és més barat que el paper ordinari aquest any. És el mitjà que tria Newsbotster.
El 2008 veiem l’aliança que competirà amb les ambicions de Microsoft. Google i Amazon uneixen forces per formar Googlezon. Google hi posa la Google Grid i la seva tecnologia de recerca. Amazon, per la seva banda, facilita el motor social de recomanacions i la seva immensa infraestructura comercial. Junts, usen un coneixement detallat de la xarxa social de cada usuari, de dades demogràfiques, hàbits de consum i interessos per oferir una personalització total de continguts i publicitat.
Aquest any, el New York Times canvia el model de subscripció pagada per la seva versió online, encara que els computadors indexadors de Googlezon accedeixen lliurement a part del seu contingut.
La Guerra de les Notícies del 2010 és notable, i les actuals organitzacions de notícies no hi prenen part.
Finalment, Googlezon fa escac i mat a Microsoft amb funcionalitats inabastables per a la capacitat del gegant del programari. Usant un nou algorisme, els ordinadors de Googlezon construeixen noves notícies de forma dinàmica, extraient frases i fets de totes les fonts de contingut i recombinant-les. L’ordinador escriu una nova notícia per a cada usuari. Usant nous algorismes, els computadors de Googlezon revisen les notícies per extreure noms, llocs i imatges i altres elements de context, separant fets de cites, i convertint estadístiques en equacions flexibles. Després, Googlezon reclassifica, recalcula i recombina aquestes peces soltes amb la informació de cadascú -les anotacions de bloc, les compres… la vida. De sobte, les notícies són més rellevant que mai.
Les guerres de notícies de 2010 destaquen perquè, en realitat, cap organització periodística no hi participa. Googlezon i Microsoft s’enfronten amb els seus serveis cada setmana.
El 2011, el Quart Poder, endormiscat, prova d’aixecar-se, per primer i darrer cop, per intentar resistir. The New York Times Company denuncia Googlezon, mantenint que els “bots-esquarteradors” de la companyia estan violant de llei de copyright. El cas va a la Cort Suprema, que el 4 d’Agost del 2011 decideix en favor de Googlezon.
El diumenge 9 de març de 2014, Googlezon treu EPIC.
Benvingut al nostre món.
L’Evolving Personalized Information Construct és el sistema pel qual la nostra caòtica informació és filtrada, ordenada i lliurada. Tothom hi contribueix ara, amb la seva bitàcola digital, amb les imatges de la càmera del seu mòbil, amb reportatges en vídeo, o investigacions completes. Molta gent cobra una petita part dels colossals ingressos per publicitat de Googlezon, proporcional a la popularitat de les seves aportacions.
EPIC produeix un paquet personalitzat de continguts per a cada usuari, usant els seus gustos, els seus hàbits de consum, els seus interessos, la seva situació demogràfica, la seva xarxa social, per donar forma al seu producte.
Ha sorgit una nova generació d’editors ‘freelance’, gent que ven la seva habilitat per connectar, filtrar i prioritzar els continguts d’EPIC.
Tots subscrivim diversos editors; EPIC ens permet barrejar i marcar les seves eleccions com vulguem. En el millor dels casos EPIC és un resum del món, editat pels lectors més experimentats, més profund i ampli que qualsevol cosa vista abans.
Però, en el pitjor dels casos, i per a massa gent, EPIC és amb prou feines una col·lecció de banalitats, incertes en gran part, de mires estretes, superficial i sensacionalista. Però EPIC és allò que volíem, és allò que vam escollir, i el seu èxit comercial va apropiar-se d’antuvi de qualsevol discussió sobre mitjans i democràcia o sobre ètica periodística.
Avui, el 2014, el New York Times ha quedat desfasat. El 2014 el New York Times deixa de publicar-se en format web,com a feble protesta, el Times ha esdevingut un simple butlletí imprès per a l’elit i la gent gran.
El 2015 Pinki Nankani, una ‘refugiada’ de la difunta edició digital del New York Times, es troba amb una nova vocació periodística: Comença a recol·lectar a través d’un filtre de GPS, les transmissions que emet el veïnat. Alguns creuen que ella és una estrella del servei de notícies local i cada cop més veïns comencen a enviar-li la seva informació per formar part d’aquesta xarxa.

EPIC 2014, text de Robin Sloan i Matt Thompson
[Traducció: J-A Ros]

%d bloggers like this: