CRITS EN EL BUIT

Posted in Videojocs with tags , , , , , , , , , , , , , on 29 Novembre 2008 by Joan-Albert Ros

Sobre Dead Space, un videojoc de ciència-ficció i horror d’EA Games per a Xbox 360, PS3 i PC.

Qui hagi seguit el que la crítica especialitzada ha anat dient de Dead Space pot haver llegit lloances diverses: que és un tros de joc, que cap afeccionat al gènere i als bons videojocs no se l’hauria de perdre, que és del millor que ningú pugui jugar actualment a cap plataforma… Bé, doncs la meva opinió no és ben bé la mateixa.

El joc no m’ha semblat bo, només. Potser no és una obra mestra, però es tracta d’un joc excel•lent. M’ha entusiasmat. Perquè sóc un incondicional del gènere i perquè rarament he trobat títols que em sorprenguin, o que satisfacin les meves expectatives, fora d’alguna saga clàssica i celebèrrima que ha narrat plagues successives de morts vivents i que s’ha anat superant entrega rere entrega, tot i algun sotrac. “Dead Space” t’atrapa i arribes a pensar “això és el que jo volia, per fi, un joc de supervivència (survival horror) futurista ben fet”. Però el joc de l’estudi Visceral Games, editat per Electronic Arts, va més enllà, i t’ofereix quelcom que no havies arribat a somiar. El joc beu d’Alien, de Ridley Scott, de The Thing, de John Carpenter, d’Event Horizon, de Paul W.S. Anderson, i de grans pel•lícules i best-sellers de ciència-ficció, però, dins del seu mitjà, arriba a transcendir-los, i aporta noves idees al gènere i ofereix encert rere encert. A falta d’acabar el joc, puc dir que l’evolució de l’acció és un continu crescendo. Perquè tot comença amb una bomba atòmica narrativa d’unes quantes megatones i a partir d’aquí la cosa no para d’anar en augment.

Cal aprofitar qualsevol petit respir en els primers episodis, perquè en endavant els trobarem molt a faltar, i si enfrontar-nos a tres o quatre necromorfs pot posar-se enrevessat, no vulgueu saber el que se sent en combatre simultàniament contra sis o set bestioles de menes i mides ben diferents. Hi ha una manera específica d’abordar cadascuna d’aquestes espècies d’éssers. Per ara, fins i tot he tingut ja ocasió de comprovar que hi ha algun ens al qual només és possible sobreviure en el cas -en ocasions realment improbable- que l’arribem a esquivar. Hi ha oponents que es regeneren una vegada i una altra, no importa amb què els atiïs. Sempre tornen i rarament ho fan sols. Haurem de resoldre trencaclosques a cada pantalla, de fet, vèncer molts dels enemics amb els que ens trobarem, fase rera fase, farà que ens haguem de trencar, en algun moment, les banyes. La munició és relativament escassa, però és que ni equipat amb munició suficient per a cadascuna de les armes que portem, no podem estar segurs d’arribar a superar les hordes d’extraterrestres malhumorats que ens sotgen.

Per si tot això fos poc, ni els companys de la nau amb què arribem a la colònia minera Ishimura, ni cap dels éssers humans (la majoria agonitzants) amb els qui ens toparem a bord de l’enorme arca espacial semblen dignes de massa confiança. O estan rematadament guillats, o terriblement trastornats o tenen els seus propis i foscos motius i semblen disposats a deixar-nos penjats tan aviat com en tinguin ocasió.

El disseny artístic de personatges i escenaris és brillant i, al costat d’uns efectes sorprenents, el títol aconsegueix una atmosfera totalment opressiva i aclaparadora, sovint ens faltarà l’aire en les escenes que tenen lloc en el buit i que són realment angoixoses. La gairebé nul•la propagació d’ones sonores en aquestes condicions farà que haguem d’estar realment atents a tot allò que passi al nostre voltant. Haurem d’aprendre, a més, a moure’ns en escenaris de gravetat zero, en els que en qüestió de segons el sostre o les parets poden convertir-se en el terra, gràcies a les soles magnètiques del vestit del nostre protagonista, i fer-nos canviar per complet la percepció de l’entorn.

Podem millorar l’equipament del personatge que conduïm i ampliar-ne l’arsenal, però això vol temps i diners: haurem de passar alguna estona davant de bancs de treball en els que podrem convertir en més letals les eines que fem servir… sempre que comptem amb prou crèdits per a anar adquirint nodes d’energia suficients per fer efectives les millores.

En principi, “Dead Space” no cridava excessivament l’atenció. S’ha anat fent un lloc en els rànquings gairebé sense fer soroll, tot i que la campanya de promoció l’ha acompanyat d’un còmic i d’una pel•ícula d’animació que encara no sé si paga la pena de buscar. Espero que tingueu ocasió de jugar-lo, perquè es tracta d’una joia, un pastís digne dels més exquisits paladars, per això no puc fer menys que recomanar-vos aquesta meravella. Espero haver picat la curiositat dels qui haurien deixat passar “Dead Space”, em sembla que val molt la pena.

Amb el pretext d’aquesta ressenya he dibuixat una petita caricatura que reflecteix el neguit que experimenta el jugador en desplegar el menú… És realment imprudent jugar al tres en ratlla hologràfic pels racons d’aquesta nau espacial de malson! Feu clic al dibuixet de sota per tal de veure la il•lustració.

Joan-Albert Ros

Jan Terrabastall a 'Dead Space'

Aquesta breu ressenya ha estat publicada al web especialitzat en videojocs vadejocs.cat. I la il•lustració ha estat remesa a un concurs organitzat per Sony Computer Entertainment.

Anuncis

CRACS

Posted in Esport with tags , , , , , , , , , , on 30 Abril 2008 by Joan-Albert Ros

Davant de l’espectacle pirotècnic més car del món (és a dir, molt soroll per a no res), amb el partit absurd del Barça a Old Trafford contra el Manchester United i, sobretot, a punt de cloure una segona temporada sense obtenir trofeus futbolístics ni fruits tangibles de cap mena amb els que obsequiar els afeccionats, s’imposa una reflexió lingüística aplicada a l’esport.

És trist, però, filològicament parlant, un cas de paronímia degut a la implantació d’un mot d’origen estranger amenaça de fer-nos perdre el sentit original d’una paraula ben nostrada.

Només cal fer un cop d’ull al vetust diccionari Pompeu Fabra. Transcric:

crac m. Dit d’un home d’escassa vàlua en un concepte o altre“.

Penso que és hora de recuperar la semàntica catalana del vocable i considerar, sense complexos, que gairebé tota la plantilla de Rijkaard, home per home, es mereix ser distingida amb tan onomatopeic títol: Són uns cracs de collons. Això sí, sense ca (k), cal evitar l’anglicisme, perquè els autèntics fenòmens escassegen, i de figures en tenim ben poques.

Joan-Albert Ros

PROPERA ESTACIÓ

Posted in Rauxa with tags , , , , on 17 Abril 2008 by Joan-Albert Ros

Sortia amb pressa. No només perquè tinc el mal vici de temptar la sort dilatant massa els terminis d’entrega, sinó també perquè lluitava contra una fama d’impuntual que m’havia guanyat a pols. Havia d’anar a la facultat a lliurar el que –esperava, sobretot pel gran esforç que hi havia esmerçat- havia de ser el darrer treball de carrera. Feia tard, hi hauria d’haver arribat a les cinc i eren quarts de sis ben tocats. Per fi em sentia realment satisfet amb el conjunt d’una obra que fins al curs anterior jo mateix hauria titllat de mediocre, però seguia sense ser capaç de fer res a temps. Aquella assignatura de projectes havia aconseguit donar sentit als cinc anys de Belles Arts. Duia a la carpeta de sota el braç una veritable tesi sobre l’aspecte demiúrgic de la creació artística. Amb el temps he acabat per veure en aquells dibuixos i en aquell assaig de cent cinquanta pàgines més uns balbotejos grandiloqüents i pretensiosos i uns gargots agosarats que no res de gaire notable. De totes formes, el professor de l’assignatura no pensava el mateix i m’havia encoratjat a tirar endavant com fins llavors no ho havia fet ningú. Havien estat tres mesos de feina, i tot i els defectes que hi puc veure ara amb la perspectiva, puc dir que encara em sento prou orgullós del resultat.

Érem a mitjans de juny, però plovia força, aquella tarda que semblava vespre, de tan foscos com eren els núvols que enteranyinaven el cel. Poc més que una tamborinada d’estiu, però suficient per acabar ben xop només de recórrer els pocs metres que hi ha des de casa, al primer xamfrà del carrer València, fins a l’estació de la línia verda de Tarragona. Vaig entrar rabent al passadís subterrani i el vaig recórrer ràpidament, vigilant de no relliscar. Se sentia arribar un comboi a l’andana, si m’afanyava encara tindria el temps just de pujar-hi, després de validar el bitllet i baixar les escales.

Tot i els escarafalls i el tràfec, només vaig poder veure com la foscor del túnel engolia el darrer vagó. Sospirant vaig mirar enlaire, cap al rellotge que m’havia de fer saber quants minuts hauria d’esperar abans no aparegués un nou tren que em dugués cap a Zona Universitària. El rellotge semblava apagat, però abans de poder-hi pensar va aturar-se a la meva andana un altre comboi, que ni havia sentit acostar-se. Em va colpir aquella destacable celeritat, vaig entrar al vagó que tenia més a prop, sobtat i agraït, perquè, providencialment, l’agència de Transports Metropolitans de Barcelona hagués augmentat la freqüència de pas del metro.

Aviat es van tancar les portes i vam arrencar. Recolzat en una de les baranes vaig fullejar de nou el dossier en el que m’havia capficat tantes hores, rellegia algun dels paràgrafs, mirant de sospesar, per enèsima vegada, si havia escollit les paraules adients en una o altra frase. Ho havia repassat massa cops, segurament, però com que sempre hi trobava quelcom susceptible de ser reescrit, temia que em caldria, de nou, més temps. Potser tot és inevitablement perfectible, per molta estona que s’inverteixi en polir les formes, segurament és quimèric d’aspirar a considerar definitiva una obra o donar cap text per enllestit, però no he pogut mai evitar repassar-ho tot, fins i tot obsessivament, mirant d’esmenar qualsevol error que pogués cometre. No em preocupa posar-me en evidència davant l’escrutini de cap jutge, però sovint temo incórrer en errades de cap mena. Suposo que la ciència pot argumentar amb fórmules que temps i entropia augmenten de manera proporcional, i persones raonables convindrien que és presumptuós repassar la feina amb tant deteniment, però no podia evitar fer un cop d’ull a aquelles planes. Una vegada més, almenys. De manera que rellegia, i divagava.

Abstret com estava en les meves cavil·lacions em va costar d’adonar-me que feia alguns minuts que ens movíem prou veloçment, potser m’havia passat per alt que la megafonia hagués anunciat cap estació, però estava convençut que el transport no havia efectuat cap parada. Vaig fixar-me en els indicadors lluminosos sobre les portes, estaven apagats, no hauria pogut dir en quin punt del recorregut ens trobàvem. Se’m va acudir de demanar a algú altre de dins del vagó si havia sentit que s’avisés d’alguna aturada imminent. Vaig dirigir-me a una senyora cap-cota, asseguda a prop meu, vestida de blanc i d’edat avançada. Va alçar un moment el cap i va somriure, per tota resposta. Un altre passatger va respondre similarment quan el vaig inquirir, cosa que em va sorprendre força. Per sort, vaig veure el revisor al final del vagó, i m’hi vaig dirigir, cada cop m’inquietaven més aquell viatge sense pausa i el silenci que m’envoltava.

L’home no em va deixar badar boca, em va exigir el bitllet, amablement però amb fermesa. “Perdoneu, podríeu dir-me…” –intentava preguntar-li el motiu de tan estrambòtic recorregut, però em va interrompre, mirant-me de fit a fit, “el bitllet, si us plau…”. Vaig donar-li la meva T10, i la va marcar amb una mena de foradadora, sense enretirar el seu esguard del meu, sense ni molestar-se a comprovar la validesa de la cartolina que li havia estès; quan me la va tornar vaig insistir de nou. Per fi m’escoltava, i va mirar-me estupefacte. Va demanar-me que li tornés a mostrar la meva targeta, i la va mirar sorprès. “Amb aquest títol de transport no podeu viatjar on es dirigeix aquest comboi, jove!” –em va etzibar, força contrariat- “Haureu de baixar”. Jo no entenia res, però no el vaig poder rebatre, tan aviat com vaig obrir la boca es van activar els altaveus, “propera estació: Tarragona”. En pocs segons vam afluixar la marxa, les portes es van obrir i vaig poder baixar. Tarragona? Era l’estació on havia pujat, aquella en la que ara baixava? Em vaig girar per veure el metro, que ja marxava, aviat la negror del túnel es va haver empassat fins al darrer vagó d’aquell estrany tren.

“Que es troba bé, jove?”- em va dir una veu que, per un instant, em va semblar reconèixer. Al costat mateix de les escales un home i una dona em miraven amb cara de preocupació. “Sí, que em trobo bé… Per què m’ho pregunten?”- els vaig demanar. “Hem pensat que s’havia fet mal, quan ha caigut baixant l’escala”- va respondre l’home. Vaig tocar-me la templa dreta amb el palmell de la mà. Em vaig tacar els dits de sang. “Ha picat amb el cap en un graó, ens ha espantat, –va dir la dona- que necessita ajuda?”. Vaig tranquil·litzar-los i els vaig donar les gràcies per la seva atenció. “Només estic una mica desconcertat” –els vaig dir- estic bé, no s’amoïnin”.

Va entrar un altre comboi, però no vaig gosar pujar-hi. Sabia que havia d’anar a dur el treball, però no estava segur de voler fer el trajecte en metro, aquest cop. L’home i la dona van pujar en un vagó, no vaig poder evitar quedar-me’ls mirant. Eren ells, la passatgera vestida de blanc i el revisor de la meva visió? Era evident que m’havia donat un cop al cap i havia tingut alguna mena d’al·lucinació. Vaig seure en un dels bancs de pedra, i vaig fullejar de nou aquell treball que de poc no em costa la vida. Potser tot havia estat una jugada del meu subconscient, però aquell viatge oníric no encaixava amb la meva T10, marcada, enmig d’una de les pàgines.

Joan-Albert Ros

Aquest conte ha estat remès a la 2a edició del concurs de relats curts TMB PLE D’HISTÒRIES.

PARÒDIES I PARIDES – JAN OF WAR

Posted in Còmic on 19 Març 2008 by Joan-Albert Ros

Vet aquí un dibuix per al concurs organitzat per Vadejocs.cat amb motiu del llençament del videojoc God of War – Chais of Olympus dels estudis Ready at Dawn, per a la plataforma Play Station Portable. No és més que un petit homenatge a l’aspecte imponent i amenaçador del protagonista de la història, Kratos, que trinxa tot el que se li posa al davant, cíclops, colossos, gorgones i minotaures inclosos. Tot i que té elements de rol i aventura gràfica, la saga d’aquest aspirant a usurpador del tron d’Ares com a déu de la guerra de la mitologia grega és, eminentment, un beat’em up, que no és un dels meus gèneres favorits, precisament, però em sembla molt remarcable l’elevadíssima qualitat tècnica i artística de cadascun dels lliuraments de les seves aventures, pel que han destacat no només aquelles aparegudes a PS2, sinó també aquesta darrera per a PSP.

L’acudit amb el que participo al concurs (que no reprodueixo aquí, per les molt empipadores limitacions de mida i qualitat que MSN Spaces ha introduït recentment per a les imatges que hom afegeix al blog, i que m’obliguen a allotjar bona part dels arxius que hi enllaço en servidors externs, com Imageshack) és més una parida que una paròdia, però com que em venia especialment de gust de crear una il·lustració d’aspecte salvatge i amenaçador imprimint-hi certa factura còmica, en penjo una versió reduïda i modificada, així actualitzo la bitàcola amb material de creació recent.

Joan-Albert Ros

Edito (11/01/09): Per si algú més s’hi troba, comento que recentment Imageshack falla moltíssim i, en canvi, Skydrive, la nova eina d’allotjament d’imatges dels Spaces de Microsoft funciona de meravella, així que m’he pogut permetre de migrar els arxius a l’espai que els correspon, als àlbums de la bitàcola.

L’ESQUERDA D’ESQUERRA

Posted in País with tags , , , on 12 Març 2008 by Joan-Albert Ros

Sobre el recent daltabaix electoral d’ERC

Primer diré que em sap greu aquesta eixordadora patacada que encara sona que trona, i després que se l’han buscada i que era inevitable. No puc creure’m que sigui tan colossal la miopia política dels caps del partit i que necessitessin conèixer el resultat del recompte de vots per adonar-se de fins a quin punt l’han vessada. Han arribat a decebre tan profundament el seu propi electorat que només abandonant el govern tripartit tornarien a aixecar el cap.

El partit s’ha venut per un plat de llenties, perquè ni mirant amb lupa no detecto que haguem avançat gens en sobirania en tot aquest temps d’ERC a la Plaça de Sant Jaume. Tampoc no calia apostar per Convergència i Unió, fa dues legislatures, ni la passada. Governs en minoria, del color que fossin, amb recolzament i pactes puntuals haurien tingut cert recorregut, com a mínim, i no haurien desgastat Esquerra com els seus pactes bastards (per bé que perfectament legítims) ho han fet. Si haguessin tingut els nassos i la sang freda d’haver-se quedat a l’oposició abans d’entrar al primer tripartit i acabar reeditant-lo en el present exercici estic convençut que enlloc de lamentar la pèrdua de 5 escons, avui el partit i els seus militants i simpatitzants podríem estar estar tots plegats celebrant un panorama radicalment diferent i realment esperançador per a l’independentisme català. Però no, enlloc de picar pedra s’han estimat més la poltrona, fins i tot després de l’escarment del primer naufragi i de l’aprovació d’aquest Estatut misèrrim que probablement, a més, aviat tombarà el Tribunal Constitucional. Ara ho paguen, tot això, i ho paguem els qui ens vam creure la fal·làcia aquella de l’equidistància.

Sempre que he tingut oportunitat de parlar d’aquest tema amb militants d’Esquerra han mirat de rebatre-ho esgrimint l’obra social d’aquests anys treballant des de la Generalitat com a justificació, cosa que no em sembla suficient, ni de lluny. Perquè només faltaria que no haguessin fotut brot en tot aquest temps gaudint de càrrec. Tot plegat, però, resulta un balanç massa magre, comparat amb el rèdit que hauria suposat anar guanyant credibilitat, confiança, militants i simpatitzants gradualment, de manera pausada però gradual, com Esquerra ho havia fet d’ençà del final de la infructuosa aventura que part del partit va emprendre amb l’escissió del PI.

És imperdonable com han malbaratat la confiança de l’electorat que vam creure en el seu projecte. Han deixat orfes centenars de milers d’electors. No votaré ERC de nou mentre no s’adonin que necessitem -que el País necessita- una Esquerra conscient de la seva herència i del seu paper. Han fet de crossa a un PSC-PSOE que no s’aguantava dret a Catalunya i exercint aquest paper s’han anat ensorrant de mala manera, mentre els socialistes poden ara aixecar el cap i treure pit i ERC jeu rebregada a terra. Els socialistes, a l’hora de la veritat, són igual de perillosos que els populars, però tot i rodalies i el caos d’infraestructures, tot i l’engany amb l’Estatut, tot i la seva dèria extirpa-crostes nacionalistes, l’electorat català no n’acaba de tenir la percepció. És perquè ens han disfressat el llop de xai, i és ERC qui ha fet de sastre.

Només faltava ara una lluita interna pel poder. És molt trist i bastant significatiu que, més enllà de personalismes, l’única opció sensata i que avisava sobre les conseqüències dels pactes la representin els corrents interns alternatius encapçalats per Bertran i Carretero. Em temo que sigui Carod o sigui Puigcercós qui es faci finalment amb el suport majoritari de la militància i dels aparells del partit no es replantejaran el suport al govern de Montilla si no es veuen amb l’aigua al coll.

Uns o altres, espero que tots plegats, tenen la responsabilitat de sortir-se’n i escoltar el que els reclama el seu propi electorat. Espero que es posin les piles, perquè no és el futur d’Esquerra Republicana de Catalunya el que està en joc, sinó el mateix horitzó polític del nostre poble. Si és que hi continuen creient, és clar.

Joan-Albert Ros

IL·LUSTRANT – SKATETROOPER

Posted in Còmic with tags , , , , on 7 Març 2008 by Joan-Albert Ros

Hi ha idees que només amb el temps prenen la forma adequada, tant se val que a hom li sembli, en concebre-les i considerar-les, que tinguin aspectes -per bé que encara metafísics- prou concrets, el testimoni físic d’aquests trets pot trigar a fer-se tangible. En part, pel necessari lapse que comporta materialitzar qualsevol abstracció, però no únicament per aquest motiu.

Això mateix és el que em passa quan dibuixo. Quan penso a il·lustrar projectes, de manera més específica. Darrerament, potser perquè m’hi dedico més i perquè no abandono fins que el que diu el llapis s’acosta al que tinc en ment, la formalització d’aquests conceptes tendeix a satisfer-me força més que no ho feia fa uns anys. Suposo que aquesta dificultat per copsar i fer-se amb unes receptes i unes tècniques plausibles obeeix al pendent d’una corba d’aprenentatge.

No aspiro a ser mestre de res, ni molt menys, però sí que celebro que, personalment i modesta, amb totes les imperfeccions i els defectes que sempre observo en qualsevol producte, especialment si és fruit de la meva pròpia creació, la factura de cada nou dibuix tendeix gradualment a acostar-se més i més a aquella que m’agradaria imprimir a cadascuna de les meves feines.

De manera que, amb el temps i una canya, potser algun dia estaré content d’algun gargot d’aquests

Joan-Albert Ros

Caïm Cafarnaüm, skatetrooper

CANVI DE RUMB

Posted in Còmic on 29 Novembre 2007 by Joan-Albert Ros

%d bloggers like this: