Arxivar per ERC

ELECCIONS AL PARLAMENT 2012 – ANÀLISI PER A BABAUS

Posted in País with tags , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , on 27 Novembre 2012 by Joan-Albert Ros

Com que tothom fa la seva anàlisi dels resultats de les Eleccions al Parlament 2012, jo també hi diré la meva. Hi ha qui ha fet lectures tan absurdes de la nova composició de les corts que, per molt que jo l’erri, dubto que arribi a dir-la més grossa que no l’han dita alguns presumptes opinadors qualificats, representants polítics, diaris de diferents colors i altres agents interessats.

Aquesta contesa electoral avançada va plantejar-se ben bé com un plebiscit, però no pas sobre la figura d’Artur Mas, com han volgut fer creure alguns, sinó sobre la possibilitat d’inquirir el poble sobre una qüestió tan controvertida com la consecució d’un estat propi per a Catalunya. Si bé es pot argumentar que, tot i guanyar les eleccions, el partit que les ha convocades i el seu candidat queden tocats o en una posició compromesa, el dret a decidir del poble català ha estat amplíssimament reivindicat pel propi poble, ja que s’ha incrementat el nombre d’escons sobiranistes i ara la formació més majoritària -que fins ara s’havia dedicat únicament a gestionar l’autonomisme- incorpora al seu programa la realització d’una consulta sobre la independència, per bé que el mot sembli encara tabú, no entre la militància de CiU però si entre els seus representants.

Tot i que els mitjans estatals prounionistes miren de vendre el resultat dels sufragis com un fracàs estrepitós de l’independentisme, la realitat, com han apuntat la majoria de mitjans internacionals, és que hi ha ara al Parlament vuitanta set diputats a favor del dret a decidir contra quaranta vuit diputats unionistes, vint dels quals pertanyen al PSC, que no s’ha mostrat en contra d’una consulta si és pactada amb l’Estat, per molt que això sembli actualment un escenari improbable. Ara són setanta quatre els escons inequívocament sobiranistes (un nombre que depassa de llarg la majoria absoluta de la cambra), de manera que l’independentisme surt de les eleccions reforçat.

Durant aquesta campanya, hi ha hagut sondeigs que apuntaven una certa davallada de CiU i un clar creixement d’ERC, la majoria pronosticaven també la desaparició de SI de l’arc parlamentari, però en conjunt no hi ha hagut pràcticament cap enquesta (ni tan sols a peu d’urna) que l’encertés del tot ni que dibuixés un escenari prou aproximat al que ha sortit finalment d’aquestes eleccions. Està clar que l’altíssima participació ha afectat l’estadística però de totes formes sembla molt necessària una reflexió generalitzada, tan a escala mediàtica com de partits, de l’ús que es fa dels estudis d’opinió.

Crec que molts analistes obvien que CiU va treure uns resultats impressionants a les anteriors eleccions perquè moltíssima gent va castigar el tripartit. Han baixat força, però segueixen essent una opció molt i molt majoritària. Hi ha hagut vot en contra de les retallades i segur que la campanya de falsedats i brutícia d’El Mundo els ha fet mal, però més que perdre votants crec que els ha afectat una altíssima participació (notícia molt positiva de la jornada i que atorga major legitimitat tant a les forces amb representació com al procés que aquesta legislatura hem d’iniciar per aconseguir exercir el dret a l’autodeterminació). Ara CiU duu l’estat propi al programa, i el programa compromet i Mas ha demostrat en els darrers temps que fa el que diu i diu el que fa, fins i tot quan parla de retallades. Ara ja no poden deixar això de banda, perquè segueix essent un clam d’un sector molt majoritari de la societat catalana. A més, seguir gestionant l’autonomisme no té cap futur, perquè no hi ha calés per pagar res.

Campanya excel·lent d’ERC, que gràcies a Oriol Junqueras (i a la retirada de Puigcercós i d’altres actors anteriorment molt visibles al partit) aconsegueix purgar en un temps rècord el seu paper en els passats tripartits. Crec que Junqueras no decebrà i que serà responsable. Si dóna suport a Mas prioritzarà l’eix nacional de manera que serà inequívoc el compromís de CiU amb la independència. S’acosten mals temps per a Duran (tot i que no necessàriament per a Unió, amb molts militants que estaven demanant una renovació en el lideratge que deixés de banda el confederalisme fundacional i se centrés en aconseguir l’estat propi). És obvi que caldrà que algú s’arrisqui a garantir la governabilitat del país, crec que Junqueras només donarà suport per fer possible la governabilitat no només si el dret a decidir és l’eix central de l’executiu català, sinó implicant CiU en la campanya pel sí a la independència. No sé si ERC voldrà entrar al govern, però. Hi ha un factor estratègic: si CiU i republicans governen en coalició, el cap de l’oposició serà Navarro. Per contra, si ERC garanteix la governabilitat des de fora, la imatge d’un President de la Generalitat i d’un cap de l’oposició tots dos independentistes pot ser impagable fins i tot a escala internacional.

El PSC s’ha fomut una bona ensopegada, però com que la patacada és menor que no s’esperaven i que tothom augurava ara sembla que se senten contents i tot, cosa que els pot perjudicar a la llarga, perquè no els durà enlloc seguir fent campanya per un federalisme en el que no creu el PSOE -per molt que Alfredo Pérez Rubalcaba hagi mirat de dissimular-ho en campanya- i en el que ja és obvi que no creu la societat catalana. Des de la perspectiva catalanista, l’únic positiu del seu resultat és que almenys queden per davant del PP. Costa d’entendre que un partit que es diu d’esquerres i catalanista no se sumi de manera inequívoca al dret a decidir, ni que sigui per fer campanya pel no. Que els socialistes escullin candidats tan descafeïnats com Pere Navarro o José Montilla és un cas que no podria explicar ni el periodista especialitzat en fenòmens paranormals Sebastià d’Arbó.

Després d’una campanya basada en la por, en l’amenaça i en les mentides, el PPC obté els millors resultats de la seva història… I puja un miserable escó. Han tocat sostre i amb Ciutadans els ha sortit un gra al cul. Fan una lectura apocalíptica i absurda dels resultats, però interessada. Si segueixen negant-se a veure que la societat catalana aposta inequívocament de forma molt majoritària per l’autodeterminació acabaran enduent-se un dia una gran sorpresa. Confio que d’una vegada per sempre més, CiU els descarti com a soci.

Joan Herrera em sembla un llast per a ICV-EA, crec que si han aconseguit millorar resultats en els dos darrers comicis és perquè Joan Saura encara era pitjor. Herrera és un dels personatges més demagogs de la política catalana. En un context de crisi atroç i de retallades generalitzades a tot Europa, resulta pueril i trampós estar repetint cada dos per tres que CiU és “insensible al patiment dels ciutadans” o que “és el mateix que el PP”. El to de superioritat moral que gasta és detestable, al marge del contingut del discurs. Són la baula més feble dels partits a favor del dret a decidir i la seva indeterminació en qüestions de país fa que de vegades sembli realment agosarat de refiar-se que quan toqui acabin donant suport a la convocatòria d’un referèndum. Penso que caldrà celebrar el dia que Raül Romeva prengui el relleu de l’actual cap de files ecosocialista, si Iniciativa envia Herrera al Parlament Europeu estic segur que arreglarà el món solet i Europa garantirà a una Catalunya independent l’accés com a membre de la Unió de ple dret a condició que el fem tornar a casa en bicicleta.

Podem anar-nos preparant, si Ciutadans tenia fins ara una presència mediàtica exagerada per la seva poca representació al Parlament, ara ens els trobarem fins a la sopa. Van començar a fer campanya des del dia zero de l’anterior legislatura i els ha afavorit la seva contínua exposició. Sembla que pesquen votants que eren afectes al PSOE i votaven PSC i que en pispen encara més al PP. Són d’una demagògia perversa que és un insult a la intel·ligència, però d’idiotes no en són gens. Per molt que Jordi Cañas s’emprenyi, si hi ha res que defineixi C’s és l’adjectiu “quintacolumnista”. S’estrenen amb un esperpent (l’anunci de la presentació d’una moció de censura en contra del candidat de la formació guanyadora abans no hagi estat investit President) que els garantirà encara més temps a pantalla. Si segueixen així, auguro que aviat passaran al davant del PP.

Una de les millors notícies de la jornada electoral, tant des del punt de vista nacional com des del punt de vista progressista, és l’estrena de la CUP al Parlament. Amb un discurs tan tranquil i assossegat com el de Junqueras, però inequívocament revolucionari i encara amb major compromís social, David Fernàndez i la seva formació són el testimoni que els temps estan canviant i que si la política s’allunya del carrer és la gent del carrer la que acaba fent política. És trist que SI hagi perdut tota representació, segurament les seves formes estridents els han fet mal però han pencat de debò durant la legislatura i han aconseguit que el debat se centrés en la independència.

Penso que el mandat de l’electorat és clar i que ara toca posar-se a treballar per tal que ben aviat sigui possible un referèndum sobre la independència. Veient l’arc parlamentari, més enllà de la fita difícil de la materialització de la convocatòria, queda clar que un “sí” majoritari no és cap entelèquia.

Joan-Albert Ros

Anuncis

L’ESQUERDA D’ESQUERRA

Posted in País with tags , , , on 12 Març 2008 by Joan-Albert Ros

Sobre el recent daltabaix electoral d’ERC

Primer diré que em sap greu aquesta eixordadora patacada que encara sona que trona, i després que se l’han buscada i que era inevitable. No puc creure’m que sigui tan colossal la miopia política dels caps del partit i que necessitessin conèixer el resultat del recompte de vots per adonar-se de fins a quin punt l’han vessada. Han arribat a decebre tan profundament el seu propi electorat que només abandonant el govern tripartit tornarien a aixecar el cap.

El partit s’ha venut per un plat de llenties, perquè ni mirant amb lupa no detecto que haguem avançat gens en sobirania en tot aquest temps d’ERC a la Plaça de Sant Jaume. Tampoc no calia apostar per Convergència i Unió, fa dues legislatures, ni la passada. Governs en minoria, del color que fossin, amb recolzament i pactes puntuals haurien tingut cert recorregut, com a mínim, i no haurien desgastat Esquerra com els seus pactes bastards (per bé que perfectament legítims) ho han fet. Si haguessin tingut els nassos i la sang freda d’haver-se quedat a l’oposició abans d’entrar al primer tripartit i acabar reeditant-lo en el present exercici estic convençut que enlloc de lamentar la pèrdua de 5 escons, avui el partit i els seus militants i simpatitzants podríem estar estar tots plegats celebrant un panorama radicalment diferent i realment esperançador per a l’independentisme català. Però no, enlloc de picar pedra s’han estimat més la poltrona, fins i tot després de l’escarment del primer naufragi i de l’aprovació d’aquest Estatut misèrrim que probablement, a més, aviat tombarà el Tribunal Constitucional. Ara ho paguen, tot això, i ho paguem els qui ens vam creure la fal·làcia aquella de l’equidistància.

Sempre que he tingut oportunitat de parlar d’aquest tema amb militants d’Esquerra han mirat de rebatre-ho esgrimint l’obra social d’aquests anys treballant des de la Generalitat com a justificació, cosa que no em sembla suficient, ni de lluny. Perquè només faltaria que no haguessin fotut brot en tot aquest temps gaudint de càrrec. Tot plegat, però, resulta un balanç massa magre, comparat amb el rèdit que hauria suposat anar guanyant credibilitat, confiança, militants i simpatitzants gradualment, de manera pausada però gradual, com Esquerra ho havia fet d’ençà del final de la infructuosa aventura que part del partit va emprendre amb l’escissió del PI.

És imperdonable com han malbaratat la confiança de l’electorat que vam creure en el seu projecte. Han deixat orfes centenars de milers d’electors. No votaré ERC de nou mentre no s’adonin que necessitem -que el País necessita- una Esquerra conscient de la seva herència i del seu paper. Han fet de crossa a un PSC-PSOE que no s’aguantava dret a Catalunya i exercint aquest paper s’han anat ensorrant de mala manera, mentre els socialistes poden ara aixecar el cap i treure pit i ERC jeu rebregada a terra. Els socialistes, a l’hora de la veritat, són igual de perillosos que els populars, però tot i rodalies i el caos d’infraestructures, tot i l’engany amb l’Estatut, tot i la seva dèria extirpa-crostes nacionalistes, l’electorat català no n’acaba de tenir la percepció. És perquè ens han disfressat el llop de xai, i és ERC qui ha fet de sastre.

Només faltava ara una lluita interna pel poder. És molt trist i bastant significatiu que, més enllà de personalismes, l’única opció sensata i que avisava sobre les conseqüències dels pactes la representin els corrents interns alternatius encapçalats per Bertran i Carretero. Em temo que sigui Carod o sigui Puigcercós qui es faci finalment amb el suport majoritari de la militància i dels aparells del partit no es replantejaran el suport al govern de Montilla si no es veuen amb l’aigua al coll.

Uns o altres, espero que tots plegats, tenen la responsabilitat de sortir-se’n i escoltar el que els reclama el seu propi electorat. Espero que es posin les piles, perquè no és el futur d’Esquerra Republicana de Catalunya el que està en joc, sinó el mateix horitzó polític del nostre poble. Si és que hi continuen creient, és clar.

Joan-Albert Ros

%d bloggers like this: