Arxivar per Política

L’ESQUERDA D’ESQUERRA

Posted in País with tags , , , on 12 Març 2008 by Joan-Albert Ros

Sobre el recent daltabaix electoral d’ERC

Primer diré que em sap greu aquesta eixordadora patacada que encara sona que trona, i després que se l’han buscada i que era inevitable. No puc creure’m que sigui tan colossal la miopia política dels caps del partit i que necessitessin conèixer el resultat del recompte de vots per adonar-se de fins a quin punt l’han vessada. Han arribat a decebre tan profundament el seu propi electorat que només abandonant el govern tripartit tornarien a aixecar el cap.

El partit s’ha venut per un plat de llenties, perquè ni mirant amb lupa no detecto que haguem avançat gens en sobirania en tot aquest temps d’ERC a la Plaça de Sant Jaume. Tampoc no calia apostar per Convergència i Unió, fa dues legislatures, ni la passada. Governs en minoria, del color que fossin, amb recolzament i pactes puntuals haurien tingut cert recorregut, com a mínim, i no haurien desgastat Esquerra com els seus pactes bastards (per bé que perfectament legítims) ho han fet. Si haguessin tingut els nassos i la sang freda d’haver-se quedat a l’oposició abans d’entrar al primer tripartit i acabar reeditant-lo en el present exercici estic convençut que enlloc de lamentar la pèrdua de 5 escons, avui el partit i els seus militants i simpatitzants podríem estar estar tots plegats celebrant un panorama radicalment diferent i realment esperançador per a l’independentisme català. Però no, enlloc de picar pedra s’han estimat més la poltrona, fins i tot després de l’escarment del primer naufragi i de l’aprovació d’aquest Estatut misèrrim que probablement, a més, aviat tombarà el Tribunal Constitucional. Ara ho paguen, tot això, i ho paguem els qui ens vam creure la fal·làcia aquella de l’equidistància.

Sempre que he tingut oportunitat de parlar d’aquest tema amb militants d’Esquerra han mirat de rebatre-ho esgrimint l’obra social d’aquests anys treballant des de la Generalitat com a justificació, cosa que no em sembla suficient, ni de lluny. Perquè només faltaria que no haguessin fotut brot en tot aquest temps gaudint de càrrec. Tot plegat, però, resulta un balanç massa magre, comparat amb el rèdit que hauria suposat anar guanyant credibilitat, confiança, militants i simpatitzants gradualment, de manera pausada però gradual, com Esquerra ho havia fet d’ençà del final de la infructuosa aventura que part del partit va emprendre amb l’escissió del PI.

És imperdonable com han malbaratat la confiança de l’electorat que vam creure en el seu projecte. Han deixat orfes centenars de milers d’electors. No votaré ERC de nou mentre no s’adonin que necessitem -que el País necessita- una Esquerra conscient de la seva herència i del seu paper. Han fet de crossa a un PSC-PSOE que no s’aguantava dret a Catalunya i exercint aquest paper s’han anat ensorrant de mala manera, mentre els socialistes poden ara aixecar el cap i treure pit i ERC jeu rebregada a terra. Els socialistes, a l’hora de la veritat, són igual de perillosos que els populars, però tot i rodalies i el caos d’infraestructures, tot i l’engany amb l’Estatut, tot i la seva dèria extirpa-crostes nacionalistes, l’electorat català no n’acaba de tenir la percepció. És perquè ens han disfressat el llop de xai, i és ERC qui ha fet de sastre.

Només faltava ara una lluita interna pel poder. És molt trist i bastant significatiu que, més enllà de personalismes, l’única opció sensata i que avisava sobre les conseqüències dels pactes la representin els corrents interns alternatius encapçalats per Bertran i Carretero. Em temo que sigui Carod o sigui Puigcercós qui es faci finalment amb el suport majoritari de la militància i dels aparells del partit no es replantejaran el suport al govern de Montilla si no es veuen amb l’aigua al coll.

Uns o altres, espero que tots plegats, tenen la responsabilitat de sortir-se’n i escoltar el que els reclama el seu propi electorat. Espero que es posin les piles, perquè no és el futur d’Esquerra Republicana de Catalunya el que està en joc, sinó el mateix horitzó polític del nostre poble. Si és que hi continuen creient, és clar.

Joan-Albert Ros

PER QUÈ CAP-COTS?

Posted in País with tags , , , on 28 Octubre 2005 by Joan-Albert Ros

Tenim els catalans allò que ens mereixem?

M’agradaria poder demanar als meus compatriotes la raó per la qual tenim sempre aquesta actitud d’acotar el cap, d’excusar-nos davant dels espanyols, i davant del món, per qualsevol cosa.

Què feien, ahir, els industrials del cava brindant amb el president del principal partit des del qual s’emeten contra Catalunya els atacs més furibunds i injustificats? Per què reben un senyor que tolera que, des del partit que representa, se’ns titlli als catalans d’insolidaris, de deslleials, de brètols, de terroristes? Com pot ser que convidin aquest senyor, que permet, patrocina i atia de forma recurrent l’odi entre comunitats?

Darrerament, la premsa i les ràdios catalanes, s’han fet ressò de les paraules de l’ínclit Jiménez Losantos, que han estat prou criticades. Un personatge que, estranyament, no és considerat majoritàriament un feixista conspicu, sinó un lliure pensador, que emet el seu discurs verinós des d’una de les emissores radiofòniques líders d’audiència a l’Estat espanyol. Una ràdio que pertany i representa la Conferència Episcopal espanyola i que està participada per l’església catalana. Ja no m’estranya que no hi hagi un sol periodista espanyol que es digni a manifestar-se en contra de les barbaritats d’aquest seu col·lega -i tampoc no ho fa cap intel·lectual, al capdavall, ens han tractat sempre com a una colònia-, però… Com és que la societat catalana no fa res?

A Rwanda, passada la guerra, s’ha processat els instigadors de la matança perpetrada entre hutus i tutsis; es va considerar uns locutors radiofònics responsables de la massacre, ja que havien fet servir la seva posició privilegiada per promoure l’odi ètnic. Aquests personatges compleixen ara condemna, potser no va ser el seu braç el que va aixecar cap matxet per assassinar ningú, però fou una gernació que ho féu a instància seva. No ens hauria de fer pensar, això? Perquè són d’aquesta mena, les paraules que profereixen des d’emissores com la COPE, i molta gent les escolta, i molta gent les creu. No és una realitat tan llunyana, la de Rwanda: amb l’atemptat terrorista de l’onze de març del 2004 a Madrid, se’ns va voler fer creure des de molts mitjans, i des del partit de Rajoy, que eren terroristes bascos els qui l’havien dut a terme. Així, a Pamplona, un policia foll va prendre’s la seva idea esbiaixada i malaltissa de justícia per la mà i matà a trets un forner (pare d’un jove abartzale empresonat) que no havia permès que fos penjat a l’aparador de la seva fleca un rètol en contra d’ETA. Què hem d’esperar? Que siguin més els pertorbats influenciables que considerin bascos i catalans una amenaça real i es posin en moviment per “desactivar-nos”?

Com és que som els catalans els qui anem demanant perdó? Perdó per dir ben alt que som una nació, perdó per tenir una cultura pròpia. Sempre canviant de llengua davant qualsevol interlocutor que no ens parli en el nostre idioma, per “educació”, quan a l’inversa ningú no és deferent. No és fent-nos perdonar res que ens mereixerem que ens respectin. No és convidant a copes un dels senyors que sistemàticament ens insulta, que resoldrem res. Per què des de clubs esportius amb estadis on cada setmana s’exhibeixen banderes espanyoles pre-constitucionals -quan no creus gammades- ens diuen feixistes i nazis per enarborar senyeres i pancartes al Camp Nou amb un mapa que ens agermana amb valencians, mallorquins i nord-catalans? De què tenim vergonya?

Per què el Parlament prepara l’Estatut que, en teoria, ens mereixem, i el presenta a Madrid avergonyit? Per què diu el nostre President que haurem d’acceptar retalls i esmenes, que ens hem passat de llarg, que som massa ambiciosos? Però, no era l’Estatut que ens mereixíem? En què quedem?

A mi, si hi ha res que em fa vergonya, és aquesta actitud indigna. Com permeten els partits catalans que el President socialista d’una comunitat autònoma ens falti el respecte, ens digui lladres? Un país seriós trencaria relacions institucionals amb un personatge així, el declararia persona non grata. I aquí aquestes coses no les fem per una suposada “responsabilitat”. Acabaré per pensar que la catalana és una societat malalta, que com més la maltracten, més se subjuga, enlloc de revoltar-se. I això no té massa a veure amb política, penso, sinó amb el nostre amor propi. No podem anar enlloc reclamant el que ens toca si ho fem amb aquesta actitud lamentable, sempre cap-cots i mig arraulits. Em nego a creure que la via a seguir per ser respectats sigui, precisament, l’exhibida ahir pels empresaris de les bombolles davant Rajoy.

Finalment, seré jo qui farà boicot al cava. Celebraré les festes a la salut dels cavistes amb cervesa Moritz, per exemple que, com a mínim, etiqueta en català. Anem sempre parlant de la maleïda pedagogia, d’aquest donar referències i explicacions de per què els catalans som com som, per què demanem tant, per què parlem diferent, i crec que ho hauríem de deixar córrer. Hauríem d’adonar-nos que no es pot, de cap manera, donar lliçons de res a qui no vol aprendre, per bon professor que se sigui, i per molt bona voluntat que s’hi posi. I, abans de reivindicar res, en tot cas, és imperatiu recuperar l’autoestima.

Joan-Albert Ros

%d bloggers like this: